Tres ciutats llombardes: Brescia (2)

Brescia (antiga Brixia) disposa d'algunes de les restes romanes més importants de la Itàlia septentrional, entres les quals destaca aquest temple capitolí, fet construir per Vespasià el 73 d. C. Es conserva part de les columnes del pòrtic i tres estances interiors amb el seu paviment interior.

A la dreta d'aquesta imatge del temple es troba el teatre romà amb capacitat per 15.000 espectadors, un dels més grans de la península itàlica, encara que en un estat que no inspira a fotografiar-lo. Sota el temple es troba el santuari republicà del qual es poden visitar algunes cambres subterrànies d'atmosfera controlada per protegir les pintures murals que són d'una qualitat equiparable a la de les que es troben a Pompeia.

Pocs metres més enllà i una mica enfonsades respecte el nivell del carrer es poden veure algunes columnes i arcs que pertanyien al fòrum original. Tot això està molt bé, però encara hi ha més. Caldrà, però, caminar un centenar de metres cap a l'Est fins arribar al complex monàstic de San Salvatore - Santa Giulia, del que ja parlaré en un altre moment (perquè la UNESCO el té classificat).

De moment, l'únic que ressaltaré del complex religiós són les restes de cases romanes que inclou al seu interior i que es coneixen col·lectivament com Domus dell'Ortaglia. Observades des d'unes passarel·les que les circumval·len, els seus mosaics encanten qualsevol amant de l'ordre i la geometria.

 

Tres ciutats llombardes: Brescia (1)

Pensava que Brescia era més petita, però compta amb gairebé 200.000 habitants. Vaig conèixer de la seva existència en la meva joventut gràcies a la Premiata Forneria Marconi, un grup de rock progressiu local, celebrat internacionalment gràcies al patronatge d’Emerson, Lake & Palmer. Va ser fundat l’any 1971 i encara rutlla, quins tios!

Malgrat l’escampadissa de la ciutat moderna, els seus atractius estan força concentrats al centre, especialment entorn de tres places de caràcter molt diferent. L’allargada plaça de Pau VI és la religiosa, la de les catedrals; sí, perquè Brescia disposa de dues catedrals, col·locades l’una al costat de l’altra. La que importa és el Duomo Vecchio (oficialment cocatedral d’hivern), una de les mostres més reeixides de temple circular romànic (segle XI), tot i que perd una mica si visites l’interior. En canvi el Duomo Nuovo (cocatedral estiuenca) és una església típica del barroc tardà, de les que es troben a dotzenes en tots els països europeus on el catolicisme ha fet estralls.

Contigua, en direcció septentrional, hi ha la plaça de la Loggia, que és la que detenta el poder civil. L'edifici de la Loggia, pròpiament dita, és un palau renaixentista, seu actual de la Junta Comunal de Brescia.

Al costat oposat de la plaça hi ha la torre del rellotge, també renaixentista. No sé si val gaire la pena, però les galeries porticades són un d'aquells invents arquitectònics que no s'han valorat mai prou. A mà esquerra hi ha també una "trattoria" de pretensions mínimes, amb un cambrer veterà i abusa-nanos. Sopo una sorprenent polenta amb ceba i arengada fumada, i després una tripa "alla bresciana", que és la cosa més simple i més fonamental del món.

El disseny de la "piazza della Vittoria" no podria ser més mussolinià, i encara que l'arquitectura totalitària oficial de nazis i comunistes m'emprenya d'allò més, cal reconèixer-li al feixisme italià una certa dosi d'encant. Almenys jo preferiria aquest deliciós paisatge arquitectònic i una mica metafísic abans d'haver d'entomar els "polvorones" dels Nuevos Ministerios madrilenys.

L'entrada del metro és a dalt, a l'esquerra.

Dones al poder

Amb «La favorita» Yorgos Lanthimos filma per primer cop un guió aliè (obra de Deborah Davis i Tony McNamara) que és a més de gènere històric i li ha sortit potser el seu film més accessible; no per això ha renunciat a deixar-hi la seva empremta, i qualsevol espectador aviat verificarà que es troba davant d’una pel·lícula històrica gens convencional.

