Chinoiserie

Hi ha pel·lícules que són com novel·les, hi ha pel·lícules que són com un còmic, hi ha pel·lícules que són com un reportatge, hi ha pel·lícules (poques) que són com un poema i també hi ha pel·lícules, algunes, que són com un conte. “Un cuento chino” de Sebastián Borensztein, gran èxit de públic del darrer cinema argentí, respon perfectament a l’estructura del conte: una única situació perllongada, un sol protagonista principal, un funcionament intern difícilment exportable fora de la narració i un final pujant i satisfactori (almenys per a un conte escrit A.C. (abans de Carver)).

La peripècia principal de “Un cuento chino”, bastant excèntrica (tot s’ha de dir) va d’un argentí a qui un xinès caigut de l’espai se li adossa a la vida i a l’esquena. Els xinesos, per pura tradició dels guionistes, són una mica inexpressius i sòmines. Per fer honor a la veritat, el xinès no és una llengua parlada freqüentment en ambients internacionals, o sigui que la culpa de la incomprensió mútua la podem compartir. Sigui com sigui, l’humorisme de les situacions que se’n deriven és irresistible, sobretot si enfrontes un rostre estòlid i oriental a una família d’amigables argentins carnívors.

La situació única s’allarga un xic més del que la pel·lícula pot aguantar. S’incorpora al darrer terç una subtrama sobre la guerra de les Malvines, per afegir un polsim de profunditat transcendental una història essencialment lleugera. El desenllaç del conte és previsible des del primer minut, però no deixa de presentar un deix satisfactori.

“Un cuento chino” seria poc més que una pel·lícula simpàtica, si no tingués un protagonista com Ricardo Darín. El seu personatge és misantrop, deixat, neuròtic del càlcul i avorridament rutinari, però amb un cor noble difícil d’amagar. Darín és un actor carismàtic de mirada única, que resol a la perfecció l’encarnació d’aquest ferreter gris, i eleva l’interès de la pel·lícula —al cap i a la fi, apareix pràcticament a tots els plans— fins a fer-la recomanable com a evasió en una tarda de calor.

Passejada

La cosa sol anar més o menys així.

Havia descobert a una pàgina web la interpretació zoomòrfica de l'illa principal de l’arxipèlag de les Kerguelen. El nom em sonava, però si m’haguessin pressionat per col·locar-les sobre el mapa, les hauria situat potser sobre les costes àrtiques de Rússia. Resulta que no, que es troben al sud de l’oceà Índic, en terres gairebé sub-antàrtiques, que foren descobertes a finals del segle XVIII per Yves Joseph de Kerguelen de Trémarec. El conjunt d’illes es troba a 3.300 quilòmetres de la terra habitada més propera i no és d’estranyar que el seu nom de recanvi sigui illes de la Desolació. Fins a principis del segle XX baleners i caçadors de foques freqüentaren l’arxipèlag fins a gairebé extingir la fauna autòctona. Des de 1950 hi ha un contingent d’entre 60 i 100 persones que s’hi estan fent feines d’investigació científica.

El que més em sorprengué és que pertany al territori de les Terres Australes et antarctiques françaises (la seva illa principal, Grande Terre, és gairebé tan gran com Còrsega); potser perquè no se m’acut pensar que França pugui tenir colònies en llocs tan inesperats. Els altres constituents d’aquestes Terres Australs Franceses, apart de la porció d’Antàrtida que tenen gairebé tots els països colonialistes, són les illes Crôzet i les illes Saint-Paul i Amsterdam, també pel veïnat de les Kerguelen, i per últim les Îles Éparses. Aquests illes minúscules, escampades, tal com diu el seu nom, al voltant de l’Illa de Madagascar, compten entre elles la illa Tromelin, la Juan de Nova, la Bassas da India, les Glorioso i l’illa Europa. No tenen població permanent i, a l’igual que tots els altres territoris mencionats, no pertanyen a la Comunitat Europea.

Un cop amb el mapa al davant fou inevitable que els ulls busquessin altres llocs coneguts dels que no tenia gaire idea. Així, una mica més al nord, hi havia les illes Comores que en el seu grup occidental forma un país independent, mentre que la zona oriental és territori francès. Suposo que hauria de saber aquestes coses. Igual que no crec haver arribat a estudiar a l’escola que la unió de Tanganyika i l’illa costera de Zanzíbar l’any 1964 donà lloc a l’actual Tanzània.

