Escenes de la vida rural

Per una opinió que no saps ben bé com s’ha creat, en arribar a final del 2020, tothom sembla coincidir a considerar «Un amor» de Sara Mesa (Anagrama, setembre de 2020) com una de les novel·les de l’any, malgrat el handicap de lluir un títol francament anodí. «Un amor» narra la història de Nat, una traductora literària que ha fugit de la ciutat per motius una mica delictius i s’ha refugiat en un poble petit i sense gaires al·licients. A mesura que s’instal·la i va coneixent els seus veïns, més motius troba per la intranquil·litat. Són totes les amenaces que percep Nat producte de la paranoia? O realment aquest ambient despoblat i ple de malfiança forma part de la idiosincràsia de la contrada. Entre l’ambigüitat, la cordialitat i el rebuig, es mou l’ànim de la protagonista, sense trobar un sol moment de repòs.

Totes les novel·les de Mesa que he llegit tenen en el seu centre una relació equívoca i malaltissa entre dues persones que, malgrat la impressió inicial, amaga més matisos del que podia semblar. Aquí aquesta relació és la que s’estableix entre Nat i Andreas, l’home conegut com «El Alemán»; una relació impossible i desigual, que s’inicia com un insòlit bescanvi comercial i es prolonga en un seguit d’intercanvis sexuals foscos i inexplicables. Hi ha alguna cosa d’«amour fou» en l’atractiu que Nat sent per Andreas, tot i que la novel·la mai ho explicita amb tantes paraules. Curiosament, en els llibres de Sara Mesa abunden aquestes relacions sexuals de consentiment problemàtic, i en aquest cas la seva ombra deixa una zona de foscor en el centre del text.

El perro se niega a entrar en la casa, va y viene según le da la gana, sin atenerse a las normas. Es evidente que, a causa de algún trauma, no se fía de los espacios cerrados; lo que no entiende Nat es por qué tampoco termina de fiarse de ella, después de tantos días a su lado. Recuerda cuando lo vio jugando con los hijos de los gitanos y trata de acariciarlo como ellos lo hicieron —detrás de las orejas, en los costados—, pero el perro se comporta a la defensiva y huye, visiblemente incómodo.

En los últimos tiempos, en torno a las dos o las tres de la madrugada, un concierto de ladridos y aullidos se extiende varios kilómetros a la redonda, como si todos los perros de La Escapa se volviesen locos de pronto, retándose entre sí. Nat se pregunta de dónde salen todos esos perros llenos de tanta desesperación y agresividad. No parecen los mismos que ve durante el día, dormitando o husmeando tranquilamente por los caminos. Y si lo son, ¿a qué se debe esa transformación nocturna? ¿Por qué los perros mansos se vuelven fieros todos a la vez? ¿Y si también Sieso se transforma, y si entra en la provocación y sale mal parado? Ante el temor de que pueda escaparse, decide atarlo a una estaca. Puede que su miedo sea exagerado, fuera de lugar —es lo que piensa cuando amanece—, pero cada noche regresa, y entonces es real e incontestable.

Mesa, amb un format de novel·la que no supera les dues-centes pàgines i un estil escarit i vagament inquietant, fa de bon llegir: les seves ficcions mai no pesen. Tanmateix en aquest «Un amor» m’ha semblat que la trama es forçava, sense acabar de fluir del tot, com si estigués regida per un determinisme que ja es reflecteix en els seus topònims (La Escapa, El Glauco, Petacas…) En tot cas, sigui o no «novel·la de l’any», es tracta d’un text destacable i absorbent que justifica totalment la lectura.