dimecres, 20 de gener de 2010

Hagiografia en sabatilles


A “Tres vidas de santos” (Seix Barral, 2009) Eduardo Mendoza recull tres contes, escrits segons ell en molt diverses èpoques de la seva vida, i unificats per la presència en tots ells d’algun sant laic, persones entregades a una idea, una causa o una obsessió. Aquesta justificació, que Mendoza exposa al pròleg, es revela força inconsistent, un cop llegits els relats. Hauria estat més sincer titular el volum “Tres contes”, en homenatge a Flaubert, però no es pot negar que el títol escollit és més comercial.

“La ballena”, el primer dels contes, és el més antic, el més llarg (gairebé una novel·la curta) i el que més m’ha agradat. Se situa en ple territori Mendoza: una família de la burgesia barcelonina, l’any 1952, el del Congrés Eucarístic, acull a casa un dels bisbes convidats a l’esdeveniment. El bisbe, que atén al mendocià nom de Fulgencio Putucás, és un indígena centroamericà que servirà de detonant de la llarga peripècia. Sense ser exactament una comèdia, el conte es llegeix amb un somriure permanent als llavis per la forma sorneguera com ho narra Mendoza.

“Ella, a su vez, no se metía con nadie, y menos aún con sus hijos, porque en aquella época tan represiva en muchos sentidos, los niños todavía no se habían convertido en objeto de análisis y en receptáculo de las proyecciones de los adultos, que se limitaban a fiscalizar la marcha de sus estudios y la estricta rectitud de su comportamiento, dejando el resto de su formación a los curas, a los amigos, a las putas o a quien se la quisiera dar.”


Mendoza escriu de forma admirable en un estil una mica passat de moda, una mica segle XIX, amb una sintaxi elaborada i un lèxic precís que sempre estan al servei de la claredat de la narració. El retrat de l’extensa família del narrador és plena de grans personatges descrits amb dues frases. Com l’alcohòlic pare del narrador:

“...su comportamiento, cuando había tomado unas copas, era errático pero no escandaloso; más bien al contrario: era más comedido estando ebrio que sereno, y sólo en una fase intermedia podía mostrar algún rasgo de originalidad que se solventaba ofreciéndole algo de beber, lo que garantizaba su inmediato regreso a la circunspección.”

Llàstima que aquest fresc de repressions familiars i il·lusions volatilitzades vagi perdent gas a mesura que avança. Amb un parell de bulls més crec que Mendoza tenia aquí el material per una esplèndida novel·la. Amb tot, aquestes cent pàgines són el millor del llibre.

“El final de Dubslav” és un afer ben estrany, el conte d’algú que és al món per motius purament instrumentals. Més enllà dels seus escenaris exòtics (una Àfrica descarnada i una Brusel·les d’aparador), reflecteix un problema purament existencial. En correspondència al seu protagonista, no he entès molt bé a què es deu l’escriptura d’aquest text. He llegit que Mendoza té mania a l’abús de la conjunció “que” i que aquest conte l’ha escrit sense utilitzar-la ni una sola vegada. Mai no m’hauria adonat, tot i que ara que m’ho diuen, és el que té el to menys decimonònic dels tres relats.

“El malentendido” té més gràcia. Una professora de literatura fa classe a uns reclusos i, sense proposar-s’ho, encén la vocació literària d’un d’ells i el condueix a la fama. Persisteix la sornegueria i una visió més aviat pessimista de la creació literària. Llàstima que Mendoza sigui sempre tan distant i civilitzat, perquè aquest conte requeriria (almenys en el cas de la professora) una mica més d’implicació humana.


En resum, una lectura agradable, només imprescindible pels fans de l’autor, tot i que “La ballena” crec que té moments modèlics.

8 comentaris:

  1. Me gusta bastante Mendoza, y lo cierto es que tengo "tres vidas de santos" en mi estantería desde hace varias semanas, aguardando en mi ya larguísima lista de espera de lectura. Me ha hecho gracia lo de los nombres mendocianos, y me he acordado de aquel don Plutarquete Pajarell, historiador y encantador viejo verde, que aparecía (si no recuerdo mal) en El laberinto de las aceitunas...

    ResponElimina
  2. Mendoza tiene un don para la onomástica. Aquí aparece una cocinera llamada Manifiesta, que también es un nombre portentoso.

    ResponElimina
  3. Gràcies per la ressenya crítica, com sempre completa i acurada. És un plaer llegir els teus comentaris dels llibres que has llegit, millor que els de molts suplements dels diaris.

    ResponElimina
  4. Gràcies, Leb; si us ho passeu bé amb els meus exercicis d'escriptura, millor encara.

    ResponElimina
  5. m'agrada Mendoza, no ho puc evitar, sempre em fa somriure :) imagino que el llibre em trobarà :)

    ResponElimina
  6. Gràcies per la ressenya, que a més il·lustres amb una de les meves obres favorites del MNAC. Em sembla que m'animaré i li demanaré a algú que me'l deixi.

    ResponElimina
  7. Imagino que sí, Clídice, i alguns somriures trobaràs.

    ResponElimina
  8. Estimat Jetulio, no sé perquè estaria jo pensant en el martiri de Sant Quirze i Santa Julita... ;p

    ResponElimina