S’ambienta en el regnat de la reina Anna (1665 - 1714), última reina dels Estuard, durant els anys d’enfrontament entre Anglaterra i França per la Guerra de Successió Espanyola. Aquest context històric «La favorita» el deixa en segon terme i no es molesta gaire a explicitar-lo, amb tota seguretat perquè no és el seu propòsit. De fet, de la veracitat de tot el que explica el film no m’en refiaria gaire i m’ho prendria més aviat com un drama de personatges enfrontats per les relacions del poder.

És cert que la reina Anna (Olivia Colman) va ser una dona de salut fràgil, que va tenir disset fills, cap dels quals va superar la infantesa. També és cert que Sarah Churchill, Duquessa de Marlborough, (Rachel Weisz) va ser la seva gran confident i la dona que regia el país «de facto»; el que ja és més incert, tot i que encara possible, és que les dues dones mantinguessin una relació de caràcter sexual. Si hem de fer cas al guió del film, aquesta harmonia va trencar-se amb l’arribada a la cort d’Abigail Masham (Emma Stone), cosina de la Duquessa, que aviat va competir amb ella pels favors de la reina.

A partir d’aquí, comèdia negra tenim de dones alternativament febles i manipuladores, amb vertiginosos duels verbals plens d’anacronismes voluntaris i una presentació en capítols que és qualsevol cosa menys naturalista. Hi ha una accentuació del grotesc que passa tant pel tractament de la imatge (objectiu d’ull de peix, contrapicats exageradíssims), com per l’absurditat dels costums de la cort (les carreres d’ànecs, l’home nu «lapidat» amb fruites, els conills campant per les estances reials…) Una sensació augmentada per la complexa banda sonora, on Bach, Handel i Purcell s’alternen amb Olivier Messiaen, Luc Ferrari o Elton John. Es diria que tota «La favorita» transcorre dins de la ment pertorbada d’alguna de les protagonistes, possiblement dins del cap de la reina.

Per altra banda, el film conté també un tipus de bellesa més convencional, com les laberíntiques i sumptuoses cambres de Hatfield House. La fotografia de Robbie Ryan, quan no es dedica a les distorsions, pot oferir-nos inoblidables escenes il·luminades per espelmes, on el rostre de Rachel Weisz regna suprem. I què dir del fabulós i estilitzat vestuari de la llegendària Sandy Powell, on molts dels vestits funcionen com a suport del guió.

I és clar, abans que res hi són les tres actrius que confereixen al film la seva gran categoria. Emma Stone, sempre seduint per sobre de les seves possibilitats, broda el paper de la ingènua arribista; mentre que la bella Rachel Weisz reflecteix molt bé la barreja estranya de la manipuladora que té el cor tanmateix ferit. Pel que fa a Olivia Colman tothom ha quedat enlluernat per la seva reina fràgil, capriciosa i tan humana, tot qualificant-la de «descobriment» del moment. És que ningú no s’havia molestat a mirar l’excel·lent «Broadchurch» en les seves tres temporades per verificar que és una estupenda actriu de caràcter?

«The Favourite» no m’ha acabat de fer el pes, però no tinc cap dubte que val el seu pes en or.

Un món de metros: Mumbai

Si bé els trens suburbans d'aquesta metròpoli de 18 milions d'habitants són dels més sobreutilitzats del món, la primera línia de metro no es va inaugurar fins l'any 2013. Són 11,4 quilòmetres de vies i 11 estacions (en blau al mapa). La vermella línia 2 està previst inaugurar-la el 2021. Convindrà que revisin el disseny, perquè aquesta proposta sembla una sopa de lletres.

Dissorts de l’orfandat (o Pynchon per a principiants)

Lemony Snicket (Patrick Warburton) té males notícies

De vegades els camins de Netflix són inescrutables, com quan te trobes enmig de la seva densa oferta una sèrie tan desconcertant com «A Series of Unfortunate Events» («Una serie de catastróficas desdichas»), amb aparença de producte destinat a un públic infantil, però amb un rerefons que esdevé cada vegada més intrigant quan més hi grates. Fins ara qui això escriu associava aquest títol a una pel·lícula de 2004 de títol impossiblement llarg («Una serie de catastróficas desdichas de Lemony Snicket») que protagonitzava l’indigest Jim Carrey, motiu suficient per mantenir-me convenientment allunyat. Ara ja en sé una mica més.

