El dia abans de la nit dels museus (1)

Realment tenim el do de l’oportunitat i no se’ns va acudir altra cosa que visitar el Jardí Botànic de Montjuïc precisament el cap de setmana que tota l’Avinguda Maria Cristina estava immobilitzada per culpa del Saló del Còmic. No és la primera vegada que ens passa; caldria trobar algun sistema perquè la muntanya no quedés parcialment aïllada cada vegada que hi ha alguns esdeveniment al recinte firal. De totes maneres, amb una lleugera marrada vam localitzar la ruta alternativa del bus, que tampoc és que et deixi realment a les portes del jardí (tot el procediment d’aproximació és francament dissuasiu).

Havíem estat al Jardí Botànic cap al 2001, quan encara la seva inauguració era recent i la vegetació era només una promesa incapaç de projectar cap ombra. Ara el conjunt fa força goig i en aquesta època de l’any es troba en el seu màxim esplendor o almenys en el raonable esplendor que es pot permetre la flora mediterrània. Perquè aquest jardí es caracteritza per recollir mostres de les plantes pròpies de totes les zones mediterrànies de la Terra, tant de les de l’Hemisferi Nord (conca mediterrània oriental i occidental, nord d’Àfrica, Canàries i Califòrnia) com de l’Hemisferi Sud (Xile, Sud-Àfrica, Austràlia). Malgrat que era dissabte i que la resta de la muntanya semblava un formiguer de gents ocupades en les activitats més diverses, als jardins érem quatre gats i es podia gaudir amb tota tranquil·litat de la barreja d’aromes vegetals i de cants d’ocells, tot contemplant les inusuals perspectives de l’Anella Olímpica emmarcada per arbres endèmics d’Austràlia. Llegeixo que avui (diumenge 18 de maig) és jornada de portes obertes al Botànic, també ho és cada primer diumenge de mes, no és un mal lloc on passar les hores mortes, us ho asseguro.

S’havien fet gairebé les tres i calia dinar: males perspectives en aquell indret encofurnat entre l’Estadi i el cementiri. Ens hem acostat al MNAC i hem preguntat si es podia accedir al restaurant sense haver de pagar l’entrada: ha resultat que avui l’entrada era gratuïta tot el dia (i demà també fins les 15 hores). El restaurant es troba al primer pis, gaudeix de les mateixes vistes que es poden contemplar des de la balconada de l’entrada, resulta una mica caret, però té qualitat.

Després hem retrocedit per visitar el Jardí Botànic Històric, un indret que no coneixia i que m’ha encisat. Ocupa dues fondalades —antigues pedreres— a la zona de la Foixarda, darrera del MNAC. La més profunda de les dues és una obaga refrescant que pot presumir dels arbres més alts de Barcelona i uns salts d’aigua pintorescos on el públic va a fer-se retrats de primera comunió. El segon espai és més casolà i conté una masia catalana típica construïda l’any 1929 i un hortet plenament funcional. Com a cirereta final per recomanar aquest oasi, l’entrada és gratuïta i allà dins quedareu immunitzats del desfici guiri que us envolta.

VD: Doñana

Després de la pèssima experiència que tingueren amb la seva casa discogràfica ran de la publicació de “Contracorriente”, les Vainica esperaren 5 anys a que el seu contracte  amb Movieplay-Gong caduqués per treure el seu nou disc sota el segell Guimbarda. Inicialment “El eslabón perdido” (1980) havia de ser un doble disc conceptual, amb una part dedicada al mar i una altra a la terra; però no volgueren apuntar-se a la vigent moda ecologista i acabà sent un sol disc. Les acompanyaren músics del grup Suburbano i la portada tornà a ser obra d’Iván Zulueta.

“El eslabón perdido” és un dels meus discos favorits de les Vainica, o senzillament un dels meus discos favorits i punt. S’obre amb els aires andalusos de “Doñana”, que és una cançó efectivament ecologista i plena de ràbia, amb un joc de guitarres trenades molt potent i tant Carmen com Gloria en plena forma. Un gran tema.

En el Coto de Doñana,
se ha envenenao un pajarito,

en el Coto de Doñana, 
de la noche a la mañana

su mare le llora a gritos
 
Coto de Doñana reza por tu salvación,

que el hombre se propone tu destrucción.

Y si le da la gana 
te asfalta en dos semanas

y si le da la gana 
te asfalta en dos semanas
 
Desde su despacho 
santuario del poder

algún que otro mamarracho 
puede evitar la ley

transformando la estructura 
de la Madre Natura

¿Y quien pondrá remedio 
a tanta desventura?
 
