Hagiografia en sabatilles

A “Tres vidas de santos” (Seix Barral, 2009) Eduardo Mendoza recull tres contes, escrits segons ell en molt diverses èpoques de la seva vida, i unificats per la presència en tots ells d’algun sant laic, persones entregades a una idea, una causa o una obsessió. Aquesta justificació, que Mendoza exposa al pròleg, es revela força inconsistent, un cop llegits els relats. Hauria estat més sincer titular el volum “Tres contes”, en homenatge a Flaubert, però no es pot negar que el títol escollit és més comercial.

“La ballena”, el primer dels contes, és el més antic, el més llarg (gairebé una novel·la curta) i el que més m’ha agradat. Se situa en ple territori Mendoza: una família de la burgesia barcelonina, l’any 1952, el del Congrés Eucarístic, acull a casa un dels bisbes convidats a l’esdeveniment. El bisbe, que atén al mendocià nom de Fulgencio Putucás, és un indígena centroamericà que servirà de detonant de la llarga peripècia. Sense ser exactament una comèdia, el conte es llegeix amb un somriure permanent als llavis per la forma sorneguera com ho narra Mendoza.

“Ella, a su vez, no se metía con nadie, y menos aún con sus hijos, porque en aquella época tan represiva en muchos sentidos, los niños todavía no se habían convertido en objeto de análisis y en receptáculo de las proyecciones de los adultos, que se limitaban a fiscalizar la marcha de sus estudios y la estricta rectitud de su comportamiento, dejando el resto de su formación a los curas, a los amigos, a las putas o a quien se la quisiera dar.”

Mendoza escriu de forma admirable en un estil una mica passat de moda, una mica segle XIX, amb una sintaxi elaborada i un lèxic precís que sempre estan al servei de la claredat de la narració. El retrat de l’extensa família del narrador és plena de grans personatges descrits amb dues frases. Com l’alcohòlic pare del narrador:

“...su comportamiento, cuando había tomado unas copas, era errático pero no escandaloso; más bien al contrario: era más comedido estando ebrio que sereno, y sólo en una fase intermedia podía mostrar algún rasgo de originalidad que se solventaba ofreciéndole algo de beber, lo que garantizaba su inmediato regreso a la circunspección.”

Llàstima que aquest fresc de repressions familiars i il·lusions volatilitzades vagi perdent gas a mesura que avança. Amb un parell de bulls més crec que Mendoza tenia aquí el material per una esplèndida novel·la. Amb tot, aquestes cent pàgines són el millor del llibre.

“El final de Dubslav” és un afer ben estrany, el conte d’algú que és al món per motius purament instrumentals. Més enllà dels seus escenaris exòtics (una Àfrica descarnada i una Brusel·les d’aparador), reflecteix un problema purament existencial. En correspondència al seu protagonista, no he entès molt bé a què es deu l’escriptura d’aquest text. He llegit que Mendoza té mania a l’abús de la conjunció “que” i que aquest conte l’ha escrit sense utilitzar-la ni una sola vegada. Mai no m’hauria adonat, tot i que ara que m’ho diuen, és el que té el to menys decimonònic dels tres relats.

“El malentendido” té més gràcia. Una professora de literatura fa classe a uns reclusos i, sense proposar-s’ho, encén la vocació literària d’un d’ells i el condueix a la fama. Persisteix la sornegueria i una visió més aviat pessimista de la creació literària. Llàstima que Mendoza sigui sempre tan distant i civilitzat, perquè aquest conte requeriria (almenys en el cas de la professora) una mica més d’implicació humana.

En resum, una lectura agradable, només imprescindible pels fans de l’autor, tot i que “La ballena” crec que té moments modèlics.

