dilluns, 9 de maig de 2011

Esdevingui profeta en 15 dies (1 de 2)

Si et bategen amb un nom com el de Joseph Smith (Antonio Pérez o Jordi Pujol serien els equivalents més propers) és necessari fer-ne una de ben grossa per poder destacar en aquesta vida. L’Smith protagonista d’aquesta història tingué la fortuna de néixer a Vermont l’any 1805, a un país acabat de crear i en una època que afavoria els emprenedors. Era un dels onze fills d’un altre Joseph Smith, comerciant i granger d’economia més aviat precària. Joseph Smith Jr. rebé una educació mínima i aviat contribuí a les arques familiars dedicant-se a la recerca de tresors (en particular mines d’or i d’argent), una activitat molt popular en aquells temps. M’imagino que devia de ser similar a aquestes persones que passegen per les platges amb un detector de metalls, tot i que les eines de Smith eren unes “pedres vidents”. No em pregunteu què coi són unes “pedres vidents”, jo ho relato tal com m’ho han explicat i, si heu de començar amb inquisicions impertinents, quan els veritables portents encara no han aparegut, potser que pleguem.

La jove nació americana, allunyada del control directe de les religions establertes al Vell Continent, fou un veritable laboratori en la creació de nous cultes. Abundaven les expressions de la religió popular, la gent es lliurava a tota mena de supersticions i sovint interpretava els propis somnis com a comunicacions divines. Era un terreny abonat en el qual un jove amb propensions místiques podia obrir-se camí.

L’any 1823, mentre un Joseph Smith de divuit anys pregava per fer-se perdonar alguns excessos sensuals, se li aparegué un àngel de nom Moroni (igual que la capital de les illes Comores!) i li revelà l’emplaçament d’un llibre fet de planxes daurades. El tresor es trobava amagat a un turó al costat de casa seva i contenia també una cuirassa i unes ulleres de plata les quals tenien com a lents un parell de “pedres vidents”. L’endemà mateix, Smith va pujar al turó a la recerca del llibre promès, però l’àngel li ho va impedir perquè va trobar que el jove es movia per impulsos excessivament materialistes.

Durant els quatre anys següents Smith ho va tornar a intentar, però l’àngel sempre li responia que no havia comparegut acompanyat de la persona adequada (oi que sembla un conte?) Mentrestant el jove continuava caçant tresors i treballant com a peó. L’any 1827 conegué Emma Hale, i com que els pares d’ella s’oposaven a l’enllaç, els enamorats van optar per fugar-se. El 22 de setembre de 1827 la jove parella de nou ascendí al turó i aquest cop sí que Moroni permeté que Smith no se’n tornés amb les mans buides. Amb els diners que guanyà excavant un pou, va adquirir un bagul on pogué mantenir sota clau les relíquies que acabava de trobar.

Una de les condicions que havia imposat l’àngel era que només el propi Smith podia posar els ulls sobre les planxes daurades, així que els familiars i amics propers s’hagueren de conformar palpant l’artefacte per sota d’una tela de lli que l’embolicava. Les noves del descobriment del tresor havien corregut pel veïnat i alguns caçadors de fortunes començaren a assetjar la llar dels Smith, fent-los la vida impossible. Joseph, el qual frisava per posar-se a traduir els textos gravats a les planxes, tingué la fortuna de comptar amb el mecenatge de Martin Harris, un propietari local que creia en els seus poders profètics. Amb els 50$ que rebé, Smith pogué pagar els seus deutes pendents i traslladar-se amb l’esposa a Harmony Township (Pennsylvania), on ningú no el coneixia i podria dedicar-se tranquil·lament a la traducció.

Aquelles planxes que semblaven estar fetes d’or tenien, segons Smith, uns 15 centímetres d’ample per 20 de llarg, estaven relligades en forma de llibre gràcies a tres anelles. El volum tenia 15 centímetres de gruix i les seves pàgines estaven gravades amb caràcters que denotaven una gran antiguitat. De fet, Smith va identificar amb la seva desbordant ciència infusa que aquella escriptura corresponia a l’egipci reformat, sense fer-se gaires preguntes sobre el possible fet extraordinari que Amèrica hagués estat descoberta per part dels súbdits del faraó.

Facsímil de les planxes daurades que es pot veure a Salt Lake City (oi que sembla el "taco" Maragall?)

20 comentaris:

  1. Esperarem la continuació d'una història tant suculenta com aquesta.

    Així, quan se m'apropin els mormons amb la seva americana i l'etiqueta a l'alçada per a parlar amb mi els podré tenir aquest estiu a ple sol mentre es torren a veure si se'ls passa una mica aquest costum d'evangelitzar a tothom amb aquesta estètica...

    ResponElimina
  2. Galde, demana'ls detalls, que jo us en estalvio molts i la història s'ho val.