Zanzíbar sempre m’ha atret per la seva eufonia i havia vist fotos molt atractives de la seva arquitectura, vaig pensar que seria un bon lloc per a unes vacances. I allà que me n’hi vaig anar (wikipèdicament parlant). Però abans que pogués saber res de les seves fabuloses edificacions, els ulls saltaren al nom de Farrokkh Bulsara nascut allí l’any 1946 i més conegut com Freddie Mercury. Mai no vaig ser fan de Queen, més aviat el contrari, però ara em vaig posar a pensar quants anys feia que Freddie era mort. I mira, va ser el novembre de 1991, o sigui que d’aquí poc farà 20 anys.

Vaig anar picant d’aquí i d’allà al llarg de l’article: les controvèrsies sobre com havia gestionat la malaltia, les seves actuacions a la Sudàfrica de l’apartheid, l’ocultació dels seus orígens parsis. Vaig recordar una vella publicitat d’extintors (¿Qué pasó? ¡Que Parsi lo apagó!), però també les torres del silenci de Bombai on els parsis deixen els seus morts perquè les aus carronyeres en disposin. “The Towers of Silence” era una novel·la de Paul Scott, part de la tetralogia del Raj, de la qual es va extraure la prestigiosa sèrie de televisió “La joia de la Corona”. Se’m va acudir que l’actriu Peggy Ashcroft la recordava exclusivament per aquesta producció i per “A passage to India” de David Lean. Vaig preguntar-me, si la senyora Ashcroft s’havia especialitzat en cinema colonial.

Mirant la seva pàgina vaig veure que aquest 14 de juny havia fet també 20 anys de la seva mort, gairebé com en Freddie! De la seva poc extensa filmografia em vaig fixar en “The 39 steps”, un deliciós Hitchcock primerenc. De les coses que més recordo de la pel·lícula, hi ha el personatge de Mr. Memory, memorista de music-hall, incapaç de callar si li pregunten tot el que recorda.

D’aquí a “Funes el memorioso” i, per tant, Borges, només hi havia un pas. Vaig pensar que era un bon moment per aturar-me. Un altre dia tornaria a les Kerguelen, on diuen que Arthur Gordon Pym va fondejar i, per la ruta de Poe, ves a saber on arribaria.

 La cosa sol anar més o menys així.

Un món de metros: la Via Làctia

Amable donació de Bereshit

Arts menors

 

La recent lectura d’Esperanto em retornà la referència d’un personatge fascinant a qui tenia mig oblidat. Per fortuna, amb un cop de Viquipèdia, he recollit més dades de les que mai hauria volgut saber sobre aquest Joseph Pujol de dilatat record. Va néixer a Marsella l’any 1857 dins d’una família d’orígens mataronins (el seu nom nostrat seria Josep Pujol i Mauri). Als quinze anys va tenir l’experiència de la seva vida un dia que, en submergir-se al mar, al mateix temps que agafava aire als pulmons, notà una cosa freda que li entrava per l’anus. Raonablement espantat, nedà cap a la platja, on començà a rajar aigua pel darrera. Una visita al metge va tranquil·litzar-lo: més que un problema, el jove Pujol tenia una aptitud única per absorbir aire o aigua a voluntat a través del seu orifici posterior. Uns esfínters privilegiats, en definitiva.

Durant el servei militar es va fer molt popular entre els seus camarades amb proeses casernàries com el llançament d’un doll d’aigua, prèviament absorbida d’una palangana, a cinc o sis metres de distància. Posteriorment, treballant de forner a Marsella, solia delectar els seus clients amb imitacions d’instruments de música. Em pregunto com reaccionaria la clientela si coses com aquesta succeïssin avui dia al Fornet d’en Rossend.

Però l’època devia de ser propícia a aquestes innocències escatològiques i Joseph Pujol decidí professionalitzar-se dalt de l’escenari. Diuen que tenia una bona veu, en el sentit més convencional de la paraula, i fins i tot aficions musicals, però la seva carrera havia de basar-se ben lluny dels tradicionals òrgans canors. L’èxit fou tan espaterrant, que el terrassenc Josep Oller (un altre que caldrà rescatar!), que poc abans havia obert el famós Moulin-Rouge parisenc, el va fer debutar-hi l’11 de febrer de 1890, sota el nom artístic de “Le Pétomane”. Durant el seu número apagava espelmes a metres de distància, imitava sons animals i interpretava a l’ocarina o el flautí cançons populars com “O Sole mio” o “La Marsellesa”, ajudat per una goma connectada al seu cul. Posteriorment hi incorporà un número fort en el qual reproduïa el terratrèmol de San Francisco de 1906, autèntic “sensurround” “avant la lettre”. Entre el seu distingit públic s’hi comptà des del Príncep de Gal·les, fins al rei Leopold II de Bèlgica o Sigmund Freud.