Ay, ay, ay, asesino vete ya,

que mi coto no quie contigo na

que se vaya usté de aquí,

que no tiene usté bastante pedigrí,

que se vaya usté de aquí.

Coto de Doñana reza por tu salvación

que el hombre se propone tu destrucción.

Le sucedió a las tablas de Daimiel y del Guadiana,

y si ahora te has librado, ya veremos mañana.

L’home de les epifanies

Sherwood Anderson, nascut a Ohio el 1876, fou un dels autors més influents de la seva època. Thomas Wolfe, Ernest Hemingway, William Saroyan, Henry Miller, John Steinbeck i William Faulkner, tots pertanyents a una generació posterior, reconegueren en un moment o altre de les seves carreres el seu mestratge i Faulkner en concret li devia la publicació de la seva primera novel·la. Tanmateix tots acabaren enemistant-se amb ell al temps que la seva obra anava perdent el favor del públic. Perquè Anderson —que havia escrit vuit novel·les, quatre reculls de contes, teatre, poesia, prosa de no ficció i memorialística, i que fins i tot havia tingut un èxit de vendes amb “Dark Laughter" (1925)— a la seva mort l’any 1941 ja era considerat una figura del passat i els seus llibres destinats a les golfes de la literatura. Només el recull de contes “Winesburg, Ohio” de 1919 —ben rebut a la seva publicació i després oblidat com tota la resta— va anar recuperant el respecte de la crítica fins al punt que l’any 1998 la Modern Library la va classificar en la posició 24 entre les millors novel·les en anglès del segle XX.

Si la resta de la producció d’Anderson (exceptuant alguns contes) no brilla a la mateixa altura, cal buscar-ne el motiu a les idiosincràsies del seu art que enlloc es troben tan còmodes com en la descripció d’una epifania. L’epifania (“manifestació” en grec) fou popularitzada literàriament pel Joyce de “Retrat de l’artista adolescent” i “Dublinesos”, i consisteix en aquells moments en els quals un personatge té una sobtada revelació que li fa canviar la percepció del món, la percepció de si mateix o el seu paper a la societat. Els millors fragments d’Anderson giren també entorn d’aquests instants, en els quals sembla que als seus protagonistes els cau una bena dels ulls i tot es contempla d’una nova manera. L’experiència pot implicar un moment de comunió amb la natura, la profunda comprensió de qui ets, qui has sigut i qui seràs, la comunicació diàfana entre dues ànimes o el descobriment d’un engany que has conreat en l’ignorància; el que distingeix l’epifania és que tindrà conseqüències duradores i que la vida ja no serà mai més la mateixa.

Atès que l’art d’Anderson depèn d’un efecte tan reconcentrat en el temps, s’entén que funcioni millor en els seus contes que en les seves novel·les, totes elles d’estructura feble i deixatada. El que em sembla tan interessant com revelador és que convertís en epifania un dels moments més cèlebres (sinó més importants) de la seva vida. Va ser el 28 de novembre de 1912, quan el nostre home tenia 36 anys i havia superat per tant la meitat de la (seva) vida. Però abans de descriure aquest gran moment de la humanitat, hauré de posar-vos en antecedents.

Sherwood Anderson, d’origen modest i rural, va ser un cas clàssic d’autodidacta espavilat i ambiciós, disposat a fer la viu-viu en tota mena de feines i assistir a l’escola nocturna per fer-ho una mica millor l’any següent. Brillava en el difícil art de persuadir la gent i mostrava traça en el maneig de les paraules; per això sovint el descobrirem en feines de publicista o venedor. El 1912, l’any de la seva gran crisi, el nostre autor es trobava a Elyria (Ohio), (feliçment) casat i amb tres fills, era el propietari d’una fàbrica que venia pintura protectora per correu.

Segons el testimoni de la seva secretària, aquell dimarts 28 de novembre, Sherwood (visiblement nerviós) va obrir algunes cartes del correu i després, mentre li dictava una resposta a algun client o proveïdor, patí un moment de buidor mental. Finalment murmurà alguna cosa així com: “Sento com si els meus peus fossin xops, i a cada moment estan esdevenint més xops”. L’home sortí del despatx i no el trobaren fins quatre dies més tard a un drugstore de Cleveland. Un cop recuperat el cos, l’ingressaren d’immediat a una institució sanitària de la qual l’alliberaren poc després entre ecos de depressió nerviosa i gestos de genialitat artística.

A les versions successives que Sherwood Anderson escrigué de les seves memòries, aquell puntual foraviament seu es va anar magnificant fins a esdevenir el Gest Definitiu del Gran Artista que s’enfronta a les trampes del Món, la Família i l'Estatus Quo. Tots els jovenets hipster (o cool o progres) de l’època (i de les èpoques de després) miraren d’imitar-lo. “Jo, rebel, contra el món”. Sona molt bé.

Oblidem ara les epifanies maquillades. Després d’aquest gran gest suposadament “bohemi”, Anderson encara retornà al refugi de la seva sòlida família, composta per una esposa i tres fills. A Chicago recuperà una feina de publicista que havia abandonat per independitzar-se un temps abans. Trigaria dos anys més a divorciar-se de tot el que suposava aquella situació i vuit anys més a deixar d’escriure eslògans publicitaris per a qui millor els hi pagués. Va casar-se tres cops més i va morir en el quasi-oblit, però sempre amb un llunyà sentiment de rebel sense causa.

Tres vegades Winesburg

A l’univers conegut existeixen tres entitats anomenades Winesburg.

No sempre passa així; però en aquest cas el Winesburg que ve primer procedeix de la realitat. Es tracta d’un llogarret de 352 habitants (cens de 2010), situat al comtat de Holmes, estat d’Ohio. Fundat l’any 1829 i anomenat originalment Weinsberg en record d’un poble homònim de Baden-Württemberg. Com bé informa la Wikipedia en espanyol, el 100% de la seva població és de raça blanca, el 0% són afroamericans, el 0% són amerindis, el 0% són asiàtics i el 0% són illencs del Pacífic. No ens especifiquen el percentatge d’inuits, però el podrem deduir per una senzilla operació aritmètica.

Francament, aquest Winesburg és un poble de vaques similar a molts d’altres, que només mereix alguna atenció perquè en el món de la ficció existeix el llibre “Winesburg, Ohio”, un recull de contes de Sherwood Anderson que és una de les obres més importants mai escrites en anglès. Me la va regalar (bastant a cegues) el meu padrí —que la va rescatar del taulell de saldos de “Jorba-Preciados” en una edició de butxaca d’Alianza—; però va esdevenir una de les lectures més reveladores de la meva vida.

Per no interferir en el present tràfic d’idees de l’entrada, postergaré a una altra pròxima ocasió la segona relectura i el comentari pertinent del clàssic d’Anderson (que, en tot cas, us recomano apassionadament, per si el tinguéssiu a l’abast abans que jo vingués al rescat). Voldria que quedés clar, mentrestant, que la ciutat de províncies en la qual s’ambienta el llibre no es diu Winesburg sinó que s’ha inventat a partir de Clyde, també a Ohio. Sherwood Anderson hi visqué dels vuit als dinou anys (1884-1896); després continuà a altres indrets, fins a la seva pintoresca defunció l’any 1941, assassinat per l’escuradents d’un Martini.

Vaig (o torno) del club de lecTURa d’en Tur, on ara ens toca llegir la novel·la “Indignació” de Philip Roth. Gran part de l’acció (indignacció) s’esdevé a la universitat de Winesburg (no cal dir que inventada i d’Ohio, sense cap relació amb els dos altres Winesburg anteriors). Encara que també podria ser un homenatge a ves a saber què. Seguiré informant.

Life is a carrilet

Per una d’aquelles beneïdes casualitats que el “zapping” propicia, vaig descobrir les virtuts del director sud-coreà Bong Joon-ho fa cosa de quatre anys gràcies al visionat de “The Host”, una pel·lícula de monstres tan entretinguda com personal. Per això, en saber que s’estrenava el seu darrer film, “Snowpiercer”, el primer que ha rodat en llengua anglesa, vaig decidir anar-lo a veure a ulls clucs, ignorant de si seria un nyap o bé una patata. (Tranquils que no és cap de les dues coses).

El guió es basa en un còmic francès collita de 1982 i de nom formidable (“Le Transperceneige”), obra de Jacques Lob, Jean-Marc Rochette i Benjamin Legrand, una distòpia a penes futurista que ens trasllada al molt proper any 2031. Imaginem-nos per un instant que, per contrarestar el fenomen hivernacle, s’ha llençat a l’atmosfera una substància química que bloquegi l’efecte dels raigs solars. I a més amb tant d’èxit que tota la vida sobre la Terra s’ha extingit per congelació. Bé, no tota, perquè un tren de supervivents circula per una via-bucle de periodicitat anual entre muntanyes nevades i sepulcres blanquejats (pel glaç). Als vagons de cua viatgen tots els pàries d’aquest món, i es diria que fa disset anys que no es dutxen. Aviat s’entén que aquests llardosos revoltats aspiren, sense demanar permís a ningú, a prendre el palau d’hivern que representa la pulcra locomotora del capdavant.

Cal reconèixer que la jerarquització dels vagons com a metàfora de la lluita de classes resulta absolutament simplista; però no hem de buscar a “Snowpiercer” idees gaire profundes sinó amb grapa, que delatin el seu innegable ADN de tebeo intel·ligent. Compareu-ho amb la recent “Elysium”, que també tractava d’una societat amb dues velocitats diferents de funcionament, però que ho feia amb aquell aire de transcendència impostada i de pressupost malgastat en mascletàs que caracteritza l’actual cinema comercial de Hollywood.

“Snowpiercer” té al darrera una producció independent i un director idiosincràticament coreà i això també es nota, tant en els desequilibris tonals del relat, com en el molt raonable ús dels efectes especials. El repartiment és sòlid i llevat de Tilda Swinton —que últimament sembla interessada en dedicar-se a les caricatures— no desentona i fins i tot brilla. El protagonista és Chris Evans, que em diuen és també el Capità Amèrica de la Marvel; però que aquí ho dissimula molt bé. Per altra banda és tot un luxe comptar amb John Hurt, Ed Harris, Octavia Spencer o Jamie Bell en papers dignes del seu prestigi. Hi ha també Song Kang-ho, l’actor fetitxe del director, que parla només en coreà i encara no he decidit si els seus moments còmics són voluntaris o no.

Tant a Corea del Sud com a França, on ja s’ha exhibit, va ser un èxit de taquilla; però Harvey Weinstein, que és el propietari dels drets pels països de parla anglesa, es nega a estrenar la versió de 125 raonables minuts que proposa el director i pretén retallar-la en vint minuts. Mentre es resol el litigi, la pel·lícula viatja òrfena de tot recolzament de la indústria americana de l’espectacle; per això s’ha estrenat a Barcelona en condicions tan adverses (només a dues sales minoritàries).

I no és que la pel·lícula sigui rodona —el tercer acte s’encalla amb un excés d’explicacions i un dolent recalcitrant d’aquells que es resisteixen a morir—; però parteix d’una idea que té molta empenta (i que podria derivar en un videojoc), té moments inspirats (com la lluita a les fosques dins del túnel) i sorprenents decorats en els quals delectar-se (com anirem descobrint a mesura que ens apropem al capdavant del tren). Comparada amb tota la inanitat super-heroica que ens ven Hollywood setmana a setmana, això és pur “sushi” (i jo ja m’entenc); no endebades un dels personatges principals s’anomena Gilliam, en clar homenatge al director de “Brazil”, cinta amb la qual també es podria emparentar llunyanament. Més curiosa és la seva concomitància amb el “Mecanoscrit del segon origen”, argument que podria acabar de convèncer als més pedrolians dels meus lectors.

Recomanada sense cap dubte per a lectors inquiets de tebeos europeus (amb ocultes perversions asiàtiques).

Biji

El biji (筆記) es un género de la literatura clásica china. “Biji” puede traducirse, apresurada pero más o menos fielmente, como “libro de notas”. Y un biji puede contener anécdotas curiosas, citas casi a ciegas, pensamientos dispersos, especulaciones de tipo filosófico, teorías privadas sobre cuestiones muy íntimas, apuntes sobre otras obras, y cualquier cosa que su dueño y autor considere pertinente. Un biji siempre a mano, por las dudas, nunca se sabe. Un biji como el equivalente por escrito y unplugged de uno de esos teléfonos móviles con los que se fotografía cualquier cosa, el todo y la nada. Los diferentes ítems en un biji pueden ser numerados pero, también, es posible leerlos sin seguir orden alguno, abriéndonos camino a partir de cualquier punto y saltando de atrás para adelante o arriba y abajo o de un costado al otro. Empezar por el final y acabar al principio. La idea es que, de un modo u otro, cada lector acabe descubriendo una historia tan única como única será su lectura.

Primera notícia que tinc d’aquest gènere literari que amb una mica de generositat podria incloure també la “Rayuela” de Julio Cortázar. Rodrigo Fresán ofereix la definició que he transcrit a l’inici d’una de les parts de la seva més recent novel·la (“La parte inventada”), part que s’articula a la manera d’un biji contemporani. L’autor argentí, que no és precisament acèrrim defensor de la literatura 2.0, passa per alt la possible relació entre el “biji” i el plantejament d’alguns blogs, que no confien tant en la cronologia com ho fan en l’acumulació desordenada de materials, tot assumint que els motius secrets s’aniran revelant a la llarga. Potser hi ha una contradicció en una eina de comunicació de la xarxa (tan immediata ella) que es refia en la fidelitat i el llarg recorregut, virtuts ara decididament passades de moda.