Darrera, tant del film com de la producció de Netflix, hi ha una saga literària  juvenil, contemporània a la de Harry Potter, però de signe difícilment comparable. El seu autor, Daniel Handler (San Francisco, 1970) —descobreixo amb alegria—, és còmplice de llarga durada del meu admirat Stephin Merritt. Junts han perpetrat els discos més recents de The Magnetic Fields (Handler toca l’horrífic acordió), i fins i tot han enregistrat sota l’apel·latiu de «The Gothic Archies» un cicle de cançons sinistres entorn de l’univers de Lemony Snicket.

Lemony Snicket és el pseudònim que empra Handler (per persona interposada), quan escriu sobre els orfes Baudelaire i la seva desgraciada història. Com que no he llegit els llibres, tot i que m’he quedat amb les ganes, parlaré només de la sèrie de Netflix, que és el que he vist. Primer les dades tècniques: tres temporades (2017 - 2019), cada llibre dels tretze que formen la saga ocupa dos capítols d’uns 50 minuts, en total 25 episodis (el darrer llibre es resol en un sol episodi, per si algú ha fet els corresponents càlculs aritmètics).

El banquer Arthur Poe (K. Todd Freeman), Klaus (Louis Hynes), la jutge Strauss (Joan Cusack), Sunny (Presley Smith) i Violet (Malina Weissman)

Com ja s’anuncia des del títol —«A Series of Unfortunate Events»— ens trobem davant d’un fulletó descarat i potser paròdic, on a la primera escena els tres germans Baudelaire descobreixen que han esdevingut orfes, ran de l’incendi parricida del domicili familiar. Els xiquets aniran passant en adopció temporal per les mans de múltiples familiars tan benintencionats com ineptes, mentre el malèfic Comte Olav intenta apropiar-se de la seva fortuna sense vacil·lar a l’hora de cometre actes criminals de tota mena.

Per ser l’adaptació d’uns llibres adreçats a nens d’entre 9 i 12 anys, el to és sinistre, l’humor és negre (però també absurd), hi ha abundància de morts i els joves protagonistes pateixen d’allò més. Lemony Snicket, el narrador, que apareix a la pantalla sense interferir amb l’acció (un estòlid i cepat Patrick Warburton) no deixa de repetir-nos una i altra vegada que no continuem mirant si no volem presenciar fets horripilants que ens impediran dormir i no ens traurem mai més del cap. És el tipus d’advertència que més pot excitar la curiositat d’un espectador, sigui aquest infant o adult.

L'equip dels dolents: les bessones de la cara blanca, l'home amb les mans de ganxo, l'home calb, el Comte Olav (Neil Patrick Harris) i Esme Squalor (Lucy Punch). Queda ocult el sequaç de gènere indeterminat.

Al costat d’unes trames de mecànica un xic pueril, de personatges de comportament irresponsable o certament reprovable, i d’adults directament estúpids, trobarem la defensa de valors tan necessaris com la fidelitat als amics, la insistència en aprofundir en les matèries que més ens agraden, l’elogi a la diferència o l’anomalia, i la impossibilitat de convertir la moral en una lluita entre el blanc i el negre.

Apart d’aquest nivell més primari, el que primer captaran els més petits de casa, «A Series of Unfortunate Events» és un festival literari i metaliterari de referents adults. La sèrie és autoconscient de ser una sèrie (de Netflix) i menciona literalment temporades i episodis anteriors. Es comenten amb deteniment proverbis i frases fetes, es juga verbalment amb els diversos nivells del llenguatge, com si ens trobéssim a territori Carroll, i per si hi havia dubtes només cal llegir els títols al·literatius dels llibres originals («The Bad Beginning», «The Reptile Room», «The Wide Window», «The Miserable Mill», «The Ersatz Elevator»…) El nivell de postmodernisme i lletraferidura passa per l’existència d’una bibliotecària màrtir (Olívia Caliban, devorada pels lleons al Caligari Carnival) i per l’Hotel Denouement (Hotel Desenllaç), on les habitacions es classifiquen segons el sistema decimal universal i el seu gerent s’anomena Dewey Denouement.

