VD: Doñana

Després de la pèssima experiència que tingueren amb la seva casa discogràfica ran de la publicació de “Contracorriente”, les Vainica esperaren 5 anys a que el seu contracte  amb Movieplay-Gong caduqués per treure el seu nou disc sota el segell Guimbarda. Inicialment “El eslabón perdido” (1980) havia de ser un doble disc conceptual, amb una part dedicada al mar i una altra a la terra; però no volgueren apuntar-se a la vigent moda ecologista i acabà sent un sol disc. Les acompanyaren músics del grup Suburbano i la portada tornà a ser obra d’Iván Zulueta.

“El eslabón perdido” és un dels meus discos favorits de les Vainica, o senzillament un dels meus discos favorits i punt. S’obre amb els aires andalusos de “Doñana”, que és una cançó efectivament ecologista i plena de ràbia, amb un joc de guitarres trenades molt potent i tant Carmen com Gloria en plena forma. Un gran tema.

En el Coto de Doñana,
se ha envenenao un pajarito,

en el Coto de Doñana, 
de la noche a la mañana

su mare le llora a gritos
 
Coto de Doñana reza por tu salvación,

que el hombre se propone tu destrucción.

Y si le da la gana 
te asfalta en dos semanas

y si le da la gana 
te asfalta en dos semanas
 
Desde su despacho 
santuario del poder

algún que otro mamarracho 
puede evitar la ley

transformando la estructura 
de la Madre Natura

¿Y quien pondrá remedio 
a tanta desventura?
 
Ay, ay, ay, asesino vete ya,

que mi coto no quie contigo na

que se vaya usté de aquí,

que no tiene usté bastante pedigrí,

que se vaya usté de aquí.

Coto de Doñana reza por tu salvación

que el hombre se propone tu destrucción.

Le sucedió a las tablas de Daimiel y del Guadiana,

y si ahora te has librado, ya veremos mañana.