dilluns, 24 d’octubre del 2011

En directe i en diferit


“14 d’abril, Macià contra Companys” és un telefilm dirigit per Manuel Huerga amb guió del mediàtic (però, no ho oblidem, també llicenciat en història) Toni Soler, que narra el moment en el qual, ran del triomf electoral d’Esquerra Republicana, Francesc Macià va proclamar el 14 d’abril de 1931 des del balcó del Palau de la Generalitat la República Catalana dins d’una confederació de repúbliques ibèriques, poques hores abans que es constituís la Segona República Espanyola. El miratge no durà més de tres dies i la independència va acabar aigualint-se en una certa autonomia que s’emparava (i s’empara) sota el nom de Generalitat de Catalunya.

Vaig tenir l’oportunitat de veure la pel·lícula en un passe privat fa uns mesos i em va semblar tan absorbent com original. “14 d’abril, Macià contra Companys” es planteja com un fals reportatge, realitzat per un equip televisiu que es diria vingut del futur, que entrevista els protagonistes un any després dels fets. Aquests testimonis maliciosament naturalistes, amb alguna picada d’ullet “off the record”, es combinen amb una dramatització de les molt diverses peripècies que acompanyaren l’adelerada proclamació i tots els problemes de logística que se’n seguiren. Recordo que em va agradar molt el to adoptat, tan allunyat de l’heroisme de cartró-pedra típic del gènere històric. Aquí els protagonistes improvisaven solucions matusseres, es deixaven dur pel dubte, la còlera o l’afany de protagonisme, mentre un corifeu de funcionaris, secretàries, periodistes i membres de l’exèrcit intentaven seguir la tonada amb més o menys fortuna.

En Manuel m’advertí que el pressupost del telefilm havia estat molt limitat, però la veritat és que només es nota (i no fa gaire nosa) en les escenes de masses a la Plaça de Sant Jaume: on es veu una no gaire nodrida colla de voluntaris, que no van cobrar i només ho van fer pel mer gust de tornar a proclamar la República davant d’unes càmeres. Però per a tota la resta, com és llei en les produccions d’en Huerga, l’estètica (aquí en blanc i negre rabiós passat pel filtre dels anys 30) és impecable. A més, les institucions donaren totes les facilitats possibles perquè s’utilitzessin els escenaris autèntics del Palau de la Generalitat i L’Ajuntament, de manera que el rigor ambiental està garantit.

A totes aquestes virtuts evidents cal afegir un conjunt d’actors gairebé sempre adequadíssim. Els dos protagonistes estan impecables. Pere Ponce crea un Companys xulet i arribista que, com encara no li ha arribat l’hora d’esdevenir un màrtir, resulta molt convincent (s’allunyi més o menys de la veritat històrica, que això no em veig capaç de discutir-ho). El president Macià de Fermí Reixach sembla un d’aquells papers pels quals un actor s’hi prepara tota una vida. La seva escena final amb Montserrat Carulla (que fa d’Eugènia Lamarca, la seva esposa) conté emoció genuïna.

Però hi ha un munt d’interpretacions que val la pena destacar. Jo em quedaria amb el Cambó d’Eduard Fernàndez, el Niceto Alcalá-Zamora de Joaquín Climent i el Josep Maria Planes de Julio Manrique. No em van agradar tant el Josep Pla de Marc Rodríguez o la Frederica Montseny de Maria Ribera. I, perquè consti que el nombrós elenc és de categoria, també hi trobareu Joan Crosas, Carles Velat, Joel Joan, Manuel Dueso, Pep Ferrer o Joan Massotkleiner.

Jo no hi entenc gens d’història ni miro mai la televisió, però tinc entès que demà dimarts TV3 (possiblement a la nit) passarà aquest “14 d’abril, Macià contra Companys”. Us el recomano vivament i, si generà més debat que la recent visita a la llar d’un músic català que viu a Eivissa, començaré a pensar que no ens han fet del tot malbé.

21 comentaris:

  1. Dimarts 22: 25, ja estava a l'agenda. Potser ho enregistri i ho vegi el dia de reflexió abans de les properes eleccions, a veure si encara vaig a votar o què, com un viatge interior.