Kassel invita Vila-Matas

Els fets: l’escriptor Enrique Vila-Matas va ser convidat a assistir a la tretzena edició de l’exposició quinquennal Documenta que es va celebrar a Kassel entre el 9 de juny i el 16 de setembre de 2012. La seva participació havia de consistir a seure unes hores cada dia durant una setmana a una taula del restaurant xinès Dschingis Khan als afores de la ciutat, més o menys fent veure que escrivia.

Bé, he parlat dels “fets” encara que no tinc cap certesa (ja que no m’he molestat a verificar-ho) que això succeís exactament així; però poc importa, car tota la narrativa recent de Vila-Matas juga amb l’autobiografia inventada i la ficció en primera persona sense que el seu nivell de veracitat jugui cap paper rellevant a l’hora d’establir la seva qualitat. Del que no hi havia cap dubte és que l’escriptor, per poc que pogués, trauria algun rèdit a partir de l’experiència. No comptava amb un problema potencialment greu i és que a Kassel a Enrique Vila-Matas no li passés res de res. Això és el que sembla que va succeir, si hem de fer cas a les seves paraules a “Kassel no invita a la lógica” (Seix Barral, 2014):

Por otra parte, aunque no era del todo grave, ni una persona se acercaba a ver lo que escribía, lo que de vez en cuando minaba ligeramente mi autoestima (aunque fuera la moral del otro Piniowsky). Llamé a Barcelona y me calmé, pero tampoco lo suficiente. Un amigo quiso saber por qué tenía que contarme él todo lo que pasaba en la ciudad y yo, en cambio, no le contaba nada de Kassel. Porque a mí, le dije, desde que estoy aquí no me ha ocurrido absolutamente nada, nada de nada, casi no hablo con nadie, paseo y duermo, mi vida carece de acción, le dije pensando seguramente, muy de forma borgiana, que todo lo que me pasaba —que era muy poco, por otra parte— le pasaba al otro Piniowsky.

Per descomptat, si a Vila-Matas a Kassel no va passar-li res d’interessant, bé s’ho podia haver inventat; al cap i a la fi això és el que fan els escriptors; però no em sembla que hi posés gaire energia a pal·liar l’absència d’esdeveniments. Del seu recurs freqüent d’inventar-se alter egos —aquí anomenats amb fatiga Autre i Piniowsky— no n’extreu res de suggeridor; tampoc sé veure a on va la confusió d’identitats entre les dones que li fan d’enllaç amb el festival i juraria que la insistència a utilitzar el concepte de “McGuffin” només demostra que no l’ha acabat d’entendre. Finalment són tan escassos els fets externs que podrien impulsar l’acció que EVM ha d’acudir a forçades impostures sense gaire fonament, com per exemple actuar com a xinès o com a jubilat alemany. O a gestos tan fora del personatge com el d’endur-se “Viaje a la Alcarria” de Cela com a lectura d’hotel. Encara que el recurs més desesperat, aquell al que acudim tots quan ens falla la inspiració, el de la consulta desvagada a can Google, potser és el que més revela la desmotivació generalitzada del projecte.

En tractar-se de la Documenta, el llibre també es veu obligat a parlar d’arts plàstiques i d’avantguarda, qüestions gens senzilles per escriure’n alguna cosa mínimament interessant. EVM descriu algunes de les instal·lacions que visita, tot intentant mostrar les lliçons estètiques que n’extreu i perquè li semblen rellevants. No se’n surt i la seva visita a l’exposició de Kassel resulta tan frustrant com la que es fa en aquells museus de la ciència on gairebé totes les màquines han deixat de funcionar i ningú no es molestarà mai més a reparar els seus mecanismes.

Veig molt clar que “Kassel no invita a la lógica” pertany al gènere tan freqüent dels llibres que no calia haver publicat, almenys en el seu estat present. Encara que l’autor intenti salvar els mobles tot citant Kafka, Europa, el romanticisme i l’impuls newtonià, aquesta novel·la (o el que sigui) s’asfixia mentre aspira a una mica de contingut. El problema no deixa de ser pelut: ¿quin serà l’editor que gosarà parar-li els peus a una figura de culte i l’obligarà a tornar al racó de pensar?