dilluns, 16 de gener de 2023

Àpats endarrerits (I)

 

Un cop acabat el prolongat parèntesi de les festes de Nadal, reprenc la publicació de textos d’una forma (esperem-ho) periòdica. Com voleu que comenci, amb una bona o amb una mala notícia? Començaré amb una de dolenta, que així després tot anirà necessàriament millor. I és que he de parlar de The Old Man, una de les experiències més tedioses que he hagut de patir davant d’una pantalla de televisió. La sèrie, que emet Disney+, està protagonitzada per Jeff Bridges, un actor que sembla reunir totes les garanties de carisma i veterania, a més de la indubtable simpatia personal que desvetlla; però aquesta història no particularment original de vells agents de la CIA que han d’assumir les decisions que van fer en un passat força llunyà no podria ser menys engrescadora.


Segurament, atesa l’edat respectable de Bridges (i dels igualment sòlids John Lithgow i Joel Grey), no abunden les escenes d’acció en un gènere on solen ser un dels ingredients principals. En el seu lloc hi ha inacabables converses de to oblic i metafòric, la majoria de les quals no sabries dir cap a on van. Aquests interludis lànguids donen ocasió suficient per adonar-nos de les moltes inconseqüències del guió. Si la història tingués un ritme frenètic, possiblement ens empassaríem tots aquests detalls absurds, com fem en moltes pel·lícules d’acció. Però aquí no podem deixar de fer-nos preguntes. Per què algú emprèn una venjança després de trenta anys d’inactivitat? Com pots pretendre estimar la teva filla mentre li destrosses la vida infiltrant-la en el camp enemic? Com una mestressa de casa d’un dia per l’altra s’embarca en una carrera d’espia internacional?


Vam mirar els sets capítols de The Old Man amb desmai creixent i l’únic propòsit de descobrir com acabava la intriga. Ja us puc avançar que la cosa acaba amb un «continuarà» dels de tota la vida. He apuntat a l’agenda que de cap de les maneres se m’acudeixi mirar la segona temporada (que ja està aparaulada), no fos cas que amb el temps oblidés aquesta penosa experiència.



Poques sèries més universalment admirades que Succession, tot i que a mi fa temps que les batusses familiars d’aquesta colla deplorable em són del tot indiferents. Sense moure’ns de la mateixa nacionalitat (britànica) i plataforma (HBO) ens trobarem Industry, amb similars dosis de cobdícia i sed de poder, però que a mi m’estimulen molt més. L’acció té lloc en un banc d’inversions a la City de Londres, en el qual (a la primera temporada) hi entra un grapat de becaris en període de proves durant sis mesos. Un cop vençut el termini, només els que hagin mostrat millors resultats, romandran a la companyia. Conseqüentment els que passen la prova són els que protagonitzen la segona temporada.


Res no podria estar més allunyat dels meus interessos que el trading i les inversions milionàries vistes des del punt de vista dels operadors financers, però la sèrie t’atrapa igualment amb una barreja molt calculada de sexe, diners i manipulacions personals. Si exceptuem Ken Leung i Jay Duplass, la majoria dels actors són desconeguts, però joves i atractius, a més de sexualment molt actius. Amb aquest material, que té uns certs aires de serial de luxe, es lliguen unes trames absolutament absorbents i plenes de tensió. La cosa té merit, perquè l’espectador ho té difícil per identificar-se amb uns personatges tan poc edificants, mentre que les operacions financeres que són el cor del negoci resulten totalment abstruses per a un profà.


Es pot recomanar una sèrie que tot sovint se t’apareix incomprensible i sense cap pista sobre el que està passant? I tant que sí, Industry n’és la prova.



Feia temps que The Good Fight (Movistar+) volava lliure, amb unes sortides de to i uns exabruptes que mai s’hagués permès la seva sèrie mare The Good Wife; però la sisena temporada supera les anteriors en moments surrealistes i absurds. Atès que Diane des del primer episodi segueix un tractament farmacològic que la fa al·lucinar, no fora estrany que tot el que succeeix en aquest temporada en realitat tingués lloc en el cap de l’advocada protagonista. 


En tot cas el to és decididament apocalíptic —amb franctiradors a les finestres, suïcides saltant des de les altures i contínues revoltes als carrers de Chicago—, com correspondria a la visió que té el matrimoni King de l’actual política americana i que s’avé també amb el que cal esperar del comiat definitiu de la sèrie. Encara així molesta una mica la tendència dels guionistes a recórrer als mètodes il·legals de la justícia paral·lela per resoldre el que no fa l’ordinària. Si a la temporada anterior hi havia Mandy Patinkin exercint de jutge fora del sistema, en aquesta existeix tota una organització clandestina dedicada a la protecció dels afroamericans.


S’incorporen com a protagonistes un nou associat interpretat per Andre Braugher (el capità gai de Brooklyn Nine-Nine) i el terapeuta de Diane que fa John Slattery (Mad Men); però els que atrauran veritablement la nostra atenció són les aparicions finals de vells coneguts —ja presents a The Good Wife— com Zach Grenier/David Lee, Carrie Preston/Elsbeth Tascioni, John Benjamin Hickey/Neil Gross o Alan Cumming/Eli Gold.


Amb seguretat no és la millor de les temporades de The Good Fight, però els seguidors de Christine Baranski, Audra McDonald i companyia no se la voldran perdre.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada