dimarts, 19 de gener de 2010

Subsaharians literaris (1)



Segurament la cosa ve d’antic, però d’antic de debò, com de l’època dels grecs o potser d’abans. Tot degué començar en el moment en què els textos foren associats al nom d’un autor i que, a més, es descobrí que aquesta associació podia conferir algun prestigi social. Hi ha persones molt dotades per acumular riqueses, o per heretar-les; n’hi ha d’altres que destaquen per la seva capacitat per confegir frases, i fins i tot paràgrafs, amb una certa gràcia. Com que aquestes dues virtuts no solen coincidir, fou inevitable la invenció del “negre” literari.

Disculpeu l’apel·latiu, segurament és d’allò més incorrecte, però de moment no s’ha inventat l’eufemisme que el substitueixi. De totes maneres ja sabeu de què parlo: d’aquests escriptors que treballen de forma anònima, però remunerada, perquè un altre aparegui públicament com a autor de l’escrit. No és que la literatura sigui el millor camí per fer-se ric, però sembla que hi ha qui troba que haver signat un llibre afegeix un plus al teu currículum. Potser cal buscar l’origen de la idea en aquell adagi que afirma que, per considerar que una vida ha estat reeixida, cal haver tingut un fill, plantat un arbre i escrit un llibre. De les tres coses, la de l’arbre és la més fàcil, perquè com els arbres no solen portar firma, amb dir que ho has fet és suficient perquè la gent s’ho cregui. Tenir un fill tampoc és complicat, i fins i tot pot suposar uns moments de plaer; com que l’adagi no diu que l’hagis de reconèixer després, ni que estiguis obligat a la seva manutenció, la cosa és factible sense conseqüències greus. Queda doncs l’escriptura del llibre, i aquí sí que importa que la teva firma aparegui en caràcters grans a la portada. I amb aquest objectiu, déu va crear els “negres”.


De “negres” n’hi haurà hagut sempre, però em sento incapaç d’investigar la seva història, només puc constatar que continuen existint a hores d’ara i gosaria dir que gaudeixen de molt bona salut. Avui dia qualsevol “celebritat” que aspiri a merèixer aquest qualificatiu, apart de l’arbre i el fill, ha de complir els requisits següents (l’ordre és indiferent):

a) ha de gravar un disc (millor si és ballable, la sarsuela no és ‘cool’)
b) ha de participar en una desfilada de models
c) ha de tenir un programa a la televisió

d) ha d’adoptar un o més fills d’ètnies i epidermis que diguin ben clar que aquells no poden ser els seus fills naturals

e) ha de tenir una línia pròpia de moda econòmica a H&M o a la Tienda de Lolín (i aquí apareixen els “negres” costurers, que també n’hi deuen haver)
f) ha de tenir un perfum al seu nom (que sigui infecte és el de menys)

g) ha d’aparèixer en un film (és preferible que el matin o la matin el més aviat possible, abans que ningú no descobreixi la seva pèssima dicció, a menys que el seu paper es limiti a fer xiscles)

h) i ha d’haver escrit un llibre, el gènere no importa

Ja és curiós, perquè els seguidors aferrissats d’aquests personatges no són precisament uns lletraferits; potser tot plegat és un atavisme d’alguna edat daurada que ja hem oblidat. Però el fet incontrovertible és que tothom té el seu llibre i que, a més, té força sortida. Els futbolistes, per exemple, són d’una reconeguda inanitat quan apareixen en rodes de premsa; però, així que adquireixen una mica de fama, tots estan disposats a publicar un llibre edificant on s’emfasitza els esforços que va haver de fer la seva mare per dur les garrofes a taula, malgrat el pare dròpol i alcohòlic. [Una modesta proposició, swiftiana però completament allunyada del tema de l’apunt. Senyors dels tele-notícies, no podrien substituir les previsibles declaracions del jugador de torn per algunes panoràmiques de les dutxes després del partit? Més de la meitat de la Humanitat els hi ho agrairia.]

Fins i tot Naomi Campbell, a qui tothom està disposat a concedir-li tota mena de virtuts, excepte les neuronals, va publicar una novel·la. De segur que un “negre” li va fer la feina bruta (ara, si us plau, no fem brometes fàcils). Jo la tinc pendent de llegir des de fa anys. El dia que el ziggurat llibresc es desequilibri sobre el meu cap, potser li faré una ullada.