Els Baudelaire camuflats com a grums de l'Hotel Denouement.

Si els teus tres tendres protagonistes duen el cognom Baudelaire, ja saps que t’enfrontes a un escriptor (o guionista) malalt de lletres. La germana gran dels Baudelaire es diu Violet, potser al·lusió directa a «the violet hour» de «The Waste Land» de T. S. Eliot, autor també de «The Love Song of J. Alfred Prufrock». I precisament serà a la Prufrock Preparatory School on els nostres petits personatges aniran a parar al novè i desè episodis d’aquesta saga. Els germans menors es diuen Klaus i Sunny, com aquell parell letal d’aristocràtics von Bülow, que a la gran pantalla interpretaren Jeremy Irons i Glenn Close a «Reversal of Fortune» de Barbet Schroeder.

Són també dignes de menció les referències a Herman Melville, des del submarí de nom Queequeg (on la tripulació du l’efígie de l’autor barbut a l’uniforme), fins al «Call Me Ishmael» que pronuncia un taxista i el «Call Me Ish» que pronuncia un gurú alternatiu. El «preferiria no fer-ho» el diu algun personatge menor en record del bo de Bartleby.

L’estètica de la sèrie, tot i que deriva clarament del Wes Anderson (simètric i bufó) de tota la vida, resulta espectacular. I si els decorats són bons, el vestuari és una filigrana de formes i colors extravagants. Neil Patrick Harris, que fa de comte Olav, mai no m’ha fet el pes, i encara que l’histrionisme sigui requerit pel rol, m’ha arribat a impacientar per moments. Llàstima que ell sigui virtualment el protagonista. Els germans Baudelaire, en canvi, estan molt ben interpretats per Malina Weissman, Louis Hynes i Presley Smith [la bebè Sunny Baudelaire és un dels meus personatges preferits: els seus balbuceigs es tradueixen en subtítols de concisa agudesa, mentre que els seus poderosos incisius dignes d’un castor salven més d’una situació compromesa].

Un Olav molt Karl Lagerfeld i una Esme Squalor totalment "socialite".

L’amplíssim repartiment inclou gent tan coneguda com Alfre Woodard, Joan Cusack, Nathan Filion («Castle»), Tony Hale («Veep», «Arrested Development»), Morena Bacarin («Homeland»), Allison Williams («Girls»), Will Arnett («Arrested Development», «BoJack Horseman»), Don Johnson («Miami Vice») o Peter MacNicol («Veep»). Em fan gràcia, per pura frivolitat, les interpretacions tan petardes de Lucy Punch (que fa d’Esmé Squalor) i Kitana Turnbull (que fa de Carmelita Spats, el revers maligne de Shirley Temple).

Em declaro admirador incondicional d’una sèrie on es parla literalment del conte «The Lottery» de Shirley Jackson, on apareix el mocador més gran d’Espanya (sic) (veure-ho per creure-ho), on es dina al Café Salmonella, i on en una casa de subhastes es licita el lot 49 (pur Thomas Pynchon).

Carmelita Spats (Kitana Turnbull) té males notícies

Tres ciutats llombardes: Accademia Carrara (2)

Aquest quadre tan complicat és "La història de Virgínia" de Sandro Botticelli. Es basa en un relat de Titus Livi sobre una violació i la seva venjança. Tots els episodis de la història estan representats simultàniament sobre la mateixa taula. No és que l'obra m'agradi gaire, però te la particularitat que en el moment de la nostra visita s'exposava al seu costat "La història de Lucrècia", peça bessona que habitualment penja a l'Isabella Stewart Gardner Museum de Boston.

Per fortuna, l'Acadèmia disposa de peces de Botticelli més properes al meu gust, com aquesta curiosa crucifixió, on Crist està pintat sobre una superfície plana en una creu tridimensional. O el retrat de Giuliano de Medici que em fa pensar en un camell (l'animal, no el minorista de drogues).

El "Sant Sebastià" de Rafael no us l'ensenyo, perquè li va quedar un jovenet una mica bleda que tira per terra el potencial eròtic que sol lluir aquest màrtir. També em saltaré una Madonna davant d'un paisatge, obra de Tiziano que no m'acaba de fer el pes, per passar directament a Lorenzo Lotto, un venecià del XVI que va treballar intensament a Bèrgam i hi va deixar obres mestres a quatre esglésies (que no podrem visitar). Sí que veurem a la Carrara aquest retrat de Lucina Brembati, una senyora formidable en tots els sentits. Fixeu-vos en la lluna misteriosa que brilla a dalt i en el cap de renard mort que té entre mans.

Un Lotto més ambiciós va pintar aquestes "Noces místiques de Caterina d'Alexandria". Malgrat que el quadre està mutilat (hi falta a la part superior el paisatge del Mont Sinaí que es veia per la finestra), ningú li negarà a la pintura personalitat i contundència cromàtica.

Però el meu gran descobriment (no ho és, havia oblidat el seu magnífic sastre a la National Gallery de Londres) a la Carrara és Giovan Battista Moroni, un llombard del segle XVI, retratista fidel a la realitat, però amb un toc de tendresa mig amagat. Us deixo amb tres quadres seus, esplèndids tots ells. Qui no s'enamoraria del vell assegut, de la nena de can Redetti, o del jove cavaller amb ombra de barba?

La visita continua; encara podreu contemplar obres de Tiepolo, de Guardi, de Canaletto i de Longhi, entre molts altres. Però l'interès s'ha diluït notablement.

Tres ciutats llombardes: Accademia Carrara (1)

Via Pignolo

Si a la Ciutat Alta de Bèrgam li corresponen els edificis més antics i els carrers més pintorescos, la Ciutat Baixa té també algun encant, encara que de data més recent. És a més on viu, treballa, compra i es diverteix la majoria de contribuents bergamascos. A la Ciutat Baixa es troba també l'Accademia Carrara, una de les grans pinacoteques del país, amb una col·lecció de pintura italiana d'extensió mitjana, però gran categoria. Carrara per cert no té res a veure amb el marbre, sinó que prové del mecenes Giacomo Carrara que donà la seva col·lecció a finals del segle XVIII.

L'edifici de Simone Elia va completar-se el 1810 i es troba en una plaça particularment tranquil·la. Al seu davant hi ha la Galleria d'Arte Moderna e Contemporanea, que actualment és gairebé una estafa; però la Carrara val molt la pena i els quadres estan exposats amb molt de gust.

Ja a la primera sala topem amb un delicat Andrea Mantegna. La Mare de Déu té una expressió intel·ligent i decidida. El dinàmic nen Jesús sembla que hagi pres algun estupefaent; però potser només lamenta el futur que li espera.

Entre mística i realisme, jo sempre escolliré el segon. Doneu-me doncs aquest Leonello d'Este pintat per Pisanello, jove envoltat de la bellesa i la seguretat que ofereixen la riquesa. Glòries passades que encara brillen ara, sis segles més tard.

I aquí un altre Pisanello. El model no és tan impressionant i segurament devia de ser un personatge menor a l'escalafó de l'època; però què versemblant i proper que resulta. A més, la clara fragmentació cromàtica prefigura Mondrian cinc segles abans.

Un altre que optava pel retrat fidel i poc embellidor de la realitat va ser Jean Clouet. Però és que no hi ha res més bell que la imatge de la veritat humana, la d'aquest cavaller per exemple, de qui ja hem oblidat la identitat.

En contrapartida a la de Mantegna, la Mare de Déu de Giovanni Bellini es nota que ja ha anat a costura i a aprendre de lletra. Si abans predominaven els difuminats, aquí el que guanya és el traç (característica que l'emparenta a Botticelli), i una indubtable preferència per les faccions "mainstream".