dimecres, 19 de setembre de 2012

Traducció infinita


Com deia dilluns, he acabat llegint “La broma infinita” en la seva traducció al castellà, tot i que disposava ja de l’edició original en anglès. Serà que m’estic fent vell, però no em veia amb cor d’enfrontar-me a més de mil pàgines d’una prosa tan densa i un vocabulari tan ric. Amb el bescanvi evidentment vaig sortir perdent, perquè poques són les traduccions que estiguin a l’altura de l’original, però en aquest cas la pèrdua ha estat particularment sagnant.

Traduir David Foster Wallace no ha de ser gens senzill: la seva sintaxi tendeix a l’envitricollament, el seu lèxic abasta des dels termes col·loquials als neologismes cultistes i els seus jocs conceptuals demostren una gran sofisticació. Malgrat tot, a mesura que avançava en la lectura del text castellà m’anava adonant que alguna cosa no rutllava. M’estava trobant amb frases que no tenien sentit, expressions que no s’entenien, referències críptiques i construccions poc elegants. Atesa la fama que té “La broma infinita” de ser un llibre difícil, anava acceptant intimidat aquestes rareses de la novel·la fins el moment que em va pujar la mosca al nas i vaig decidir confrontar els textos. Per la meva (no tal) sorpresa, el motiu que feia de “La broma infinita” un malson estilístic era la seva pèssima traducció.

A partir d’aquest moment, cada vegada que alguna frase no em semblava natural, acudia a les fonts i, si trobava errors de traducció, en prenia nota. La llista final ha quedat ben llustrosa i no vull pensar el resultat que obtindria si acarés exhaustivament les dues versions. La traducció de la novel·la està acreditada a Marcelo Covián amb revisió de Javier Calvo. No sé ben bé què vol dir això de la revisió, però amb fruits tan penosos, sona gairebé a sarcasme. Diria que Covián i Calvo són noms coneguts al món de la traducció i el segon és també novel·lista, sorprèn per tant aquest pitafi. I no em digueu que l’ofici de traductor està mal pagat, que és cert, però no justifica perdre el punt d’honor professional, sobretot quan tens entre mans un llibre que sembla destinat a entrar en el canon de la novel·lística nord-americana del segle XX.

No he sabut trobar a la xarxa cap comentari sobre la nefasta traducció (sí, en canvi, al bloc del novel·lista argentí Patricio Pron un elogi genèric a la feina del traductor, on es citen entre d’altres Covián i Calvo). Atès que els blocs literaris més exquisits van plens de les excel·lències de l’obra de DFW i atès també que en aquest país els que llegeixen en anglès són encara minoria, em sorprèn la poca sensibilitat lectora amb la que alguns s’empassen els textos.

[El meu treball escolar ha quedat tan llarg que us l’estalvio. Si algú té curiositat, el trobarà en pàgina apart seguint aquest enllaç o per l’enllaç de la capçalera.]

18 comentaris:

  1. Hauries d'aparcar una mala traducció i agafar la versió original si la tenies a mà com sembla.

    O potser les comparatives esdevenen un esport intel·lectual al que no es pot renunciar?

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Galde, meitat i meitat. Però disposava de la mala traducció al reader, que podia llegir descansadament a vacances i autobusos.

      Ho confesso: m'encanta dir pestes dels mals traductors.

      Suprimeix
  2. Ostres, m'ha fet riure allò de "estaba clapando" :-DDD

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. És el mínim al que pot aspirar una traducció nefanda.

      Suprimeix
  3. La veritat és que els traductors em mereixen moltíssim respecte, però aquest sembla més aviat com aquella "restauradora" de l'ecce homo famós.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. I com que el llibre és llarg no es pot dir que va tenir un mal dia.

      Suprimeix
  4. Continuaràs fent amics al gremi dels traductors! La teva és una tasca desagradable, però algú ha de fer-la... ;)
    I m'imagino el pobre Josep aguantant els teus rampells d'ira cada vegada que trobaves una d'aquestes perles.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sí, Santi, de vegades m'havia d'esplaiar amb en Josep, perquè començava a dubtar del meu propi criteri.

      Suprimeix
  5. Impresionante. Como lector de DFW traducido, puedes imaginar la cara que se me ha quedado.
    Tengo la sensación de tener que justificarme explicando que cuando leemos una obra traducida nos quedamos con el sentido general de las frases que, de alguna manera, captamos el sentido original de lo que se nos quería decir sin poder acceder al texto original... pero no es así.
    De hecho, cuando percibo alguna incoherencia o algún pasaje incomprensible, sencillamente me lo salto.
    Soy un mal lector.
    Muchas gracias por tu análisis
    Un saludo

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Javier, no tienes porque disculparte: cada cual tiene derecho a leer como mejor le plazca. Lo que hay que exigir es que el objeto de la lectura no traicione al autor.

      Suprimeix
  6. hmmm, no es per disculpar al traductor, però molts cops et demanen les traduccions "per ahir" i la pressa es mala companya. Ho he viscut perquè em dedicava a maquetar llibres i les "oxaliques" ni se les miraven, després tot eren plors...

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Aris, sigui responsabilitat de qui sigui, com a client, deixa'm escriure al llibre de reclamacions.

      Suprimeix
  7. cada vegada més, les traduccions fereixen l'original. Jo estic amb El ruido eterno, i quina calamitat!
    Podria ser que les traduccions en català estan més currades? les del Llovet, per exemple, són impecables.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sí, Kalamar, recordo que la traducció de "El ruido eterno" era particularment ofensiva. En català tenim de tot com a totes les llengües.

      Suprimeix
  8. vols que els hi foti una pallissa als traductors...?

    ResponSuprimeix
  9. Javier Calvo té molt prestigi com a traductor i fins ara se'l considerava el traductor titular de DFW. El llibre Entrevistas breves con hombres repulsivos està traduït per ell i la veritat és que sona molt bé. Està clar que no l'he comparat mai a l'original i, com que el meu nivell no és prou alt, tampoc hauria sabut veure-hi les pífies. Ja em fa cert respecte llegir un escriptor tan hipercreatiu com en DFW i només em faltes tu, tan franc, pel que fa a les traduccions.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Glòria, en Javier Calvo ha deixat un comentari a la meva pàgina on assegura que ell no té cap responsabilitat sobre la traducció i deixa entendre que el procés va ser bastant llarg i tortuós.

      Suprimeix