    ResponElimina
  2. Òscar, gràcies per la informació (espero que) fidedigna. No aguantis fins l'últim moment: no ens calen eixelebrats. O sí, però millor que tu no ho siguis.

    ResponElimina
  3. M'ho apunto. Gràcies Allau i Òscar per la informació horària!

    ResponElimina
  4. Una mostra que es pot ser mediàtic, independentista i mirar la història amb ulls interessants, és en Toni Soler. "Desfossilitzar" és el nou repte de la història els últims anys i s'agraeix. Una que no suporta els màrtirs, no pas per ells, sinó pels que els adoren cegament.

    ResponElimina
  5. per cert que ho fan a les 23:55 segons la web de TV3. a la porra qualsevol intenció de veure-la. no tenen res al cap.

    ResponElimina
  6. jo també l'estic esperant....cosa que l'horari que pinta la Clidice no és gens engrescador. Haurem de mirar si enregistrem o tirem de tv3 a la carta

    ResponElimina
  7. Gràcies per la recomanació, Allau. M'alegro que no sigui de l'estil del Serrallonga xava de fa uns mesos.

    ResponElimina
  8. Clídice, veient el programa no es percep si el guionista és independentista o no ho és, vaja, a mi no m'ho va semblar.

    ResponElimina
  9. Garbí, si la Clídice té raó, serà vergonyós. No pot ser que releguem un programa seriós, fet aquí i que parla de la nostra història a hores només aptes per aturats i pensionistes.

    ResponElimina
  10. David, no vaig veure el Serrallonga que dius, però estic segur que un o altre també hi trobarà defectes a aquest "14 d'abril".

    ResponElimina
  11. m'esperaré a tv3 a la carta, que s'està tornant la meva tvres. El planter d'actors té molt bona presència (encara que al Joel Joan li tinc mania)

    ResponElimina
  12. Jo també, Kalamar, quan vull veure alguna cosa de TV3 vaig a la carta i passo del menú.

    ResponElimina
  13. Ho fan a les 22: 25 a TV3. A les 23:55 el que faràn és un making-off de la pel·li que durarà mitja hora. Clidice, no facis cas de la web que la deu portar el becari tontu.

    ResponElimina
  14. Molt engrescadora la teva crònica, Allau. Demà m'espera el Faust retallat del Liceu però espero recuperar la película a TV3 a la carta perquè el tema és interessantíssim.

    ResponElimina
  15. Glòria, faràs bé d'anar a veure el Faustet retallat, que (malgrat tot) val molt la pena. Temps hi haurà per anar a regirar la carta de TV3.

    ResponElimina
  16. s'accepten apostes? jo crec que guanyarà Companys

    ResponElimina
  17. Pons, no sé si serà un "spoiler", però a la llarga vam perdre tots.

    ResponElimina
  18. Doncs, sí, la van fer ahir a quarts d'11, i va passar com una bufada, sense treure els ulls de la pantalla ni un moment. Crec que molt ben documentada i molt ben interpretada. I et dono la raó que la manca de mitjans es veia a la plaça, molt buida, malgrat l'absència de plans generals, sobretot en comparació amb les fotos reals de l'època que la mostren completament plena.
    Costa de saber si cadascú va prendre la decisió correcta en cada moment. Els futuribles històrics no porten enlloc i allò que hauria pogut ser i no va ser, només condueix a una sensació de frustració d'allò que és irreparable. Però de tota manera està molt bé conèixer-ho i reflexionar-hi.
    Ah, em va encantar saber (que desconeixia) l'origen de l'himne: Gloooria, catalans cantem, cantèm i amb l'ànima... A un crit, i a una sola veu: Visca la Pàtria! Només l'he sentit cantar a casa, en els llargs sobretaules nadalencs d'altres temps, que eren moments de màxima nostàlgia. Realment no va tenir futur, resultava tan artificial com els posteriors himnes autonòmics de cartó pedra que es van fabricar per les Espanyes de recent estrenada autonomia. I és que els símbols si són artificials no funcionen.
    Gràcies pel teu anunci, sinó segurament ens hauria passat per alt i per la crítica que trobo motl ajustada.

    ResponElimina
  19. Gràcies a tu, MBG, per fer-me cas i me n'alegro que el telefilm et resultés tan sugeridor.

    ResponElimina