    ResponElimina
  3. Una altra crònica fascinant, Allau! Una vegada, ja fa anys, em va venir un mormó bellíssim com el blat i el vaig deixar xerrar pels descosits. Aquell estiu vaigo poder practicar una mica d'anglès amb la beutat de Utah i, tot i que no va poder-me convertir, em va regalar El Libro de Mormón que vaig guardar amb intenció clarament fetitxista. El xicot va tornar al seu país i, un dia, un prestigiós oncòleg, que no sabia aquesta història, em va explicar que hi havia molt pocs càncers en el món dels observants mormons i que no sabia com assabentar-se de què menjaven...I ja saps el final: Li vaig regalar el llibre convençuda de fer un bé a la humanitat. L'oncòleg no em va dir mai si havia tret algun profit del llibre.
    Seguiré atentament la segona part i t'asseguro que el meu comentari serà més breu que aquest. Ja sóc una àvia contant batalletes!

    ResponElimina
  4. Glòria, no sabia aquesta del càncer i els mormons. Hi faré una ullada: no puc creure que es degui a intervencions angèliques.

    ResponElimina
  5. Un bloc Maragall amb anelles... I en egipci reformat! El buscaré per al proper Nadal!

    ResponElimina
  6. Puigmalet, meravelles editorials de la Heaven Press.

    ResponElimina
  7. Fa poc em van aturar una parella de mormons en l'intenció d'evangelitzar-me i quan finalment em van deixar per inútil em van demanar que els portes a un bon restaurant, doncs em van confessar que portaven dies menjant al Mac Donalds i n'estaven farts. Jo ho vaig fer. Pel camí em van explicar que les seves famílies els havien obligat a venir a Europa a evangelitzar però ells volien tornar quant abans a casa, no els hi agradavem perquè erem massa lliberals. (bé, el meu anglés no es molt bo, potser llibèrrims?)

    ResponElimina
  8. De seguida he pensat en la colla de bibliòfils sense reformar que ens envolta. Ves que no t'entrin de vespre a casa, per si en tens l'exemplar. Uou! egipci reformat! és clar i evident que van ser els mateixos extraterrestres que van fer les piràmides que el van soterrar a la comarca de l'Americanès no?

    ResponElimina
  9. Aris, aquestes parelles de mormons que corren per aquí sempre em produeixen una mica de pena: són com peixos fora de l’aigua. Algun dia hauré d’explicar el dia que em vaig ficar a la gola del llop (mormó).

    ResponElimina
  10. Clídice, faig constar que no tinc cap facsímil a casa, que els llibres sagrats em produeixen picor.

    Els fets fundacionals d'aquesta religió són dignes de "La dimensió desconeguda". Demà més.

    ResponElimina
  11. Et quedes amb la cosa de la poligàmia i et perds les profundes arrels del pensament d’aquesta gent. Es esgarrifós.

    Pel que fa al càncer, crec que no es l’únic cas de comunitats que es lliuren d’alguna de les seves varietats, però morir-se, crec que es segueixen morint mes o menys com tothom.

    ResponElimina
  12. José Luis, és que som uns materialistes fastigosos que només pensem en sexe. De totes maneres, avui dia sembla que la poligàmia existent és molt residual i només la practiquen algunes sectes fonamentalistes.

    ResponElimina
  13. Anava patint per la llengua utilitzada en aquest blog fundacional amb disseny de taco, tot i la infusió del Smith, però si es tracta d'egipci reformat, cap problema.

    ResponElimina
  14. I tant, Vicicle, hauria estat molt pitjor l'egipci prefabrià.

    ResponElimina
  15. M'ha agradat això dels excessos "sensuals": sona tan antic...
    El qualificatiu moron té alguna cosa a veure amb el nom de l'àngel aquest? O és una simple i reveladora coincidència?

    ResponElimina
  16. Santi, en aquella època només s’empraven expressions antigues. “Moron” és una paraula d’etimologia grega i amb sentit similar de “ximple” o “estúpid”. L’origen del nom Moroni l’atribueixen a l’afició que tenia Smith per les històries de tresors i de pirates: el capità Kidd era un assidu visitant de les Comores.

    ResponElimina
  17. L'egipci reformat és de l'època del demòtic o és anterior?

    ResponElimina
  18. Llum, l'egipci "reformat" és a gust del consumidor o sigui que escull l'opció que més de gust et vingui.

    ResponElimina
  19. Si totes les religions de llibre i de monodéu són còmiques, aquesta és la vencedora al concurs de gags místics. Espero la continuació, perquè tant el fundador com els deixebles són un els majors exemples d'on pot arribar l'estupidesa en la variant còmica. A més a més... qui no ha tingut una agradable conversa amb els seus evangelitzadors?

    ResponElimina
  20. Lluís, tenen el desavantatge que la invenció d'aquest culte és massa recent i està ben documentat: ho tenien cru per embolcallar la seva revelació de prou misteri.

    ResponElimina