Amb «La favorita» Yorgos Lanthimos filma per primer cop un guió aliè (obra de Deborah Davis i Tony McNamara) que és a més de gènere històric i li ha sortit potser el seu film més accessible; no per això ha renunciat a deixar-hi la seva empremta, i qualsevol espectador aviat verificarà que es troba davant d’una pel·lícula històrica gens convencional.
S’ambienta en el regnat de la reina Anna (1665 - 1714), última reina dels Estuard, durant els anys d’enfrontament entre Anglaterra i França per la Guerra de Successió Espanyola. Aquest context històric «La favorita» el deixa en segon terme i no es molesta gaire a explicitar-lo, amb tota seguretat perquè no és el seu propòsit. De fet, de la veracitat de tot el que explica el film no m’en refiaria gaire i m’ho prendria més aviat com un drama de personatges enfrontats per les relacions del poder.
És cert que la reina Anna (Olivia Colman) va ser una dona de salut fràgil, que va tenir disset fills, cap dels quals va superar la infantesa. També és cert que Sarah Churchill, Duquessa de Marlborough, (Rachel Weisz) va ser la seva gran confident i la dona que regia el país «de facto»; el que ja és més incert, tot i que encara possible, és que les dues dones mantinguessin una relació de caràcter sexual. Si hem de fer cas al guió del film, aquesta harmonia va trencar-se amb l’arribada a la cort d’Abigail Masham (Emma Stone), cosina de la Duquessa, que aviat va competir amb ella pels favors de la reina.
A partir d’aquí, comèdia negra tenim de dones alternativament febles i manipuladores, amb vertiginosos duels verbals plens d’anacronismes voluntaris i una presentació en capítols que és qualsevol cosa menys naturalista. Hi ha una accentuació del grotesc que passa tant pel tractament de la imatge (objectiu d’ull de peix, contrapicats exageradíssims), com per l’absurditat dels costums de la cort (les carreres d’ànecs, l’home nu «lapidat» amb fruites, els conills campant per les estances reials…) Una sensació augmentada per la complexa banda sonora, on Bach, Handel i Purcell s’alternen amb Olivier Messiaen, Luc Ferrari o Elton John. Es diria que tota «La favorita» transcorre dins de la ment pertorbada d’alguna de les protagonistes, possiblement dins del cap de la reina.
Per altra banda, el film conté també un tipus de bellesa més convencional, com les laberíntiques i sumptuoses cambres de Hatfield House. La fotografia de Robbie Ryan, quan no es dedica a les distorsions, pot oferir-nos inoblidables escenes il·luminades per espelmes, on el rostre de Rachel Weisz regna suprem. I què dir del fabulós i estilitzat vestuari de la llegendària Sandy Powell, on molts dels vestits funcionen com a suport del guió.
I és clar, abans que res hi són les tres actrius que confereixen al film la seva gran categoria. Emma Stone, sempre seduint per sobre de les seves possibilitats, broda el paper de la ingènua arribista; mentre que la bella Rachel Weisz reflecteix molt bé la barreja estranya de la manipuladora que té el cor tanmateix ferit. Pel que fa a Olivia Colman tothom ha quedat enlluernat per la seva reina fràgil, capriciosa i tan humana, tot qualificant-la de «descobriment» del moment. És que ningú no s’havia molestat a mirar l’excel·lent «Broadchurch» en les seves tres temporades per verificar que és una estupenda actriu de caràcter?
«The Favourite» no m’ha acabat de fer el pes, però no tinc cap dubte que val el seu pes en or.
S’ambienta en el regnat de la reina Anna (1665 - 1714), última reina dels Estuard, durant els anys d’enfrontament entre Anglaterra i França per la Guerra de Successió Espanyola. Aquest context històric «La favorita» el deixa en segon terme i no es molesta gaire a explicitar-lo, amb tota seguretat perquè no és el seu propòsit. De fet, de la veracitat de tot el que explica el film no m’en refiaria gaire i m’ho prendria més aviat com un drama de personatges enfrontats per les relacions del poder.
És cert que la reina Anna (Olivia Colman) va ser una dona de salut fràgil, que va tenir disset fills, cap dels quals va superar la infantesa. També és cert que Sarah Churchill, Duquessa de Marlborough, (Rachel Weisz) va ser la seva gran confident i la dona que regia el país «de facto»; el que ja és més incert, tot i que encara possible, és que les dues dones mantinguessin una relació de caràcter sexual. Si hem de fer cas al guió del film, aquesta harmonia va trencar-se amb l’arribada a la cort d’Abigail Masham (Emma Stone), cosina de la Duquessa, que aviat va competir amb ella pels favors de la reina.
A partir d’aquí, comèdia negra tenim de dones alternativament febles i manipuladores, amb vertiginosos duels verbals plens d’anacronismes voluntaris i una presentació en capítols que és qualsevol cosa menys naturalista. Hi ha una accentuació del grotesc que passa tant pel tractament de la imatge (objectiu d’ull de peix, contrapicats exageradíssims), com per l’absurditat dels costums de la cort (les carreres d’ànecs, l’home nu «lapidat» amb fruites, els conills campant per les estances reials…) Una sensació augmentada per la complexa banda sonora, on Bach, Handel i Purcell s’alternen amb Olivier Messiaen, Luc Ferrari o Elton John. Es diria que tota «La favorita» transcorre dins de la ment pertorbada d’alguna de les protagonistes, possiblement dins del cap de la reina.
Per altra banda, el film conté també un tipus de bellesa més convencional, com les laberíntiques i sumptuoses cambres de Hatfield House. La fotografia de Robbie Ryan, quan no es dedica a les distorsions, pot oferir-nos inoblidables escenes il·luminades per espelmes, on el rostre de Rachel Weisz regna suprem. I què dir del fabulós i estilitzat vestuari de la llegendària Sandy Powell, on molts dels vestits funcionen com a suport del guió.
I és clar, abans que res hi són les tres actrius que confereixen al film la seva gran categoria. Emma Stone, sempre seduint per sobre de les seves possibilitats, broda el paper de la ingènua arribista; mentre que la bella Rachel Weisz reflecteix molt bé la barreja estranya de la manipuladora que té el cor tanmateix ferit. Pel que fa a Olivia Colman tothom ha quedat enlluernat per la seva reina fràgil, capriciosa i tan humana, tot qualificant-la de «descobriment» del moment. És que ningú no s’havia molestat a mirar l’excel·lent «Broadchurch» en les seves tres temporades per verificar que és una estupenda actriu de caràcter?
«The Favourite» no m’ha acabat de fer el pes, però no tinc cap dubte que val el seu pes en or.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada