No voldria deixar Leblansky amb la impressió que René Magritte no m'agrada gens ni mica. Així que ara, que he trobat una mina iconogràfica de peces de la col·lecció del seu museu de Brussel·les, li regalo una selecció bastant encisadora i variada. Podria haver jugat brut i ensenyar també alguna atrocitat; però he vingut en so de pau.
Amb Magritte passa com amb Hopper, coneixem els seus quadres a través de les cobertes dels llibres. "El gust de les llàgrimes" (1948). Diria que és de Tusquets.
"Descoberta" (1927). Carn o fusta, però el primer que es percep semblen esgarrapades, de tigre.
"Georgette" (1937) o Magritte retratista. Aquí, la seva esposa.
"L'ús de la paraula" (1927-1929) o Magritte "més conceptual impossible".
"La resposta imprevista" (1932). També de Tusquets, crec que amb Javier Cercas.
"Els companys de la por" (1942). O "El perill de fumar tabac andorrà".
"El dimoni de la perversitat" (1928), on finalment s'entén que René Magritte era més complicat del que semblava.
La torna de la torna haurà de ser aquesta tendra cançó del gran Paul Simon, digne homenatge tant a l'artista René com a la seva esposa Georgette (i al seu gos, per què no?).
Nihil obstat ;)
ResponEliminaJa m'ho esperava :)
EliminaPotser no és un gran pintor però és un pintor únic, imaginatiu i sorprenent. Té un bon lloc al meu cor.
ResponEliminaSí que ho és; encara li perdonaré la vida ;p.
Elimina