divendres, 20 de maig de 2011

Allau se’n va al Japó (2) - Comença el tour


Per qui ha arribat tard: Allau i el seu col·lega (al que anomenaré V.) emprenen viatge organitzat amb una pila de japonesos desconeguts pel nord de l’illa d’Hokkaido. El que segueix és la transcripció del dietari d’Allau:

Hem deixat gran part de l’equipatge a la consigna de l’hotel de Sapporo i arrosseguem les nostres alleugerides maletes fins el punt de trobada a la veïna estació de trens. Ens costa una mica trobar el nostre guia, ell ens buscava a l’interior, nosaltres a l’entrada. A les vuit menys tres minuts alça la seva bandereta i ens obliga a seguir-lo, com la lloca als seus pollets, fins l’autocar. Ens ha fet descriure un camí una mica sinuós per les voreres, potser per estalviar-nos creuar les calçades potencialment perilloses de l’aparcament.

Ens assignen els seients que ocuparem durant tot el viatge; per descomptat queda fora de qüestió seure en cap altre lloc. Com era d’esperar, som els únics “gaijin” del grup. Això de “gaijin” no té res a veure amb les nostres preferències sexuals, és només una forma eufònica de dir-nos “guiris”. La resta de la colla deu d’estar formada per una trentena de japonesos de tots els sexes i condicions. Tots, molt avesats ells, s’han proveït d’un kit de viatge en el que no falten alguns paquets de snacks, una ampolla de litre i mig de te fred (que compta amb un suport metàl·lic al dors de cada seient), una tovallola petita per eixugar-se la suor i calçat esportiu del qual es desempallegaran així que puguin, per ensenyar els seus immaculats mitjons blancs.

Com era de témer ens lliuren una insígnia que ens hem de penjar al pit com a signe de pertinença al grup i uns mapes explicatius en incomprensible japonès. El que hem pres pel guia és un noiet no mancat d’atractius, amb el cabell lleument arrissat i un visible gra vermell a l’arc nasal. El seu nom és Yabe (gairebé déu, amb faltes d’ortografia). Resulta que Yabe és el nostre “escort” exclusiu, qui (gràcies als seus coneixements de la llengua anglesa) ens mantindrà comunicats amb la resta de la tribu, perquè la guia veritable és la monada que apareix al capdavant de l’autocar, una hostessa de nom Emi, amb el seu impecable uniforme beige i el seu bonet a joc.

Durant una hora la mossa ens recita un discurs del qual evidentment no entenem un borrall. Imagino que ens està donant les ordenances pertinents perquè el grup funcioni en tot moment com un rellotge. Procurarem estar a l’alçada i no deixar en mal lloc el pavelló “gaijin”. Viatgem al llarg d’una autopista, avorrida com totes, que no desentonaria al Vallès. Ens aturem a una àrea de servei que, en anglès (aquí els fascina batejar-ho tot en anglès, encara que no tinguin ni idea del que estan dient), s’anomena “Sunagawa Highway Oasis”. Consisteix en una enorme nau industrial plena de parades de souvenirs adaptades als gustos japonesos: melons de Furano, cucurutxos de gelat, galetes i xocolatines de mil tipus, peix fregit, mocadors camperols, davantals de cuina i saquets de flors de lavanda. Els nostres companys de ruta, per confirmar tots els tòpics, es gasten compulsivament els seus primers iens.

Aviat abandonem l’autopista. El trajecte prossegueix amb aquest ambient uniformement monòton de tantes carreteres japoneses. La guia no deixa de xerrotejar fins que observa que tots els oients se li han quedat degudament adormits.

Ens aturem a dinar en un hotel: una taula llarga i baixa i un “bento” per cap. El “bento” és un àpat contingut en una capsa plena de compartiments, que en les seves versions més distingides és lacada en negre i amb vores vermelles. Yabe se’ns apropa amoïnat i pregunta si demà ens farà res menjar eriçons de mar com a part del menú. “No problem!” responem V. i jo amb unanimitat i sincera alegria.

V. entreté gran part del viatge jugant amb un nen d’uns quatre anys, que ocupa el seient davant del nostre i sembla molt intrigat pels nostres inusuals trets ètnics. L’acabarem coneixent com “el nen paramilitar”, per la insistència que tenen els seus avis en vestir-lo de camuflatge caqui. He d’afegir que, malgrat els nostres esforços per simpatitzar amb l’infant, els seus avis semblen no donar-se per al·ludits i, amb una fredor que també és japonesa, ignoren totalment la nostra presència.

Arribem a Wakkanai, la població més septentrional de l’illa, i apareixen els primers rètols escrits en ciríl·lic que anuncien la proximitat de Rússia. Em poso en disposició aventurera, mode “visita als confins de la Terra”. Encara més quan en un mapa de la regió s’indica un punt anomenat “The Bear Incident Site”; em roda el cap imaginant-me què pot significar.

16 comentaris:

  1. Ostres, això si que és viatjar als confins del món!

    Japó amb Rússia, quina por! Es posa emocionant aquest continuarà que ens deixes...

    ResponElimina
  2. Sí, Galde, ara ve la Tercera Guerra Mundial.

    No, que era broma.

    ResponElimina
  3. Aquest retro-viatge al Japó de no sé quant de temps enrere em fa adonar d'una cosa... No sé quant fa que ens coneixem (virtualment), però ja són anys. I fins ara no veig que estàs realment quasi tan penjat com jo. T'ho dic carinyosament, de veritat, per tot aquest temps compartit a la pantalla.

    ResponElimina
  4. Si no has retocat el dietari puc dir que ja escrivies tan bé com ho fas ara i amb aquesta irònica precisió que t'és característica. Entre els diversos alicients d'aquest cap de setmana hi ha el d'anar-te seguint a travès de l'imperi del sol naixent.

    ResponElimina
  5. Això del Bear Incident Site promet...

    ResponElimina
  6. Sembla mentida com quan et mous per autopista, sigui d'aquí o de les Quimbambes, sempre tinguis la sensació d'estar al Vallès, desmentint Pere Quart quan diu "com el Vallès no hi ha res".

    ResponElimina
  7. Yabe, nom perfecte per un guia: Ja ve Deu. I quant se’ls recorda.

    ResponElimina
  8. Ja deia jo que rondant per Hokkaido més d'hora o més tard havien d'aparèixer els óssos. Ara només falten els enigmàtics Ainus (o "humans").

    ResponElimina
  9. Lluís, t’agraeixo el “quasi”; però, si s’escriu cada dia, cal treure també els draps bruts.

    ResponElimina
  10. Glòria, lamento dir que el dietari ha estat retocat i esporgat pel seu consum públic.

    ResponElimina
  11. Prat, promet però no n'hi ha més.

    ResponElimina
  12. Clídice, el Vallès, un país d'autopistes...

    ResponElimina
  13. José Luis, per tenir nom de déu, era un noiet perfectament descriptible.

    ResponElimina
  14. Girbén, no t'esperis ni óssos ni Ainus, tot quedarà en la pura postal turística.

    ResponElimina
  15. Això comença a sembla una aventura del Tintin, amb incident militar inclós!
    Sense dubtes, els japonesos son un altra mòn, no hi he estat mai però em fascinen perque son tan diferents a nosaltres...

    ResponElimina
  16. Aris, d'aventures poques, afortunadament!

    ResponElimina