Subsaharians literaris (1)

Segurament la cosa ve d’antic, però d’antic de debò, com de l’època dels grecs o potser d’abans. Tot degué començar en el moment en què els textos foren associats al nom d’un autor i que, a més, es descobrí que aquesta associació podia conferir algun prestigi social. Hi ha persones molt dotades per acumular riqueses, o per heretar-les; n’hi ha d’altres que destaquen per la seva capacitat per confegir frases, i fins i tot paràgrafs, amb una certa gràcia. Com que aquestes dues virtuts no solen coincidir, fou inevitable la invenció del “negre” literari.

Disculpeu l’apel·latiu, segurament és d’allò més incorrecte, però de moment no s’ha inventat l’eufemisme que el substitueixi. De totes maneres ja sabeu de què parlo: d’aquests escriptors que treballen de forma anònima, però remunerada, perquè un altre aparegui públicament com a autor de l’escrit. No és que la literatura sigui el millor camí per fer-se ric, però sembla que hi ha qui troba que haver signat un llibre afegeix un plus al teu currículum. Potser cal buscar l’origen de la idea en aquell adagi que afirma que, per considerar que una vida ha estat reeixida, cal haver tingut un fill, plantat un arbre i escrit un llibre. De les tres coses, la de l’arbre és la més fàcil, perquè com els arbres no solen portar firma, amb dir que ho has fet és suficient perquè la gent s’ho cregui. Tenir un fill tampoc és complicat, i fins i tot pot suposar uns moments de plaer; com que l’adagi no diu que l’hagis de reconèixer després, ni que estiguis obligat a la seva manutenció, la cosa és factible sense conseqüències greus. Queda doncs l’escriptura del llibre, i aquí sí que importa que la teva firma aparegui en caràcters grans a la portada. I amb aquest objectiu, déu va crear els “negres”.

De “negres” n’hi haurà hagut sempre, però em sento incapaç d’investigar la seva història, només puc constatar que continuen existint a hores d’ara i gosaria dir que gaudeixen de molt bona salut. Avui dia qualsevol “celebritat” que aspiri a merèixer aquest qualificatiu, apart de l’arbre i el fill, ha de complir els requisits següents (l’ordre és indiferent):

a) ha de gravar un disc (millor si és ballable, la sarsuela no és ‘cool’)
b) ha de participar en una desfilada de models
c) ha de tenir un programa a la televisió
d) ha d’adoptar un o més fills d’ètnies i epidermis que diguin ben clar que aquells no poden ser els seus fills naturals
e) ha de tenir una línia pròpia de moda econòmica a H&M o a la Tienda de Lolín (i aquí apareixen els “negres” costurers, que també n’hi deuen haver)
f) ha de tenir un perfum al seu nom (que sigui infecte és el de menys)
g) ha d’aparèixer en un film (és preferible que el matin o la matin el més aviat possible, abans que ningú no descobreixi la seva pèssima dicció, a menys que el seu paper es limiti a fer xiscles)
h) i ha d’haver escrit un llibre, el gènere no importa

Ja és curiós, perquè els seguidors aferrissats d’aquests personatges no són precisament uns lletraferits; potser tot plegat és un atavisme d’alguna edat daurada que ja hem oblidat. Però el fet incontrovertible és que tothom té el seu llibre i que, a més, té força sortida. Els futbolistes, per exemple, són d’una reconeguda inanitat quan apareixen en rodes de premsa; però, així que adquireixen una mica de fama, tots estan disposats a publicar un llibre edificant on s’emfasitza els esforços que va haver de fer la seva mare per dur les garrofes a taula, malgrat el pare dròpol i alcohòlic. [Una modesta proposició, swiftiana però completament allunyada del tema de l’apunt. Senyors dels tele-notícies, no podrien substituir les previsibles declaracions del jugador de torn per algunes panoràmiques de les dutxes després del partit? Més de la meitat de la Humanitat els hi ho agrairia.]

Fins i tot Naomi Campbell, a qui tothom està disposat a concedir-li tota mena de virtuts, excepte les neuronals, va publicar una novel·la. De segur que un “negre” li va fer la feina bruta (ara, si us plau, no fem brometes fàcils). Jo la tinc pendent de llegir des de fa anys. El dia que el ziggurat llibresc es desequilibri sobre el meu cap, potser li faré una ullada.

Si algú pensa que tot això del que parlo són llegendes urbano-literàries, apart del testimoni d’una prestigiosa blocaire (traductora i watusi de professió), m'ha arribat una referència de la que properament parlaré en profunditat, perquè s'ho mereix.

Per acabar per avui, mencionaré una anècdota que vaig llegir fa poc no sé on. Amanda Lear, dona tan misteriosa com interessant, va escriure un llibre on relatava les seves experiències dels anys 60 i 70 prop de Salvador Dalí. Claudia Schiffer, exemple de manual del que és una celebritat inflable dels temps que corren, va interessar-se de seguida en aquest testimoni, amb la intenció previsible de fer-ne una pel·lícula amb ella (la Claudia) com a protagonista. Amanda i Claudia es trobaren en algun lloc luxós de Beverly Hills per intentar una primera aproximació. La Claudia, potser per fer-se una mica la col·lega, li preguntà a la musa provecta:
—I a tu, qui t’ha escrit el llibre?
La Lear, més vella i més sàvia, representant d’una altra generació, respongué:
—I a tu, nena, qui te l’ha llegit?
Evidentment, el projecte en comú mai no es dugué a terme.

Imatges d'Alícia: Maria L. Kirk

Ben poc sé d'aquesta il·lustradora americana, que va treballar a principis del segle XX. Maria L. Kirk, que també va posar imatges als llibres de Heidi, en la seva versió de 1904 insisteix en una Alícia de tipus dolç, tirant a embafador. Destaquen els seus colors vius i la "transgressió" d'un vestit groc enlloc del tradicional blau clar. Sense entusiasmar-me, em quedo amb el dibuix de la caiguda per la llodriguera.

El consol de l'oblit

Aviat farà un any ja expressava els meus dubtes sobre l’oportunitat de fer una pel·lícula sobre la vida del poeta Jaime Gil de Biedma. Si, en general, les vides de les persones reals tenen un pèssim guió i acaben sempre de forma previsible, les dels escriptors són particularment avorrides en un alt percentatge de casos. Deixant de banda la indignació d’alguns dels amics del difunt, les crítiques no auguraven res de bo; però, tot i això, no vam poder resistir el morbo d’anar a veure la pel·lícula “El cónsul de Sodoma” de Sigfrid Monleón (per cert, quin títol nefast). Va ser una experiència del tot prescindible, però d’aquelles que, si no l’haguéssim tingut, no hauríem dormit tranquils.

Com era de preveure, la peripècia vital de Jaime Gil no conté gaire substància dramàtica, almenys tal com s’explica al film de Monleón. Home de bona família, amb feina estable i ben remunerada a la Companyia de Tabac de les Filipines, poeta de producció escassa però decisiva, homosexual mig armaritzat amb afició als amors de pagament i amic de molts dels intel·lectuals més influents de la Barcelona dels 60 i 70. Amb aquest material la pel·lícula, enlloc de construir una història, es limita a mostrar persones i fets, com si ens trobéssim en un museu de nostàlgia contemporània. Veurem l’interior de Bocaccio i el de Flash-Flash, la sessió fotogràfica en la que es va parir la portada de “Últimas tardes con Teresa”, múltiples reunions i festes on s’apleguen inevitablement Biedma, Marsé, Barral i Colita, com si fossin els germans Dalton de la “gauche divine”.

Tot respira un execrable aire de falsedat, començant per uns diàlegs impossibles i suuuper-literaris, d’aquells que podrien quedar mitjanament bé reproduïts en paper, però que si els sents dir a algun amic teu, li retires la paraula immediatament.

Com que el pressupost deu haver estat ajustat, la majoria d’exteriors abusa dels plànols curts, i la Barcelona dels 60 és una fantasmagoria a penes entrevista. Hi ha una escena en un suposat barri de prostitució que fa caure la cara de vergonya. També hi ha un abús de la suposadament oblidada fal·làcia patètica.

El càsting en general és desastrós, i no em molestaré a citar un a un el memorial de greuges que representen. Salven la funció, els sempre excel·lents Vicky Penya (en paper inferior a les seves possibilitats) i Juli Mira, com a pares del poeta.

Hauré de parlar, sí, de Jordi Mollà, l’actor que fa de Gil de Biedma. Se sap que en Mollà és d’aquells actors que fan composicions dels seus personatges, el que vol dir que es nota molt que està actuant (o sobreactuant). Per mostrar-nos a Biedma, ha optat per una postura divina que el fa surar sobre tot el seu entorn fins el punt de convertir-lo en ridícul. Segurament el poeta fou un cabró en molts aspectes de la seva vida, però no crec que mai fos ridícul. Com que la matèria vital no justifica del tot el preu de la funció, Monleón ha optat perquè Biedma ens reciti en off alguns dels seus poemes més coneguts. Mollà ho fa amb una afectació insuportable, quan el Biedma que jo he llegit no penso que la tingui.

En resum, a la pel·lícula es poden veure alguns bons culs (de tio), però ni des del punt de vista onanista la salvava. La coreografia final amb els Pet Shop Boys, del tot millorable.

Pel bé de la música

Carlo Broschi, "Farinelli"

La romana Cecilia Bartoli, apart de ser una de les mezzo sopranos més fenomenals de l’actualitat, és una dona inquieta, sempre a la recerca de repertoris oblidats o poc explorats. La seva darrera aventura, “Sacrificium”, un merescut però inesperat èxit de vendes aquest Nadal, rescata una bona col·lecció de peces escrites per a castrati que en la seva majoria mai abans no havien estat enregistrades en placa fonogràfica. En l’edició de luxe del disc, apart d’un interessant text introductori, hi figura un veritable diccionari de termes relacionats amb els castrats: cent pàgines, àmpliament il·lustrades, amb textos en francès, alemany i anglès, que satisfan qualsevol curiositat que algú pogués sentir pel tema.

Sembla que l’origen de tota aquesta història es troba en aquell gran misogin que fou Sant Pau, qui a la primera carta als Corintis diu: “Que les vostres dones es mantinguin callades a les esglésies, perquè no se’ls hi és permès parlar”. El text es va aplicar de forma tan literal que la interpretació de música religiosa esdevingué una prerrogativa masculina. Al principi foren els nois i els falsetistes els que assumiren les veus femenines, no sempre de forma satisfactòria.

A mesura que l’escriptura musical es sofisticava amb embelliments, floritures i altres pirotècnies vocals, la figura del castrat es va anar imposant pels indubtables avantatges de les seves prestacions. La veu humana no queda marcada fins que no s’arriba a la pubertat, per tant el seu ensinistrament vocal no es pot iniciar fins que no ha passat aquest període. En canvi, en el cas dels nens emasculats, en aturar-se el seu desenvolupament hormonal, la veu queda fixada des de petits, de manera que l’aprenentatge es pot començar molts anys abans, assegurant una professionalitat precoç i una carrera més llarga.

Francesco Bernardi, "Senesino"
Els castrats eren capaços d’abastar tots els registres vocals femenins, des de contralto a soprano, i entrenats com estaven amb aquest únic objecte a la vida (un cop capat, difícilment se’t permetia escollir cap altra professió) solien exhibir un virtuosisme aclaparador. Amb tot, durant la seva època daurada dels segles XVII i XVIII, la seva apreciació no fou unànime, i sempre hi hagué qui preferia veus autènticament femenines, que també n’hi havia de molt bones.

On sí gaudien del monopoli exclusiu era als Estats Papals, on les veus de dona estaven prohibides i on, paradoxalment, també ho estaven les operacions d’emasculació. Per fortuna, Nàpols quedava a prop, una ciutat que era una veritable fàbrica de capons. Per les famílies pobres amb fills que apuntessin una veu amb possibilitats, la sensible intervenció podia ser una inversió amb beneficis a curt termini.

