dijous, 19 de gener de 2023

Endevina qui t’ha matat

Pocs gèneres literaris més britànics que el whodunnit, aquest misteri criminal l’objectiu principal del qual és contemplar com el detectiu protagonista esbrina qui ha estat entre un grapat de sospitosos el perpetrador d’un o més assassinats. El seu patró narratiu es pot traslladar fàcilment al cinema i a la televisió, on es beneficia d’un aire lleuger i poc seriós, apte per a tots els públics, i permet reunir una bona colla d’actors i actrius de renom en papers que no solen suposar-los cap dificultat. Com a virtut dramàtica afegida, sovint aquestes trames compleixen el triple requeriment aristotèlic de la unitat d’espai, de temps i d’acció, un fet que probablement augmenta la satisfacció de l’espectador. Agatha Christie, conreadora més conspícua del gènere, des de l’any 1928 està nodrint les trames de nombroses pel·lícules que, tot i ser pensades com a drames, no es pot evitar mirar-les amb una temptació de somriure als llavis.


De fet el whodunnit cinematogràfic modern té un important component de comèdia, potser perquè la seva estructura excessivament formal ens recorda en tot moment que es tracta d’un artifici i, per tant, l’empatia no és un dels requisits primordials. D’entre els exemples de l’últim mig segle el meu favorit —perquè és el que em fa més gràcia— deu ser Un cadàver a les postres (Murder by Death, Robert Moore, 1976), que es beneficia d’un hilarant guió de Neil Simon i una colla d’actors de primera categoria que interpreten a una col·lecció de detectius igualment famosos. Difícil imaginar un equip que superi a la reunió de gent com David Niven, Maggie Smith, Peter Falk, Elsa Lanchester, Alec Guinness o Peter Sellers. La presència excèntrica de Truman Capote tampoc fa cap mal.


Una mica posterior, però amb l’estructura similar d’un grup de desconeguts convidats a sopar en una mansió, tenim Clue (1985) de Jonathan Lynn. Aquí es va titular Cluedo, perquè així és com anomenem el joc en el que es basa i, encara que les pel·lícules inspirades en un joc de taula acostumin a ser justetes, aquesta ha aplegat una munió d’admiradors al llarg dels anys. El guió de Lynne —recordem-lo com a coautor de Sí, ministre— juntament amb John Landis és força enginyós, però també enrevessat, i la profusió de falsos finals acaba irritant. Tot i no gaudir de la pàtina clàssica dels actors citats abans, Clue reuneix alguns dels millors comediants de l’època; gent com Eileen Brennan, Tim Curry, Lesley Anne Warren, Christopher Lloyd o Madeline Kahn. 


En temps recents el gènere ha gaudit d’un reviscolament comercial gràcies al director i guionista Rian Johnson, creador del detectiu privat Benoit Blanc, amb el qual ja ha lliurat dos episodis: Knives Out/Punyals per l’esquena (2019) i Glass Onion (2022). El primer va sorprendre agradablement pel seu aire passat de moda i per un repartiment llaminer on destacava Daniel Craig en un paper que li era inhabitual, tot i que l’autèntica triomfadora va ser Ana de Armas, que des d’aquí va saltar a l’escena internacional. En canvi a Glass Onion, malgrat la visible injecció de diners, els actors ja no són tan potents, Craig apareix amanerat i la intriga neix fatigada. A més la crítica a gurús de la tecnologia, influencers mediàtics i top models cap de pardals és, a aquestes altures, escassament perspicaç.


Ran d’aquesta pel·lícula centrada en una excursió a una illa grega, Rian Johnson va citar com a influència un altre film que tenia lloc en un iot davant de les costes franceses: The Last of Sheila (La fi de Sheila) de 1973. La va dirigir Herbert Ross amb un guió d’Anthony Perkins i Stephen Sondheim (precisament Sondheim feia un cameo quasi pòstum a Glass Onion). Es tracta d’un film molt irregular, amb idees ben trobades i d’altres totalment ridícules, i amb un final que no podria ser més anticlimàtic. Malgrat els esforços de James Mason, tot plegat té aire de telefilm dels 70, idea reforçada per la presència d’actors com Dyan Cannon, Richard Benjamin o Rachel Welch. 



També té factura televisiva (i uns decorats d’allò més kitsch) la pel·lícula italiana 7 donne e un mistero (Alessandro Genovesi, 2021) que Netflix ha acollit generosament. En un casalot voltat per la neu set dones emparentades revelen els seus secrets mentre el paterfamilias jeu mort al dormitori de dalt. Sap greu que la gran Margherita Buy participi en un projecte tan mediocre. Al seu costat s’hi troba la Sabrina Impacciatore, que acabem de descobrir a The White Lotus, i la cantant Ornella Vanoni en molt mal estat de conservació. El millor d’aquest film és la seva sòlida arquitectura teatral que de fet prové d’una vella peça del francès Robert Thomas, que ja va adaptar François Ozon a Huit femmes l’any 2002 en format de musical i amb uns resultats clarament superiors, gràcies a un repartiment de somni —Danielle Darrieux, Catherine Deneuve, Isabelle Huppert, Fanny Ardant, Emmanuelle Béart…— i un director que controla les estridències de l’estètica pop.



I acabaré per on havia començat amb See How They Run (Tom George, 2022) ambientada l’any 1953 a Londres en el moment precís que La ratera, l’obra teatral d’Agatha Christie, celebra la seva representació número 100. A la festa que s’organitza per l’ocasió és assassinat el director de cinema americà contractat per filmar-ne l’adaptació. Les localitzacions d’època i el vestuari exhibeixen la qualitat habitual de l’audiovisual britànic, mentre que actors com Saoirse Ronan, Sam Rockwell, Adrien Brody, David Oyelowo o Ruth Wilson són la cirereta del pastís, mentre que personatges històrics com Richard Attenborough o la mateixa Agatha Christie hi tenen papers secundaris. No és una obra rodona, però garanteix una estona moderadament divertida i anuncia un futur en el qual els whodunnits continuaran satisfent el nostre desig puntual de viure enjòlit.

2 comentaris:

  1. A mi també m'agrada aquest gènere, tant els clàssics Un cadàver a les postres i Clue com Punyals per l’esquena, tinc encara pendent Glass Onion, que sense haver-la vista ja et dic que també m'agradarà.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Home, no totes són iguals, s'ha de ser més discriminant.

      Elimina