dijous, 14 de gener de 2010

Faisans, roses, pomeres i el pes del món


Poc cas faig als premis literaris, que solen ser qüestió arbitrària i tèrbola, sense cap garantia de qualitat; per això mateix, tampoc em preocupo gaire pels guardonats amb el Nobel de Literatura a menys que es tracti d’un autor que ja em desvetllava curiositat abans de rebre el premi.

De Herta Müller, afortunada receptora de l’últim Nobel, ho desconeixia tot i crec que no vaig ser l’únic. Pel que vaig llegir a la premsa, la senyora Müller és una romanesa que pertany a la minoria de parla alemanya que encara resta al país, que Ceaucescu li havia fet la vida bastant impossible i que s’havia vist obligada a emigrar a Berlín l’any 1987. Tot i que havia rebut diversos premis en el seu país d’acollida, els mèrits que en ressaltaven els periodistes tenien més a veure amb la sociologia o la política que amb la literatura.

Així haurien quedat les coses si no fos perquè els Reis em van portar “El hombre es un gran faisán en el mundo” (Siruela, 2007) i no he pogut evitar llegir-lo. És un llibre breu (120 pàgines), format per capítols que no passen de les dues o tres planes. Per la repetició dels personatges, especialment el moliner Windisch i la seva família, i per un fil narratiu subtil, però evident, suposo que podria ser considerat una novel·la, encara que de caire poc convencional. Situada en un ambient rural, narra les gestions que ha de fer una família romanesa d’origen alemany per obtenir el passaport i aconseguir emigrar a alemanya (en anglès la traducció s’ha titulat “The Passport”, perquè francament el títol original és inexplicable).

Tot i que la trama és senzilla, per arribar a comprendre-la s’han d’anar rescatant frases escampades pel text, barrejades amb d’altres de valor més costumista, descripcions del món natural, llegendes, converses inconseqüents… Per tant, el resultat final no depèn tant d’una il·lació com de l’acumulació de dades que poc a poc dibuixen un indret i una història marcats per una pertorbadora sordidesa.
El text s’estructura en frases curtes, sovint limitades a la monotonia del subjecte-verb-predicat, i referides sempre al món extern de les accions i les percepcions; per tant, la introspecció és pràcticament nul·la. Aquest enunciat telegramàtic i una mica inconnex acaba produint un efecte que alguns podrien considerar poètic. Millor posar-ne un exemple:

La mujer de Windisch está en el patio, de pie tras las uvas negras. “¿No vas a la misa cantada?”, pregunta. Las uvas le crecen de los ojos. Las hojas verdes, de la barbilla.


“No saldré de casa”, dice Windisch, “no quiero que la gente me diga: le ha tocado el turno a su hija”.


Windisch apoya los codos sobre la mesa. Sus manos son pesadas. Windisch apoya la cara sobre sus manos pesadas. El mirador no crece. Están en pleno día. Por un instante, el mirador cae sobre un lugar donde nunca había estado. Windisch siente el golpe. En sus costillas cuelga una piedra.

Windisch cierra los ojos. Siente sus ojos en las manos. Sus ojos sin rostro.
Con los ojos desnudos y la piedra entre las costillas, Windisch dice en voz alta: “El hombre es un gran faisán en el mundo”. Lo que Windisch oye no es su voz. Siente su boca desnuda. Las paredes han hablado.

La lectura d’aquest tipus de prosa en principi se m’ha fet feixuga i un pèl abstrusa, gairebé m’ha irritat; però ja he confessat més d’una vegada que sóc un negat per la percepció del llenguatge poètic. Curiosament, quan he buscat un fragment característic per reproduir-lo aquí, la relectura m’ha semblat molt més senzilla, com si finalment m’hagués comunicat amb l’esperit del llibre. La satisfacció doncs que obtindreu d’aquesta obra dependrà en gran manera de la vostra reacció davant d’un text com el que he copiat. En Jordi Llovet, a qui evidentment la Müller no fa cap gràcia, la va parodiar fa poc a EL PAÍS. Més no puc dir.

26 comentaris:

  1. Uf, la literatura telegràfica no és el meu fort. Entre el que ens reprodueixes i la boníssima crítica del Llovet em sembla que passaré del llibre!

    ResponElimina
  2. Els Nobel sempre han estat molt condicionats a circumstàncies diverses però la veritat és que no entenc massa la tria dels darrers anys que no sé ben bé a què responen. Una altra cosa és que els autors tinguin un cert interès, que no ho dubto. Ara bé...

    ResponElimina
  3. També pensava així, Galderich, però quan més m'ho rellegeixo, més m'agrada.

    ResponElimina
  4. Júlia, intentar entendre els criteris dels Nobel és més enllà de les meves possibilitats. Ara, com tu dius, cal esperar d'ells un mínim de qualitat (com aquí és el cas).

    ResponElimina
  5. Me temo que este comentario no tiene nada que ver con el libro... solamente quería decirte que me encanta aprender palabras nuevas para mí, y que nada más empezar a leer tu entrada me he topado con tèrbola, he tenido que ir a buscarla al diccionario... y me ha encantado: ¡mucho más gráfica y sonora que su contrapartida en castellano! :-)

    ResponElimina
  6. He, he, Sufur, me encanta ser de utilidad pública.

    ResponElimina
  7. A mi aquest estil tampoc no em diu res d'especial. I després de llegir la crítica de El Pais, doncs... Crec que el premi té raons "geoestratègiques" que en diuen, perquè els darrers anys han anat premiant escriptors i escriptores de "l'est", que havien estat marginats dels circuits. No és cap mala estratègia, jo vaig descobrir així l'Ismaïl Kadaré, que trobo sincerament molt bo.

