Una mica de por

 

Aquest me’l van regalar a la botiga, sense pretendre-ho, només pel fet d’haver gastat una determinada quantitat de diners. És d’una editorial que desconeixia, «Providence/Books», que diu que es dedicarà a publicar llibres relacionats amb la por (!) i el firma Sara Mesa, una bona novel·lista aquí convertida en assagista per encàrrec. I dic per encàrrec perquè aquest «Perder el miedo. Un manual para la vida», un llibret de tot just 70 pàgines, es nota que l’ha fet sense matar-se gaire, amb quatre idees superficials sobre la por que fins i tot jo em veuria capaç d’escriure. Coses com:

Según ciertas teorías, los miedos de mujeres y hombres son muy similares y cambian solo, digamos, en pequeños detalles: así, el miedo a envejecer, común a ambos, para ellas se manifestará en el terror de las tetas caídas, y para ellos, en la irreversibilidad de la calvicie. 

Sin embargo, los guapos también tienen sus miedos, no se crean. El miedo principal de los guapos, de hecho, es dejar de ser guapos. O, incluso, ser menos guapos o no ser los más guapos.

El miedo de los ricos, anclado en la codicia, es perder, mientras que el de los pobres es no tener. El miedo de los ricos es verse obligados a prescindir del caviar y las ostras, el de los pobres no tener ni un mal cacho de pan que roer.

La part més interessant per a mi és quan fa llistes d’obres artístiques que es refereixen a les mil cares de la por. Quan parla de cinema és una mica previsible («Nosferatu», «Rosemary’s Baby», «The Exorcist»…), però, quan es tracta de literatura, obvia els clàssics per citar fites tan diverses com «Sempre hem viscut al castell» de Shirley Jackson, «Si això és un home» de Primo Levi o «El gran quadern» d’Agota Kristof. Hi ha finalment un capítol d’obres pictòriques que provoquen la por: el Saturn devorant els seus fills de Goya, el Sant Sebastià de Mantegna que té el cap travessat per una sageta o els dos caps de cadàver de Géricault, per dir-ne tres dels més macabres.

«Perder el miedo» es llegeix en poc més d’una hora, o sigui que no et fa perdre gaire temps. De totes maneres, després del que va aconseguir l’editorial Fragmenta amb la col·lecció dels pecats capitals, crec que hauríem d’exigir una mica als encàrrecs d’artista.