A Bruges (2)

Els museus de Bruges són petits i suculents, com a mi m’agraden, que de Louvres, Prados, i Hermitages, amb un parell al planeta, més que sobren. El visitant interessat per la grandària (o la resposta a qui la té més grossa), hauria d’acostar-se d’entrada amb humilitat al Groeningemuseum, museu municipal on s’arreplega el bo i millor del que algú de la capital (sigui Madrid o Brussel·les) no s’havia endut abans.

El retaule d’oli sobre roure de Jan van Eyck, amb la Verge, el Nen i el canonge van der Paele, és un miracle de realisme més animista que fotogràfic. En aquesta escena una mica opressiva, on cada textura es reprodueix com cal, només el canonge, vell i apoplèctic, convida a una interpretació empàtica.

Margareta van Eyck, malgrat les seves banyes divergents, pot presumir d’un retrat de família al qual mai no podran aspirar la majoria dels seus contemporanis. Mentrestant Gerard David pintava, quasi al mateix temps, un baptisme de Crist deliciosament realista, amb la família del patrocinador fent-li costat des dels dos laterals. No sé perquè m’emocionen les cametes desvalgudes del Crist i les petites onades que envolten els seus genolls.

«El Judici Final» de Hieronymus Bosch és d’atribució dubtosa i conté ressonàncies del tríptic de temàtica similar de Viena i de «El Jardí de les Delícies» de El Prado. L’execució és una mica matussera i s’observa un excés de color rosa; però la iconografia és can Bosch en estat pur.

I com que el Groeninge arriba pràcticament fins al present, hi ha un Magritte que es titula «L’atentat» i que representa una síntesi no sé si involuntària de tota la seva obra.