A partir de l’esclat de la Primera Guerra Mundial, on va perdre dos fills, va retirar-se dels escenaris, potser amb els músculs anals un xic deteriorats, i retornà a l’ofici de forner que ja no abandonaria mai més. Va obrir una fàbrica de brioixos a Toulon, on finalment morí el 1945.

Va deixar per la posteritat (mai millor dit) algunes frases memorables: “Jo vaig endavant i no em preocupo del meu darrera”; “Un artista ha de saber deixar-se anar a l’escenari” o “sóc l’únic que no paga drets d’autor”. Sembla ser que el senyor Pujol (Joseph) era més aviat de dretes, motiu pel qual els surrealistes no el respectaren gaire, malgrat les evidents afinitats estètiques. Per aquest mateix motiu, Salvador Dalí el tenia en un altar i el comparava en excel·lència a artistes com Rafael. El músic rossellonès Pascal Comelade i l’actor Johnny Depp en són admiradors contemporanis. De les diverses referències al personatge que es poden trobar en literatura, cinema i televisió, potser les més accessibles són el paper de Mel Brooks a “Sillas de montar calientes” que rebia el nom de William J. LePetomane o la pel·lícula de Pasquale Festa Campanile “Il petomane”, protagonitzada pel gran Ugo Tognazzi. Entre les reencarnacions recents de Le Pétomane, potser el recordareu formant part del decorat del bigarrat “Moulin-Rouge” de Baz Luhrman.

Malgrat que la Viquipèdia assegura que aquí, a Catalunya, el tenim força oblidat i que és molt més cèlebre a França o al món anglosaxó, el cert és que l’entrada en català és la més extensa de les tres. De totes maneres, darrerament no anem tan sobrats de catalans universals i sabuda és la nostra afició als excrements i els afers del cul. Senyor Mascarell, ¿seria possible abduir Monsieur Pujol vers la catalanitat i atorgar-li, a títol pòstum, una Creu de Sant Jordi? Estic segur que, en aquest cas a diferència d’altres, no se n’haurien de penedir mai.

Live in concert

Me'n recordo (XLII)

Recordo jugar a les bitlles amb Jean-Pierre Léaud al Boliche.

Vell món digital (3 de 3)

Sir Isaac Pitman, taquígraf

I quin motiu al·legaven aquells enamorats del 12, com Pitman i Spencer, per preferir-lo al nostre 10? Resulta que el 10 només té dos divisors no trivials, el 2 i el 5, mentre que el 12 compta amb el 2, el 3, el 4 i el 6. Això simplifica molt algunes coses, com per exemple les taules de multiplicar. Tots recordarem que les taules més fàcils d’aprendre eren la del 2 i la del 5, precisament els divisors de 10. Amb el sistema duodecimal es simplifiquen les taules del 2, 3, 4, 6, 8 i 9. Observeu:

Com podem veure, la taula del 2 continua contenint la successió dels nombres parells, mentre que les altres taules mostrades tenen terminacions cícliques ben fàcils de recordar. Un cop superat el llast del costum, que ens fa veure aquests càlculs amb una mica d’espant, cal reconèixer que són més fàcils d’aprendre que les que ens ensenyaren a l’escola.

Però encara hi ha més, perquè el sistema duodecimal també es mostra favorable a la representació de determinades fraccions com 1/3, molt més freqüent a la vida quotidiana que 1/5. A la taula següent es representen algunes d’aquestes fraccions elementals en els dos sistemes. Apareixen enfosquides les caselles on la fracció s’expressa de forma recursiva, ja que en els càlculs pràctics aquestes expressions infinites s’han d’utilitzar de forma truncada, del que se’n deriven errors de precisió.

Els arguments poden semblar-nos més o menys convincents, però el que és innegable és que darrera seu hi ha gent amb prou empenta com per fundar l’any 1934 la Dozenal Society of America. L’any 1959 es va obrir la seva germana britànica i, encara que darrerament no semblen gaire actius, la seva lluita contra la tirania del deu continua.

Els que no som tan combatius, podem imaginar-nos un món basat en la dotzena, més com un somieig que com una realitat. Un món on els ous es vendrien de 10 en 10 i una grossa representaria 100 unitats. Un món on el vell amic “pi” s’expressaria com 3,184809493B918664573A6211BB…

I això per no parlar de la mesura del temps, sempre tan lligada al número 6. L’esfera del rellotge estaria numerada de l’u a la A. Veuríem anys de 10 mesos, dies de 20 hores, hores de 50 minuts i minuts de 50 segons. I jo ara tindria 47 anys, i ben feliç que seria!