Fora dels territoris papals, els castrats havien esdevingut un producte de luxe que tota l’aristocràcia cobejava. I aquestes ambigües figures, exalçades com veritables estrelles pop de l’època, eren afalagades i consentides en els seus extravagants capricis, i al mateix temps ridiculitzades per la seva anòmala fisiologia. Compositors tan importants com Handel, Mozart, Sallieri o Haydn escrigueren expressament per aquest tipus d’intèrprets. Els que assoliren un èxit major fundaren les seves pròpies companyies, adquiriren títols de noblesa i mantingueren relacions (fins i tot carnals) amb la reialesa. Al seu entorn es bastiren tota mena de llegendes sobre la seva potència sexual, que ells foren els primers interessats en mantenir. El fet que no fossin fèrtils, no implicava que fossin impotents, i en temps anteriors a la píndola podien oferir un avantatge afegit.

Evidentment, no tots triomfaven, i els menys aptes, marcats de per vida per la seva amputació seminal, es refugiaven en els monestirs o s’abocaven a la prostitució. Les seves formes efeminades, especialment durant l’adolescència, eren un esquer tan irresistible, que a Roma s’excusava el tracte carnal amb ells com un “peccato nobile”.

L’arribada del segle XIX amb la irrupció del moviment romàntic, que menyspreava l’artifici i buscava el sentiment pur i l’expressió natural, va convertir els castrats en un fenomen caduc. Gioachino Rossini qui, degut a la seva bella veu, va estar a punt d’esdevenir un d’ells, sempre lamentà la seva progressiva desaparició. L’últim castrat del que es té notícia és Alessandro Moreschi (1858-1922), que va estar en actiu a la capella Papal fins 1913 (tot i que Pius X els havia prohibit formalment el 1903).

Tot això que aquí vaig explicant ens pot sonar una mica salvatge i podem pensar que els temps ens han civilitzat una mica. Que cap pare sacrificaria els ous dels seus fills per una estona de fama, que hi ha coses que són molt més importants que la celebritat. Si penseu així, és que no heu vist cap programa televisiu en els darrers quinze anys.

L’inefable encant de les monges

Demi Moore i Ashton Kuchner sucumbeixen a la moda.

Ja en vaig parlar fa mesos, però com que les obsessions estan per cultivar-les, insisteixo. Què tenen les monges, que tan atractives resulten a la premsa gràfica? La seva abundant presència no es correspon al seu pes demogràfic en la nostra societat. No em sembla malament que hi apareguin, si la notícia ho justifica, i és d’esperar trobar-ne alguna en els banys de multituds que de tant en tant es dóna el Papa. També són plausibles en manifestacions contra l’avortament o a favor de la família tradicional (encara que elles, per vocació, s’hagin tancat a aquestes dues possibilitats).

He buscat a l’arxiu recent d’EL PAÍS, un diari que en principi no s’hauria de caracteritzar pels seus gustos clericals, i he trobat els següents casos que confirmen la meva tesi. La primera foto, potser és la més defensable, perquè no deixa de tenir la seva gràcia veure a una religiosa armada amb una espasa al Saló del Manga de Barcelona. Queda el dubte de si no es tractava d’una freakie disfressada, com n’abunden tantes a l’esmentat saló.

Les dues fotos que segueixen són clàssics del gènere. Què és més consubstancial a una urna electoral que una monja? Aquí sengles casos capturats a les molt catòliques Itàlia i Irlanda.

Simpàtiques i un punt innocents en la seva recerca del plaer, així ens agrada imaginar-les. Aquí victorejant una cursa ciclista.

He buscant endebades una notícia sobre el traspàs de les línies de Cercanías al Govern de la Generalitat, la qual venia acompanyada d’una andana deserta on només hi havia dues monges despistades. Valgui, doncs, per acabar, aquesta informació sobre la suposada xenofòbia del batlle de Vic, que contenia una foto del mercat de la plaça, amb natura morta i monja incloses.