Si algú pensa que tot això del que parlo són llegendes urbano-literàries, apart del testimoni d’una prestigiosa blocaire (traductora i watusi de professió), m'ha arribat una referència de la que properament parlaré en profunditat, perquè s'ho mereix.

Per acabar per avui, mencionaré una anècdota que vaig llegir fa poc no sé on. Amanda Lear, dona tan misteriosa com interessant, va escriure un llibre on relatava les seves experiències dels anys 60 i 70 prop de Salvador Dalí. Claudia Schiffer, exemple de manual del que és una celebritat inflable dels temps que corren, va interessar-se de seguida en aquest testimoni, amb la intenció previsible de fer-ne una pel·lícula amb ella (la Claudia) com a protagonista. Amanda i Claudia es trobaren en algun lloc luxós de Beverly Hills per intentar una primera aproximació. La Claudia, potser per fer-se una mica la col·lega, li preguntà a la musa provecta:
—I a tu, qui t’ha escrit el llibre?
La Lear, més vella i més sàvia, representant d’una altra generació, respongué:
—I a tu, nena, qui te l’ha llegit?
Evidentment, el projecte en comú mai no es dugué a terme.

28 comentaris:

  1. Per la xarxa corre el rumor que un tal Allau és el negre de Carroll!

    ResponElimina
  2. Almenys treballa com un negre (i no el deixen empadronar, per il·legal).

    ResponElimina
  3. La veritat és que amb el temps dubtes de totes les autories, ja que de negres -o com en vulguem dir- n'hi ha i n'hi ha hagut en moltes professions.

    ResponElimina
  4. La il·lustració del Coll m'ha fet pensar en els negres dibuxants. No pas ell, que va treballar com un negre de paleta i dibuixant fins que va dir prou, sinó en la factoria de negres de l'Ibañez.
    I en el món acadèmic i científic -on publicar és imperatiu- dels negres se'n diu becaris.

    ResponElimina
  5. Júlia, encara confio que les teves jotes són ben bé teves (o que tens uns becaris més ràpids que en Lucky Luke).

    ResponElimina
  6. Ai, Girbén, si comences a burxar, que n'és d'extensa la negritud!

    ResponElimina
  7. Amanda Lear, twelve points/douze points.

    Els negres de les "celebritats" són un peatge inevitable d'aquest decorat on ens fan viure. Tots els assumim i a vegades són una font de diversió (oi, Ana Rosa?).
    Em sembla més patètic el cas d'autors literaris reconeguts que, per poder-se dedicar a afers més lúdics, deleguen la seva "creació" literària en una tropa de negritos: bwana Terenci, bwana Camilo José, _ _ _ _ _ _ (podeu continuar la llista).

    ResponElimina
  8. 1. un 10 per Coll, era el que més m'agradava del TBO :)

    2. m'apunto a la teva demanda d'imatges dels vestidors en els telen-notícies, com a membre d'aquesta meitat (i una mica més ;P) de la humanitat :)

    3. avui, tots els medis de comunicació (diaris, ràdio ...) estan farcits de l'eufemisme del negre: becaris, que fan la feina dels quatre que hi posen el nom i que guanyen la pasta (gansa).

    Espero la referència en candeletes. Per cert, a tu t'escriu els posts algú oi? ^^

    ResponElimina
  9. Santi, els difunts millor deixar-los tranquils i els vius, també, que tenen advocats!

    ResponElimina
  10. Els becaris fan la feina de "documentació". I els meus posts me'ls fa una noia d'Esparreguera, molt bé de preu per cert!

    ResponElimina
  11. ¿Clidice és negra com la moreneta que habita dalt de la muntanya que l'observa? No ho hagués dit mai!

    L'anècdota final, genial. Jo esperava novament Tintín al Congo (influència de Coll en aquest dibuix, potser...).

    ResponElimina
  12. T'informaré, Allau, que això dels vestuaris ja ho fan a l'NBA. Allà els jugadors de bàsket diuen coses igual d'interessants que els jugadors de futbol d'aquí, però ho fan mentre es preparen per anar a la dutxa al final del partit. Jo no estic en condicions d'apreciar-ho en la seva justa mesura, però crec que aquestes rodes de prensa amb tovalloles i calçotets tenen molta audiència als Estats Units.

    ResponElimina
  13. Estic d'acord amb el que diu la Júlia: hi han negres a tots els àmbits (empresarials, polítics, associatius, polítics ...), però el negre literari sempre suposa un descrèdit pel que l'utilitza. En canvi, per exemple, que un valet faci la feina real d'un càrrec públic no fa més que augmentar l'emanació de poder d'aquest.

    ResponElimina
  14. Puig, a la segona part d'aquest díptic penso posar una imatge de Tintín al Congo políticament incorrectíssima. Ara, parlar d'aquesta controvertida obra d'Hergé no sé si em veig amb cor.

    ResponElimina
  15. Espai, què em dius!, que encara m'aficionaré al basquet.

    ResponElimina
  16. Potser sí, Jaume, però cada vegada els negres literaris són més professionals, segueix llegint...

    ResponElimina
  17. No sé com ho fas, però cada post és tota una lliçó, amb ironies i cites tot alhora. Aquest molt bo, sincerament: esperarem el 2.

    ResponElimina
  18. Albert, perdona, no sé si és el millor lloc per dir-ho, però no he pogut acabar d'escriure l'apunt que publicaràs demà...

    La rèplica de l'Amanda Lear a la barbie germànica és d'antologia. Certament, a algunes persones se'ls suposes unes certes capacitats intel·lectuals. Pel que fa als negres, com diu en Jaume Puig, utilitzar-los és un descrèdit per qui els utilitza.

    ResponElimina
  19. Allau, m'ha agafat una certa pena en entrar al teu post d'avui i veure que la portada d'en Coll era només la il·lustració (algú hauria d'inicar l'ofensiva Coll).
    Però el tema dels negres no desmereix, no. Penso que és necessari que existeixin en totes les arts, i el problema ve quan no es reconeix de cap manera la seua feina. M'invento un cas: si es publica el llibre "Memòries de Leo Messi" i a la portada s'explicita que X és qui ha plasmat literàriament el que Messi li ha contat, tos tan contents, perquè és evident que si Messi es posa a escriure la cagarà.
    Per cert, hi ha uns negres especialment putejats, que són els que treballen per als grans científics, o pitjor encara, per els grans laboratoris.

    ResponElimina
  20. I no oblidis, Lluís, idees per millorar la televisió. Si no em donen una conselleria és perquè tenen pà a l'ull.

    ResponElimina
  21. No, Ferran, no és el millor lloc, però passi. Demà ja publicaré una altra cosa, però per demà passat, sens falta!

    ResponElimina
  22. Leb, m'agrada molt Coll (com a la Clídice, com a tu i com a tothom), però jo no puc estar a tots els fronts! Però vaja, aquest també és territori Leblansky... i si després repetim tema d'apunt tampoc passa res.

    En alguns casos flagrants, sobretot si són llibres biogràfics, s'indica el nom del "col·laborador". Quan és literatura, mai, evidentment.

    ResponElimina
  23. La idea d'una ofensiva Coll és seductora però em produeix una certa tristesa. Recordo un altre tipus d'ofensiva Coll, fa molts anys, en què una colla de devots "modernets" el van repescar i el van retornar al primer pla, ell que estava tan tranquil al ram de la construcció. Sembla que el mateix Coll es va crear massa expectatives i, al final, l'èxit força limitat de l'"operació resurrecció" va tenir efectes devastadors en l'estabilitat psíquica del mestre.

    ResponElimina
  24. No puc estar més d'acord, Santi, amb el resum que fas de l'afer Coll. La diferència seria que nosaltres no ho som de "modernets" -que ja sabem com van- i l'ofensiva seria fruit sols de l'estima.
    Jo escriuria de les seves mans: avesades al roent tracte amb el ciment i, alhora, capaces d'un traç elegant com pocs.

    ResponElimina
  25. Santi i Girbén, qui en algun moment de la seva vida no hagi intentat ser modernet, que tiri el primer roc.

    ResponElimina
  26. Allau: corro a arronsar-me i et dono la raó.
    Tanmateix, poc o molt, hem posat seny. I, si bé estimem el nou, ens enamora el vell.

    ResponElimina
  27. Seny: el del manobre Coll.
    Rauxa: la del dibuixant Coll.

    ResponElimina