dijous, 8 de juny de 2017

Hergé i família


Com ja us podíeu imaginar els que em coneixeu de fa temps, si anava a Brussel·les, havia d’anar a petar tard o d’hora al museu Hergé de Louvain-la-Neuve. Aquest indret acadèmic i semi-artificial fou fundat després que les revoltes de maig del 68 afectessin la universitat de la flamenca Lovaina. La nova institució va ser fundada al Brabant való i actualment constitueix un nucli de població efímera que fa pensar en el caravanserrall de la UAB a Bellaterra, encara que sigui amb l’afegitó d’un Starbucks, un Leroy Merlin i un dels supermercats Carrefour.

Finestres com vinyetes
Els colors de Tintín
El tren de Brussel·les triga cinquanta minuts a arribar-hi, tot i que faria més via (o menys via) si optés per la via directa. Així que hi ets, dues o tres passes més enllà et condueixen a l’edifici de Christian de Potzamparc, arquitecte de prestigi i Premi Pritzker de 1994. Les seves solucions em semblen millors a l’interior que a l’exterior; perquè les finestres vinyeta estan bé, però els murs de colors Hergé estan molt millor. Com que Louvain-la-Neuve és una població bastant artificial, no hi ha hagut problema a aconseguir que l’adreça del museu sigui Rue du Labrador 26, precisament on es trobava el domicili de Tintín a Brussel·les.

El "chörten" de "Tintín al Tibet" (foto de Turiel62)
El museu es visita de dalt a baix, igual com passava amb el dedicat a Magritte. L’audioguia presenta un guió perfecte, per la seva barreja d’humor i rellevància, tot i que no sempre és fàcil trobar el codi dels punts d’interès. Com que la institució té una vocació d’espectacle per a tota la família, l’exhibició de peces originals s’intercala amb efectismes de barraca de fira que satisfaran als més petits. Per a un fan de provada veterania, com servidor, no hi ha quasi res del museu que li vingui de nou; tot i que els treballs publicitaris d’Hergé a la dècada dels anys 30 pot comptar-se entre les descobertes més excitants que ofereix la visita.

Làmpada de personatges
La capella de les traduccions
A la botiga del museu compro dues postals pels meus nebots: sé que els hi fa molta gràcia rebre’n (seran infants «hipsters»?) Quants anys feia que no escrivia una postal? Vint? Més aviat trenta. Feina tinc per trobar una botiga on em venguin els segells. Al reflexiu Roger li envio una estampa de pur art déco egipci, treta d’«Els cigars del faraó», mentre que l’eixelebrat Adrià serà el destinatari d’una escena de pirates d’«El secret de l’Unicorn», ben esbojarrada ella. 


4 comentaris:

  1. Tinc la impressió que et va passar com a mi, que l'edifici s'erigeix en coprotagonista de la visita (com també passà al CBBD). Visita que deixa una mica (una mica només) de regust a poc. M'imagino que una bona part dels visitants del museu deuen ser experts no ja només en Tintin, sinó en Hergé, i per tant no en tenen prou amb quatre maquetes (perquè no quatre-centes?) o uns quants originals (perquè no tots?) si es tracta que aquest indret sigui un sancta sanctorum. No sé si deu ser un problema propi dels amants de la tinta...

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Leb, crec que ens ha pescat grans i massa informats. Si l'haguessin inaugurat fa trenta anys ens hauria sorprès molt més.

      Suprimeix
  2. La mitomania té aquestes coses... En voldries més. De tota manera m'ha sorprès la capella de les traduccions com l'anomenes amb aquella forma de creu cromàtica al mig.
    Per cert, ja has pagat els drets d'autor per penjar aquestes vinyetes?

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. El nom l'he posat jo, però és un espai cilíndric amb una creu ben visible. Les postals les vaig comprar, espero que valgui com a drets d'autor.

      Suprimeix