Faisans, roses, pomeres i el pes del món

Poc cas faig als premis literaris, que solen ser qüestió arbitrària i tèrbola, sense cap garantia de qualitat; per això mateix, tampoc em preocupo gaire pels guardonats amb el Nobel de Literatura a menys que es tracti d’un autor que ja em desvetllava curiositat abans de rebre el premi.

De Herta Müller, afortunada receptora de l’últim Nobel, ho desconeixia tot i crec que no vaig ser l’únic. Pel que vaig llegir a la premsa, la senyora Müller és una romanesa que pertany a la minoria de parla alemanya que encara resta al país, que Ceaucescu li havia fet la vida bastant impossible i que s’havia vist obligada a emigrar a Berlín l’any 1987. Tot i que havia rebut diversos premis en el seu país d’acollida, els mèrits que en ressaltaven els periodistes tenien més a veure amb la sociologia o la política que amb la literatura.

Així haurien quedat les coses si no fos perquè els Reis em van portar “El hombre es un gran faisán en el mundo” (Siruela, 2007) i no he pogut evitar llegir-lo. És un llibre breu (120 pàgines), format per capítols que no passen de les dues o tres planes. Per la repetició dels personatges, especialment el moliner Windisch i la seva família, i per un fil narratiu subtil, però evident, suposo que podria ser considerat una novel·la, encara que de caire poc convencional. Situada en un ambient rural, narra les gestions que ha de fer una família romanesa d’origen alemany per obtenir el passaport i aconseguir emigrar a alemanya (en anglès la traducció s’ha titulat “The Passport”, perquè francament el títol original és inexplicable).

Tot i que la trama és senzilla, per arribar a comprendre-la s’han d’anar rescatant frases escampades pel text, barrejades amb d’altres de valor més costumista, descripcions del món natural, llegendes, converses inconseqüents… Per tant, el resultat final no depèn tant d’una il·lació com de l’acumulació de dades que poc a poc dibuixen un indret i una història marcats per una pertorbadora sordidesa. El text s’estructura en frases curtes, sovint limitades a la monotonia del subjecte-verb-predicat, i referides sempre al món extern de les accions i les percepcions; per tant, la introspecció és pràcticament nul·la. Aquest enunciat telegramàtic i una mica inconnex acaba produint un efecte que alguns podrien considerar poètic. Millor posar-ne un exemple:

La mujer de Windisch está en el patio, de pie tras las uvas negras. “¿No vas a la misa cantada?”, pregunta. Las uvas le crecen de los ojos. Las hojas verdes, de la barbilla.

“No saldré de casa”, dice Windisch, “no quiero que la gente me diga: le ha tocado el turno a su hija”.

Windisch apoya los codos sobre la mesa. Sus manos son pesadas. Windisch apoya la cara sobre sus manos pesadas. El mirador no crece. Están en pleno día. Por un instante, el mirador cae sobre un lugar donde nunca había estado. Windisch siente el golpe. En sus costillas cuelga una piedra.

Windisch cierra los ojos. Siente sus ojos en las manos. Sus ojos sin rostro. Con los ojos desnudos y la piedra entre las costillas, Windisch dice en voz alta: “El hombre es un gran faisán en el mundo”. Lo que Windisch oye no es su voz. Siente su boca desnuda. Las paredes han hablado.

La lectura d’aquest tipus de prosa en principi se m’ha fet feixuga i un pèl abstrusa, gairebé m’ha irritat; però ja he confessat més d’una vegada que sóc un negat per la percepció del llenguatge poètic. Curiosament, quan he buscat un fragment característic per reproduir-lo aquí, la relectura m’ha semblat molt més senzilla, com si finalment m’hagués comunicat amb l’esperit del llibre. La satisfacció doncs que obtindreu d’aquesta obra dependrà en gran manera de la vostra reacció davant d’un text com el que he copiat. En Jordi Llovet, a qui evidentment la Müller no fa cap gràcia, la va parodiar fa poc a EL PAÍS. Més no puc dir.