divendres, 12 d’agost del 2011

Excuses per anar a Hèlsinki

Retrat de Sibelius amb restes de fondue

Hèlsinki s’assembla a Saragossa. Quan dius que hi vas, tothom et pregunta què se t’hi ha perdut, si allà no hi ha res a veure. Bé, a Saragossa hi ha el Pilar, o sigui que per justícia poètica a la capital de Finlàndia alguna cosa podrem salvar. A més, ningú no pot resistir-se a creuar el golf des de Tallinn en uns escassos 90 minuts per retrobar l’esperit de la “vella” Europa on no han patit un “interruptus” soviètic de més 40 anys i l’euro ja fa anys que hi campa.

Amb els seus generosos mig milió d’habitants, Hèlsinki és una capital petita i ben agradable si no hi busques sensacions estratosfèriques. La seva contribució al patrimoni llistat per la UNESCO, o sigui el més original del que pot lluir, és l’arxipèlag de Suomenlinna, sis illes interconnectades sota un sol propòsit defensiu. Ni a Josep ni a mi ens interessa gaire l’arquitectura militar del segle XVIII i passem pel costat d’innombrables casamates, baluards, casernes i polvorins amb discret avorriment. Per fortuna les illes també tenen petites platges, molt de verd per explorar i unes precioses vistes del mar curulles d’illes i illots. Observo que la gent, més que delectar-se amb uns edificis que mai van posar a prova el seu potencial defensiu, ha vingut simplement a fer un pícnic i, vistes les escasses setmanes de bon temps que deuen tenir a l’any, no m’estranya que les aprofitin amb fruïció.


Un cop enllestida Suomenlinna és inevitable apropar-se a la plaça del Senat on hi ha l’edifici que surt al 80% de les postals de Hèlsinki: la Tuomikirkko o catedral. Si l’edifici neoclàssic causa una certa impressió és perquè l’han col·locat teatralment dalt d’una escalinata que el retalla sobre el teló de fons del cel. El seu interior és el súmmum de l’austeritat luterana. Mai no hauria imaginat que tanta insipidesa em faria enyorar algun excés catòlic.


Baixem després al port que és pintoresc i no dóna l’esquena a la ciutat. Té un mercat molt popular on venen gerds, groselles i cama-secs, però que bàsicament es dedica a alimentar els turistes de “fish & chips” (i és que la vida és bastant cara a Hèlsinki). A prop hi ha un mercat cobert de maó vermell on s’arrengleren paradetes de productes de segona o tercera necessitat: melmelades artesanals, embotit de ren, espelmes perfumades, vodkes locals i ós enllaunat. Del port parteix una mena de rambla o “esplanadi”, que és el carrer més presentable de la ciutat i concentra els grans hotels, les terrasses de cafè i les botigues de marques cares.

Hèlsinki està assentada en un territori impossible de llacs, entrades de mar i moles rocalloses que et pots trobar en tombar qualsevol cantonada. Una de les visites que no t’has de perdre, o almenys és on van a parar tots els autocars, és l’església subterrània excavada a la roca. El seu exterior es diria un búnquer camuflat, però l’interior, circular com un plat volador imaginat per Spielberg, és més interessant del que pot semblar per la mera descripció. El temple és ple de xinesos. Aquest estiu hem vist turistes xinesos pertot arreu, una presència que no havia percebut anteriorment, tot i que imagino que si els trobem a una ciutat tan fora dels circuits com és Hèlsinki serà perquè ja coneixen el Rialto i la Tour Eiffel.
Complertes les obligacions turístiques anem a contemplar façanes, una activitat que en aquesta ciutat té la seva gràcia. O sigui que continuarà.

16 comentaris:

  1. Fins ara, tot té aspecte d'haver estat posat de fa poc. On va a perdre el temps un finés? Amb inquietuds, vull dir.

    ResponElimina
  2. A més es quasi indispensable conèixer la capital, el clima, la gent, el pensament i els hàbits (uf!) del païs d' Aki Kaurismaki, un dels millors directors europeus. http://i2.listal.com/image/445233/600full-aki-kaurism%C3%A4ki.jpg

    ResponElimina
  3. Saragossa em queda més a prop. Potser anar allí 1er ;-)

    ResponElimina
  4. Enric, les fotos poden enganyar. Tot i així, la ciutat és relativament nova. Properament ja mostraré façanes més “viscudes” i entreteniments més adults.

    ResponElimina
  5. Jaume, coneixent Hèlsinki s’entén molt millor la peculiaritat del cinema de Kaurismaki. Saragossa no és tan reveladora, però queda més a prop.

    ResponElimina
  6. Ja sé que la finalitat d'aquest post no és incitar-me a visitar Helsinki però, si així fos, gol!
    Celebro que continuim el reportatge que jo, potser no aniré mai a Helsinki, però et seguiré llegint.

    ResponElimina
  7. Glòria, això eren els "highlights" teòrics, després vindrà el que realment més em va agradar.

    ResponElimina
  8. Jo sí que hi aniré, i suposo que tindrem alguna píndola Aaltiana, d'arquitectura referencial. M'espero!

    ResponElimina
  9. Si acabo l'apunt a temps, demà parlo d'arquitectura; però em temo que l'Aalto no queda gaire ben parat.

    ResponElimina
  10. Ep, a mi Saragossa m'agrada! Fins i tot el Pilar té més bona pinta que aquesta catedral luterana...

    ResponElimina
  11. A mi també m'agrada Saragossa, Galderich, però això del Pilar ha estat molt agosarat!

    ResponElimina
  12. Galde, a mi també m'agrada Saragossa, gairebé tant com Hèlsinki, però coincideixo amb l'Enric que amb això del Pilar t'has passat!

    ResponElimina
  13. Suomenlinna amaga alguna sorpresa, com el museu del joguets que està instal·lat en una de les cases que hi ha escampades per les illes. Això sí, si no ets aprensiu i no et fa res assabentar-te que tal nina va pertànyer a tal nena morta durant la Segona Guerra Mundial o que tal cotxet no va arribar mai a mans del seu destinatari...

    ResponElimina
  14. Ferran, feia un dia tan bo, que no ens vingué de gust entrar a veure joguines empolsegades.

    ResponElimina
  15. Vaig ser dins d'aquesta església subterrania i sense tota aquesta gentada!!! Veig que vaig tenir molta sort. Helsinki m'agrada malgrat tot el que en diguin els seus "contraris".

    ResponElimina
  16. Hi havia autocars de xinesos, que aquest estiu sembla que els hagin donat permís a tots a la vegada.

    ResponElimina