dimecres, 15 de març del 2023

Que morin els rics!


L’altre dia, mentre mirava Teorema, la corrosiva cinta de Pier Paolo Pasolini, em va venir al cap com durant els anys seixanta i setanta la burgesia va esdevenir el principal objectiu a abatre entre tots els artistes amb pretensió de críticar el sistema. Passats els anys es diria que la burgesia ha desaparegut, ara que tots ens considerem classe mitjana, fins i tot si amb prou feines arribem a final de mes, de manera que el nou enemic a dimonitzar són els extremadament rics. Si tradicionalment la burgesia es movia per aigües d’extrema discreció, la riquesa actual no pot ser més ostentosa a l’hora de mostrar els seus privilegis. Pels creadors de ficció resulta fàcil posar-los al bell mig de la diana i el públic, format en un 99% per mortals vulgars, aplaudirà sempre veure’ls passar per un mal tràngol, trist consol de qui no pot accedir als seus privilegis.

Per exemple, les dues temporades de The White Lotus ens presenten un grapat de gent amb possibles passant les vacances en un establiment de super-luxe a les illes de Maui o Sicília. Aquests afortunats estadants, en lloc de gaudir de l’envejable situació, solen turmentar-se amb les neures que porten posades des de casa, se senten culpables de viure una impostura o directament corrompen tothom que troben al seu pas. Mentrestant la població local, que teòricament està al seu servei, tot i que sembla deixar-se corrompre, acaba traient-ne algun profit. Entre els uns i els altres, cap d’ells modèlic, no se salva ningú (i en alguns casos de forma molt literal).

Al film Glass Onion un bilionari convida als seus amics a una illa privada per celebrar una festa plena d’enigmes i sorpreses. L’home és un d’aquests visionaris gurus tecnològics —un Bill Gates, Mark Zuckerberg, Elon Musk…— que tanta ràbia ens solen fer. Pel que fa als amics hi ha entre d’altres un video streamer ultadretà, una política amb aspiracions de senadora i una ex-model que ara dissenya roba, tots ells representants de les possibilitats que ofereix la societat actual per arribar al cim des del no res. Per descomptat hi haurà algunes morts i al final el refugi del milionari —una horterada digna d’un dolent de James Bond— saltarà pels aires per a satisfacció dels espectadors.

A The Menu de Mark Mylod ens traslladarem a un dels restaurants més exclusius del món situat en una illa davant de la costa americana. Com veieu en aquest gènere sempre és qüestió d’illes. El xef que interpreta Ralph Fiennes elabora un recargolat sopar que funcionarà com a venjança contra uns clients que no han sabut fer justícia al seu geni: la comèdia negra està servida. I com que, qui més qui menys, tots hem fet broma amb aquests restaurants d’avantguarda que et serveixen poc més que fum, tots ens congratularem del trist destí d’aquests desgraciats. El missatge populista es completarà amb una hamburguesa que servirà com a instrument redemptor.

A Triangle of Sadness de Ruben Östlund emprenem un creuer de luxe amb una sèrie de personatges fàcilment detestables: la parella d’influencers, el matrimoni de traficants d’armes, el tecnòleg milionari, l’oligarca rus… Una tempesta en alta mar, una allau de vòmits i diarrees i un atac pirata culminen en un naufragi en una illa aparentment deserta. Allà descobriran que tots els diners del món no serveixen de res si no tens les mínimes dots per a la supervivència. En aquestes condicions serà la minyona per a tot la que tingui la paella pel mànec.

En resum quatre obres que, apart del decorat illenc, reuneixen un grup de personatges de l’elit que generen escassa simpatia, tot amanit amb humor negre i alguns cadàvers. La seva capacitat crítica és molt superficial, al cap i a la fi es tracta d’un objectiu massa fàcil, però el vessant sàdic de l’espectador no pot evitar respondre de forma molt agraïda. 

2 comentaris:

  1. Al final entre tots plegats em fareu mirar la segona temporada de The Black Lotus, sembla que us heu posats tots d'acord en parlar-ne

    ResponElimina