dimecres, 29 de juny de 2011

Passejada

La cosa sol anar més o menys així.

Havia descobert a una pàgina web la interpretació zoomòrfica de l'illa principal de l’arxipèlag de les Kerguelen. El nom em sonava, però si m’haguessin pressionat per col·locar-les sobre el mapa, les hauria situat potser sobre les costes àrtiques de Rússia. Resulta que no, que es troben al sud de l’oceà Índic, en terres gairebé sub-antàrtiques, que foren descobertes a finals del segle XVIII per Yves Joseph de Kerguelen de Trémarec. El conjunt d’illes es troba a 3.300 quilòmetres de la terra habitada més propera i no és d’estranyar que el seu nom de recanvi sigui illes de la Desolació. Fins a principis del segle XX baleners i caçadors de foques freqüentaren l’arxipèlag fins a gairebé extingir la fauna autòctona. Des de 1950 hi ha un contingent d’entre 60 i 100 persones que s’hi estan fent feines d’investigació científica.

El que més em sorprengué és que pertany al territori de les Terres Australes et antarctiques françaises (la seva illa principal, Grande Terre, és gairebé tan gran com Còrsega); potser perquè no se m’acut pensar que França pugui tenir colònies en llocs tan inesperats. Els altres constituents d’aquestes Terres Australs Franceses, apart de la porció d’Antàrtida que tenen gairebé tots els països colonialistes, són les illes Crôzet i les illes Saint-Paul i Amsterdam, també pel veïnat de les Kerguelen, i per últim les Îles Éparses. Aquests illes minúscules, escampades, tal com diu el seu nom, al voltant de l’Illa de Madagascar, compten entre elles la illa Tromelin, la Juan de Nova, la Bassas da India, les Glorioso i l’illa Europa. No tenen població permanent i, a l’igual que tots els altres territoris mencionats, no pertanyen a la Comunitat Europea.

Un cop amb el mapa al davant fou inevitable que els ulls busquessin altres llocs coneguts dels que no tenia gaire idea. Així, una mica més al nord, hi havia les illes Comores que en el seu grup occidental forma un país independent, mentre que la zona oriental és territori francès. Suposo que hauria de saber aquestes coses. Igual que no crec haver arribat a estudiar a l’escola que la unió de Tanganyika i l’illa costera de Zanzíbar l’any 1964 donà lloc a l’actual Tanzània.

Zanzíbar sempre m’ha atret per la seva eufonia i havia vist fotos molt atractives de la seva arquitectura, vaig pensar que seria un bon lloc per a unes vacances. I allà que me n’hi vaig anar (wikipèdicament parlant). Però abans que pogués saber res de les seves fabuloses edificacions, els ulls saltaren al nom de Farrokkh Bulsara nascut allí l’any 1946 i més conegut com Freddie Mercury. Mai no vaig ser fan de Queen, més aviat el contrari, però ara em vaig posar a pensar quants anys feia que Freddie era mort. I mira, va ser el novembre de 1991, o sigui que d’aquí poc farà 20 anys.

Vaig anar picant d’aquí i d’allà al llarg de l’article: les controvèrsies sobre com havia gestionat la malaltia, les seves actuacions a la Sudàfrica de l’apartheid, l’ocultació dels seus orígens parsis. Vaig recordar una vella publicitat d’extintors (¿Qué pasó? ¡Que Parsi lo apagó!), però també les torres del silenci de Bombai on els parsis deixen els seus morts perquè les aus carronyeres en disposin. “The Towers of Silence” era una novel·la de Paul Scott, part de la tetralogia del Raj, de la qual es va extraure la prestigiosa sèrie de televisió “La joia de la Corona”. Se’m va acudir que l’actriu Peggy Ashcroft la recordava exclusivament per aquesta producció i per “A passage to India” de David Lean. Vaig preguntar-me, si la senyora Ashcroft s’havia especialitzat en cinema colonial.

Mirant la seva pàgina vaig veure que aquest 14 de juny havia fet també 20 anys de la seva mort, gairebé com en Freddie! De la seva poc extensa filmografia em vaig fixar en “The 39 steps”, un deliciós Hitchcock primerenc. De les coses que més recordo de la pel·lícula, hi ha el personatge de Mr. Memory, memorista de music-hall, incapaç de callar si li pregunten tot el que recorda.

D’aquí a “Funes el memorioso” i, per tant, Borges, només hi havia un pas. Vaig pensar que era un bon moment per aturar-me. Un altre dia tornaria a les Kerguelen, on diuen que Arthur Gordon Pym va fondejar i, per la ruta de Poe, ves a saber on arribaria.

 La cosa sol anar més o menys així.