Vell món digital (2 de 3)

Comptar amb els dits segons Luca Pacioli

Ho farem fàcil. En el nostre sistema de numeració, posicional i de base 10, comencem comptant 0, 1, 2, 3… i, quan arribem al 9, tornem al 0 i afegim un 1 a l’esquerra. Si completem un altre cicle, la primera xifra de la dreta torna a ser 0 i a l’esquerra hi figura un 2. Sona com un taxímetre, però això és el que hi ha. La xifra de més a la dreta representa les unitats, la següent les desenes, després les centenes, i així les successives potències de 10, que és la base. Sembla que, si hem adoptat una numeració en base 10, és per qüestions anatòmiques: deu són els dits que tenim entre les dues mans i, qui més qui menys, tots hem comptat alguna vegada amb els dits.

Hi ha d’haver alguna cosa de certa en aquesta teoria, perquè la base 10 és molt freqüent entre les cultures terrícoles. M’havien explicat, potser per enganyar-me, que a la numeració romana el símbol I era un dit alçat, V el palmell obert d’una mà i X dos palmells encarats pels canells. En qualsevol cas, la paraula “dígit” encara és sinònima de “xifra”, o sigui que, en certa manera, continuem comptant amb els dits. Si els peus no fossin tan lluny de les mans i no haguéssim inventat el calçat, potser comptaríem en base 20.

La base 10 pot semblar-nos “natural”, però hi ha altres mons comptables possibles. El més senzill de tots és la base 1. Comencem a comptar: I, II, III, IIII, IIIII, IIIIII, IIIIIII… Intuïtivament funciona molt bé, però és un desgavell a l’hora de fer els comptes. 1.627 expressat en aquesta base és una invitació al suïcidi matemàtic.

La base 2 pot presumir de moltes més possibilitats. Els arara de l’Amazònia compten de la manera següent: anane (1), adak (2), adak anane (3), adak adak (4), adak adak anane (5), adak adak adak (6), adak adak adak anane (7), adak adak adak adak (8). En un món més proper, els ordinadors compten exactament igual; s’en diu sistema binari, apagat i encès, u i zero, negre i blanc. És la base de la cultura digital, que amb només dos símbols pot escriure qualsevol xifra: 1, 10, 11, 100, 101, 110, 111, 1000… Econòmic no ho és, perquè per expressar el 8, hem necessitat quatre vegades més dígits que en base 10. Altres bases que també s’utilitzen en computació, per tractar-se de potències de 2, són l’octal i l’hexadecimal.

En general una notació en base “n” requerirà n símbols distints, cadascun amb el seu nom propi. Si s’escull una “n” gran, la notació serà més breu, però posarà a prova la nostra memòria; per això la base 10 sembla un bon compromís. Els antics babilonis tenien una numeració basada en el 60, i els maies feien servir la base 20, tot i que no utilitzaven la nostra notació posicional. Ben mirat, en moltes llengües europees els noms dels nombres fins al 20 presenten particularitats que no s’ajusten al sistema: onze, dotze, tretze… Potser indiquen un vestigi de quan encara comptàvem amb TOTS els dits.

Un sistema, que poques cultures han utilitzat, però que curiosament té els seus defensors és el de base 12. Al segle XIX el filòsof Herbert Spencer i sir Isaac Pitman, l’inventor de la taquigrafia moderna, ja el proposaven com a substitut de la notació decimal. Se’l coneix habitualment com duodecimal, tot i que l’enginyer americà John W. Nystrom, que també n’era un partidari, va tenir la desafortunada idea d’anomenar-lo “duodenal”.

Per comptar en base 12, necessitem dos símbols més, apart dels deu habituals. Alguns han proposat fantasiosos dissenys per aquestes noves xifres, però el que se sol fer és utilitzar les lletres A i B per representar el deu i l’onze. Així, si compten en duodecimal, escriurem així els nombres naturals 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9, A, B, 10, 11, 12, 13, 14, 15, 16, 17, 18, 19, 1A, 1B, 20, 21…

Veig que m’estic allargant, o sigui que continuaré demà, parlant d’aquest sistema que no és tan forassenyat com sembla. De moment, deixo al gust de l'amable lector, com s'hauria de dir en veu alta un nombre com B3A.25B.