A la recerca de l’inefable (i 2)

La versió més recent del «Snark» és d’octubre de 2020, també conté el text original, es titula «La cacera del Sauró», i l’ha realitzat Miquel Àngel Llauger per adesiara editorial. En un pròleg propi [aquí sí que s’ha traduït el prefaci i una «salutació pasqual» del mateix Carroll] Llauger explica el neologisme del títol com un exemple de paraula-maletí carrolliana. Si a l’original «snail» (o «snake») i «shark» s’hibridaven en la forma «Snark», en la versió catalana: «El meu «Sauró» intenta reproduir un joc semblant, amb un «saur-» de ressonàncies reptilianes i un «-auró» que evoca el peix més carnisser».

El recurs a les paraules-maletí s’utilitza diverses vegades al llarg del poema i tots dos traductors l’empren conseqüentment en català. Viana crea «imutació» com a resultat de creuar «imitació» i «mutació», o «burlerut», a partir de «saberut» i «burleta». Llauger inventa «febriüt» com a fill bastard de «febrós» i «rabiüt», o «misèril», barreja de «miserable» i «dèbil». El que queda més enllà de la capacitat de qualsevol traductor és mantenir la inicial «B» que exhibeixen els deus protagonistes del poema: Bellman, Boots, Bonnet-maker, Barrister, Broker, Billiard-maker, Banker, Beaver, Baker i Butcher. Per cert, Llauger anomena les diverses parts del poema, els «fits», senzillament com a «cants».

En referència al format de les estrofes del poema, el traductor escriu: «Jo he optat per combinar dos versos masculins [acabats en paraula aguda] (el primer i el darrer de cada estrofa), que rimen entre ells, amb dos versos femenins [acabats en paraula plana] sense rima (el segon i el tercer). És un esquema que conserva bona part de la rigidesa de l’original (inseparable, com he dit, del seu efecte literari) però que afluixa una mica la cotilla, cosa que em permet un seguiment proper de la literalitat del que conta Carroll.» O sigui que hi ha un cert sacrifici de la forma en benefici del contingut, tot i que a l’hora de la veritat no es percep gran diferència en aquest sentit amb la versió de Viana. En definitiva, les dues són recomanables, i ja és qüestió de gust preferir-ne una o l’altra. Compareu, per exemple, una de les estrofes més populars del poema, la que es repeteix quatre vegades a la manera d’una tornada:

You may seek it with thimbles —and seek it with care;

You may hunt it with forks and hope;

You may threaten its life with a railway share;

You may charm it with smiles and soap—

Viana:

Busqueu-lo amb didals —no podeu badar gens;

acaceu-lo amb confiança i forquetes;

amenaceu-lo amb una Acció dels Trens;

encanteu-lo amb sabó i rialletes—

Llauger:

Pots cercar-lo amb didals…, però amb precaució;

o pots caçar-lo usant forquilles i esperança,

o amenaçar amb matar-lo amb bons ferroviaris,

o usar per encisar-lo somriures i sabó…

Vegem ara el portentós final:

In the midst of the word he was trying to say,

In the midst of his laughter and glee,

He had softly and suddenly vanished away—

For the Snark was a Boojum, you see.

Viana:

Al bell mig d’aquell darrer mot, finalment,

al bell mig del seu riure, del seu frenesí,

s’havia esvanit suau i sobtadament—

pel fet que «era» el Merma un Empor, vet ací. 

Llauger:

Al bell mig d’aquell mot que volia finir,

al bell mig del seu riure i de la seva joia,

de cop s’havia fet fonedís, amb blanesa:

perquè el Sauró «era» un Bójum, qui ho havia de dir.

Les il·lustracions són les habituals de Henry Holiday, amb la particularitat que apareixen tant a la versió original com a la catalana, encarades i redundants. I un últim detall que no m’agrada gens d’aquesta edició: encara que Holiday dibuixés inicialment un retrat de l’ominós Boojum (o Bójum), Carroll va refusar que aparegués a la versió definitiva. El fet que ara s’inclogui a la versió d’adesiara incorporada al text crec que atempta a la integritat de l’obra. Si es volia publicar aquesta curiosa imatge, s’hauria d’haver fet en un apèndix apart, com se sol fer arreu.