Kassel invita Vila-Matas

Els fets: l’escriptor Enrique Vila-Matas va ser convidat a assistir a la tretzena edició de l’exposició quinquennal Documenta que es va celebrar a Kassel entre el 9 de juny i el 16 de setembre de 2012. La seva participació havia de consistir a seure unes hores cada dia durant una setmana a una taula del restaurant xinès Dschingis Khan als afores de la ciutat, més o menys fent veure que escrivia.

Bé, he parlat dels “fets” encara que no tinc cap certesa (ja que no m’he molestat a verificar-ho) que això succeís exactament així; però poc importa, car tota la narrativa recent de Vila-Matas juga amb l’autobiografia inventada i la ficció en primera persona sense que el seu nivell de veracitat jugui cap paper rellevant a l’hora d’establir la seva qualitat. Del que no hi havia cap dubte és que l’escriptor, per poc que pogués, trauria algun rèdit a partir de l’experiència. No comptava amb un problema potencialment greu i és que a Kassel a Enrique Vila-Matas no li passés res de res. Això és el que sembla que va succeir, si hem de fer cas a les seves paraules a “Kassel no invita a la lógica” (Seix Barral, 2014):

Por otra parte, aunque no era del todo grave, ni una persona se acercaba a ver lo que escribía, lo que de vez en cuando minaba ligeramente mi autoestima (aunque fuera la moral del otro Piniowsky). Llamé a Barcelona y me calmé, pero tampoco lo suficiente. Un amigo quiso saber por qué tenía que contarme él todo lo que pasaba en la ciudad y yo, en cambio, no le contaba nada de Kassel. Porque a mí, le dije, desde que estoy aquí no me ha ocurrido absolutamente nada, nada de nada, casi no hablo con nadie, paseo y duermo, mi vida carece de acción, le dije pensando seguramente, muy de forma borgiana, que todo lo que me pasaba —que era muy poco, por otra parte— le pasaba al otro Piniowsky.

Per descomptat, si a Vila-Matas a Kassel no va passar-li res d’interessant, bé s’ho podia haver inventat; al cap i a la fi això és el que fan els escriptors; però no em sembla que hi posés gaire energia a pal·liar l’absència d’esdeveniments. Del seu recurs freqüent d’inventar-se alter egos —aquí anomenats amb fatiga Autre i Piniowsky— no n’extreu res de suggeridor; tampoc sé veure a on va la confusió d’identitats entre les dones que li fan d’enllaç amb el festival i juraria que la insistència a utilitzar el concepte de “McGuffin” només demostra que no l’ha acabat d’entendre. Finalment són tan escassos els fets externs que podrien impulsar l’acció que EVM ha d’acudir a forçades impostures sense gaire fonament, com per exemple actuar com a xinès o com a jubilat alemany. O a gestos tan fora del personatge com el d’endur-se “Viaje a la Alcarria” de Cela com a lectura d’hotel. Encara que el recurs més desesperat, aquell al que acudim tots quan ens falla la inspiració, el de la consulta desvagada a can Google, potser és el que més revela la desmotivació generalitzada del projecte.

En tractar-se de la Documenta, el llibre també es veu obligat a parlar d’arts plàstiques i d’avantguarda, qüestions gens senzilles per escriure’n alguna cosa mínimament interessant. EVM descriu algunes de les instal·lacions que visita, tot intentant mostrar les lliçons estètiques que n’extreu i perquè li semblen rellevants. No se’n surt i la seva visita a l’exposició de Kassel resulta tan frustrant com la que es fa en aquells museus de la ciència on gairebé totes les màquines han deixat de funcionar i ningú no es molestarà mai més a reparar els seus mecanismes.

Veig molt clar que “Kassel no invita a la lógica” pertany al gènere tan freqüent dels llibres que no calia haver publicat, almenys en el seu estat present. Encara que l’autor intenti salvar els mobles tot citant Kafka, Europa, el romanticisme i l’impuls newtonià, aquesta novel·la (o el que sigui) s’asfixia mentre aspira a una mica de contingut. El problema no deixa de ser pelut: ¿quin serà l’editor que gosarà parar-li els peus a una figura de culte i l’obligarà a tornar al racó de pensar?