25 comentaris:

  1. Amb Poe i el seu escarabat d'or podríem continuar per l'illa de Sullivan, near Charleston, South Carolina... Un recorregut molt distret i instructiu. :)

    ResponElimina
  2. Uf, em pensava que era l'únic extraterrestre del planeta prou dispers per anar d'un cantó a un altre sense concretar res. I acabar tot dient: què buscava?

    ResponElimina
  3. Brian, que hi hagi tants itineraris possibles, físics i mentals, en un planeta que (no ens hem d'enganyar) no és gran cosa, és motiu d'il·lusió diària. Corro a mirar l'illa de Sullivan.

    ResponElimina
  4. Galde, em pensava que ho havia concretat tot perquè no quedés cap dubte. Vaig trobar tot el que buscava i més.

    ResponElimina
  5. Meravellós viatge, Allau! M'encanta. He recordat les meves tardes infantils viatjant pels atles i saltant d'una paraula a una altra en el diccionari.

    ResponElimina
  6. Enric, apart del pa i la xocolata, no han canviat tant els nostres viatges virtuals.

    ResponElimina
  7. Si hi ha res millor que viatjar des d'una sala de mapes és viatjar des d'una sala de mapes i amb google. Caram, no sabia res dels orígens Freddiemercuridians. Vaig a fer una ullada! :)

    ResponElimina
  8. Unes vacances a Zanzíbar no semblen la millor de les idees; sobretot si tens present el capítol de "Ebano" del mestre Kapuscinski. Fuig, fuig!

    ResponElimina
  9. Clídice, Google ja és una sala de mapes en si mateix.

    ResponElimina
  10. Girbén, el passat també existeix per superar-lo. No desistiré tan fàcilment.

    ResponElimina
  11. La cosa sol anar més o menys així: algú diu Borges, i sento la crida del bosc. Miro d'aturar-me, perquè la història és tan previsible que em fa ràbia i tot. Calla, Mati, pesada.
    Però, clar, si a sobre em fan fondejar a les Kerguelen, i em diuen Poe, doncs, res, que m'abandono, i ja està aquí el puto corb grallant, a la coberta de l'Snark (monedes d'or, diu,monedes d'or), i l'Stevenson em demana foc, i fem un piti, mentre esperem que en John Silver, lloro en espatlla (nevermore, diu el lloro, nevermore) acabi de preparar-nos la caldereta d'escòrpora. I aquí estem, sense aturador, i amb la gana feta.

    ResponElimina
  12. Haw, haw, sabia de les Kerguelen per les novel·les de baleners i també per les de l'oncle Jules (Verne, of course), però ara en sé molt més gràcies al teu post. Allau, ets un pou de saviesa.

    ResponElimina
  13. Acabo de saber que en John Silver ha canviat el menú: avui dinarem lloro "en pepitoria".
    En fi.

    ResponElimina
  14. Matilde, si arribo a saber que et causaria aquest paroxisme, enlloc de Borges hauria fet marrada cap a Ignacio Agustí, que no va escriure sobre lloros.

    ResponElimina
  15. Leb, el pou de saviesa (i d'ignorància) és la xarxa, no jo.

    ResponElimina
  16. És un bon mètode aquest de passejar per anar aprenent coses. És com aquells compendis de la infància que explicaven coses de diferents matèries o els Readers Digest, no?

    Practicaré aquest exercici. Gràcies per la idea!

    ResponElimina
  17. Tirant, això no és cap mètode premeditat, em surt de forma natural.

    ResponElimina
  18. No passa res, Allau. Estic bé, gràcies.

    Ignacio Agustí, dius? Calla, calla, insensat, que se'm rebull tot!

    ResponElimina
  19. No cal sortir de les Kerguelen per tenir anys de divagacions. La seva toponímia inclou herois de guerra, santes-heroïnes, científics, animals, societats geogràfiques, angles rectes(!), muntanyes de França... fins i tot reialesa de paper couché: la presqu'île du Prince de Galles (sense Camila) i l'île du Prince de Monaco. Per cert, tu creus que són certs els rumors que l'Albert i la Charlene estan a punt de... Bé, la cosa sol anar més o menys així.

    ResponElimina
  20. Santi, m'has fet pensar en la gran Charlene Tilton.

    ResponElimina
  21. És fantàstica la descripció que fas del teu pensament que vola d'una cosa a l'altra a través d'una cadena que, gràcies a la memòria i la capacitat d'associació, es va fent sola i pot ser infinita.
    Has dit Borges i he pensat en El Aleph mentre mirava una ampolla d'oli.

    ResponElimina
  22. Glòria, i quin pensament no vola?

    ResponElimina
  23. Mira...ara em faràs buscar exactament on són......m'ha picat

    ResponElimina
  24. Garbí, ves amb compte, a saber on aniràs a parar!

    ResponElimina
  25. Allau,
    Quan un pensament no vola es converteix en obssessió.

    ResponElimina