    ResponElimina
  8. Jo el vaig començar i no vaig passar de la pàgina 20, potser li donaré una altra oportunitat quan no tinga res per llegir..., o no.

    ResponElimina
  9. Un cop per setmana passa per casa la Lucia (una jove romanesa-romanesa amb una extraordinària capacitat per a desendreçar biblioteques mentre va traient-hi la pols), i ella també té tirada al parlar succint que trobes a la Herta.
    A favor de la Lucia diré que fa bona la reconeguda capacitat lingüística dels romanesos. La volguda progressió que està fent pel català és cosa val la pena sentir: la seva pronúncia és indistingible!

    ResponElimina
  10. En Llovet té molta gràcia en l'article al "pis", però la frase curta pot ser esmolada i potent quan s'insereix en una narrativa treballada com la de Kristof o McCarthy, per exemple. Si el que has copiat de Müller es representatiu del que fa no penso acostar-m'hi.

    ResponElimina
  11. Doncs a mi el que has transcrit m'ha agradat. No se si aquest és un Nobel merescut però el fragment és poètic i punyent.No acostumo a refiar-me dels Nobel. Jo sempre vull que el rebi en Philip Roth. Fa uns anys vaig descobrir la Jelinek i reconoc que "La pianista" em va agradar. Els seus altres intents literaris em varen semblar això, "intents" amb alguna frase reeixida.
    Salutacions, Allau per tu i pels teus lectors.

    ResponElimina
  12. No m'agrada com escriu.
    Em sembla una posse.
    Nobel? pse.
    Petons.
    Apa.

    ResponElimina
  13. Lluís, a mi també m'està bé, prefereixo que em descobreixin autors que d'altra manera no coneixeria. Que al Philip Roth o al Cormac McCarthy ja sé on anar-los a buscar.

    ResponElimina
  14. No sé què dir-te, Maria... de totes maneres és curtet i a mesura que avances tot es fa més entenidor.

    ResponElimina
  15. No sé, Girbén, si aquest estil tan lacònic és un tret nacional. Podria ser un espant, si tots els romanesos parlen com la Müller.

    ResponElimina
  16. Jaume, no tinc res contra les frases curtes (ni contra les llargues). Entre la paròdia que en fa Llovet i el fragment que has llegit, crec que et pots fer una idea de la manera d'escriure aquesta senyora.

    ResponElimina
  17. Glòria, si t'ha agradat, endavant! I sort amb en Roth, encara que jo prefereixo que premiin autors per descobrir.

    ResponElimina
  18. Clídice,
    a mi tampoc.
    No gaire.
    Però posse?
    No és millor dir-ne estil?

    ResponElimina
  19. Allau, aquest és un llibre que d'entrada, no compraria mai. Però el fet de venir recomanat per tu, m'ha fet llegir amb ganes els fragments citats. I no, no entro.
    Em sembla que és una de les coses que recomanes que no puc amb ella (això és una floreta, però és veritat)

    ResponElimina
  20. Ep, Leb, que jo no el recomano, només he explicat la meva experiència com a lector. És un d'aquells llibres que, per apreciar-los, depenen totalment dels gustos de cadascun. Per això he reproduït un fragment.

    ResponElimina
  21. Allau,
    Permet-me un fàcil joc de paraules: El Nobel no és per autor novells. Perdona la broma però saps de sobra que, amb encert o no -també hi ha criteris-el Nobel premia consagrats i no nous valors. Una altra cosa és que, de vegades, el guanyin autors que no coneixem i són, com tu dius "per descobrir".
    No tinc previst llegir aquesta autora. Em vaig desencantar amb l'antipàtic Coetzee i també amb l'iranià del qual no en recordo el nom. I sort que m'agrada tant llegir!
    M'esperaré un anys més. Voto per en Philip Roth perquè és un sòlid novel·lista. N'hi ha més' I tant! Que cadascú aposti pels seus que els nòrdics faran el que voldran.
    Salutacions a tothom!

    ResponElimina
  22. Glòria, certament el premi no està adreçat a escriptors primerencs. La Müller és relativament jove, però ja té darrera tota una carrera literària. Coetzee pot ser antipàtic, però té dos o tres llibres que em semblen molt bons. L'iranià que dius suposo que és el turc Pahmuk (tampoc gaire simpàtic), i l'únic llibre que li he llegit no em va agradar.

    En Roth el conec poc, però cal que s'afanyin, que ja és grandet i, pel que he sentit, els seus darrers llibres comencen a flaquejar.

    Però, com tu dius, finalment els suecs faran el que voldran, però per fortuna, nosaltres com a lectors també!

    ResponElimina
  23. No m'ha dit res el text que has posat. En canvi, m'ha fet molt riure en Llovet, l'article sembla un gag de Muchachada nui. Humor a part, la seva crítica ferotge va més enllà de l'estil, no només es carrega la frase curta sinó que es mostra decebut a més nivells.

    ResponElimina
  24. Marta, en Llovet és un expert en literatura en llengua alemanya i també és un home amb grans amors i grans odis (recordo un article devastador sobre Hesse). Suposo que parla amb coneixement.

    ResponElimina
  25. si, l'he tingut de professor de literatura. L'adoro

    ResponElimina
  26. Marta, jo no l'he tingut de professor ni l'adoro, però em sembla admirable que encara quedin professors als quals adorar.

    ResponElimina