diumenge, 13 de juny del 2010

Jesús Moncada creua la Diagonal


Pintura de Jesús Moncada

Me’l va presentar Ricard Creus a mitjans dels 80, quan Jesús Moncada era encara escassament conegut; no estic segur d’haver intercanviat amb ell més d’algunes paraules de cortesia. Després, al llarg dels anys, em vaig creuar amb ell cinc, sis o set vegades, sempre al carrer, sempre al mateix indret: el flanc occidental de la plaça del Cinc d’Oros (curiosament al mateix lloc on vaig veure per primer i últim cop Salvador Espriu). Ell sempre baixant cap a “ciutat”, mentre jo m’enfilava a Gràcia. Mai més vaig tornar a parlar amb ell i, malgrat tot, fins a l’últim encontre, sempre m’envià una salutació de passada. El fet em sembla notable, perquè el més normal és que hagués oblidat aquell jove alumne d’en Ricard; jo almenys ho hagués entès perfectament. Vaig voler llegir en aquella actitud, la marca d’una persona amable, senzilla i fidel als seus amics. Prou sé que aquestes virtuts no l’havien de fer necessàriament millor escriptor, però segurament el feren millor persona, fet molt més important.

Ara que es commemoren els cinc anys de la desaparició de l’escriptor de Mequinensa, he rescatat aquest ínfim record, que trobo que s’adiu molt bé amb la seva vida discreta. Moncada evità sempre l’exposició pública; en tota la seva carrera només escrigué dotze articles, alguns d’ells circumstancials (com els que es veié obligat a fer les dues vegades que guanyà el premi Creixells); els guardons que rebé foren sempre per obra publicada i vull imaginar-me que les feines d’autopromoció el devien engavanyar. Autor d’una obra breu en títols (tres reculls de contes i tres novel·les), però molt consistent, basada tota en el món que va deixar enrere quan va venir a Barcelona l’any 1968. Aquest espaiament entre llibres, indica la cura meticulosa, com d’orfebre pacient, amb la que abordava la seva feina.

Per això mateix, el poc soroll que va fer en vida, perdura després de mort. Per això mateix, l’acceptació i l’estima gairebé unànime de crítica i públic que va gaudir en vida, perdura després de mort. No crec que la seva reputació sigui flor d’un dia. Els seus llibres, que en el fons són un sol llibre, continuen dia a dia enamorant tots aquells que s’endinsen en les seves històries nostàlgiques, picaresques, tendres i humorístiques. I per molts anys!

22 comentaris:

  1. Magnífic, Allau. Aquest era en Moncada. La seva obra és la que anem llegint i esperem que tingui molts nouvinguts.

    ResponElimina
  2. No vaig tenir la sort com tu de coneixer-lo, però ès pales que era la discreció i humilitat personificades, la paraula vanitat no existia en el seu diccionari, lo qual en aquesta fira de vanitats i paons suposadament escriptors que tenim fatxendejant per tot arreu, no deixa de ser un cas rar.

    ResponElimina
  3. "Aquest espaiament entre llibres, indica la cura meticulosa, com d’orfebre pacient, amb la que abordava la seva feina." Completament d'acord, però l'espaiament també indica, com li vaig llegir en alguna entrevista, que havia de passar-se llargues temporades traduint (sobretot del francès) per a poder-se mantenir econòmicament durant l'escriptura d'una novel·la, que era el que més li agradava. Fàcil no ho va tenir.

    ResponElimina
  4. Aquella vella qüestió... Quan llegeixes la seva traducció de El Comte de Montecristo, no estàs llegint, també, un altre Moncada?
    Estic segur que ell diria que no quan jo diria que sí.

    ResponElimina
  5. reconec la meva absoluta ignorància respecte a Montcada, en conec el personatge i els panegírics, però no l'obra. és evident que em cal posar-m'hi.

    ResponElimina
  6. No penso que sigui ben bé el mateix llegir les traduccions (que poden ser fantàstiques) que llegir la producció pròpia. De fet els estils poden ser molt allunyats.

    ResponElimina
  7. Pere, m'alegro que, com a incitador que has estat de l'homenatge, t'hagi agradat el text. Jo no les tenia totes.

    ResponElimina
  8. Francesc, era un cas rar, i en aquest món de mones de la literatura cada dia ho serà més.

    ResponElimina
  9. D'acord, Puig, però pràcticament tots els escriptors han de fer altres feines per sobreviure i malgrat això publiquen molt més sovint. Se sap que Moncada escrivia i reescrivia fins quedar del tot satisfet.

    ResponElimina
  10. Girbén, sense conèixer les seves traduccions, gosaria dir que és inevitable que hi quedés el rastre, però no són ben bé un "Moncada" de debò.

    ResponElimina
  11. Cli, te'l recomano, crec que t'agradarà. Per què no comences per "Calaveres atònites"?

    ResponElimina
  12. Puig, més o menys això és el que li he dit a en Girbén.

    ResponElimina
  13. Camí de Gràcia, no donat a exposicions públiques... Em sona que també ho dèiem d'Espriu. Potser és un perfil d'autor més recurrent del que ens sembla.

    ResponElimina
  14. Víctor, potser Espriu també tenia una vocació el·lusiva, però les circumstàncies de l'època l'obligaren a tenir una projecció pública molt més notable.

    ResponElimina
  15. Un excel·lent escriptor amb qui no he pogut sintonitzar mai. He aconseguit llegir algun relat. He intentat les novel·les i no n'he acabat cap.
    Trobo fantàstic l'homenatge blocaire.

    ResponElimina
  16. Ostres, jo a en Moncada me'l trobava (no el coneixia i no el saludava per no agoviar-lo) per Ciutat Vella.

    Sempre pausat, tranquil. El vaig veure uns mesos abans morís. Potser hagués estat bé felicitar-lo per l'obra... o no, que si és tímid encara que li pugui l'ego tampoc cal enrogir-lo...

    ResponElimina
  17. Jo gairebé cada cop que baixo a BCN em creuo amb l'Albert Om en un punt del Passeig de Sant Joan, però no és el mateix (per començar, no em saluda perquè no em coneix). Curiós aqust ancoratge de certes persones a punts geogràfics concrets!

    ResponElimina
  18. És curiós, Glòria, jo hauria dit que és un autor amb el que és fàcil sintonitzar; però tot són gustos.

    ResponElimina
  19. Galde, potser si l'haguessis felicitat, l'hauries atabalat. Ara no ho sabrem mai...

    ResponElimina
  20. Sí que ho és, Salvador, en Pere ha mencionat el mateix indret al seu apunt.

    ResponElimina
  21. Doncs jo sempre me'l vaig creuar una mica més avall, a la rambla Catalunya entre Diagonal i Rosselló. Amb unes quantes aportacions més podríem reproduir l'itinerari complet de Moncada quan baixava a Barcelona...

    No crec en aquestes coses, però sempre m'ha agradat pensar que Moncada se'n va anar al més enllà per fer llargues tertúlies amb els parroquians difunts d'un cafè de Mequinensa. I me l'imagino feliç.

    ResponElimina
  22. Tu, Santi, devies sortir de casa 5 minuts més tard que jo ;-p

    ResponElimina