diumenge, 28 de desembre del 2014

Retrat de l’artista d’incògnit

Res es presta menys a la representació cinematogràfica que els processos implicats en la creació artística. Les pel·lícules protagonitzades per artistes, especialment si es tracta de pintors o escriptors, resulten particularment frustrants. Potser per això el sempre inesperat Mike Leigh, a l’hora d’abordar la vida del gran paisatgista romàntic Joseph Mallord William Turner, opta pel prosaisme naturalista i evita qualsevol frec de transcendència al seu “Mr Turner” de 2014.

El film tracta dels últims anys del pintor, sense cap afany didàctic ni cap voluntat de tancar amb un llaç de ras rosa una història “rodona”. De fet l’obra de Turner, revolucionària en la forma i el cromatisme, clara precursora de l’impressionisme i de futures abstraccions (i particular favorita meva), queda sempre en un discret segon terme a la pel·lícula de Leigh. El guió, que també firma el director, s’ocupa més aviat d’escenes quotidianes, seguits d’anècdotes segurament significatives, però que dificulten el dibuix d’un arc narratiu. Per això les dues hores i mitja de durada, sense arribar a fer-se impossibles, poden convidar a alguna esporàdica capcinada que, malgrat tot, no impediran gaudir de les virtuts de “Mr. Turner”, que són moltes.

Les pel·lícules britàniques d’època sempre llueixen una ambientació impecable (no sé com s’ho fan) i en aquesta ocasió tampoc deceben: “Mr. Turner” és bonica i creïble. Però a més aquí Leigh, l’últim director a qui titllaria d’esteticista, compon un seguit de plans superbament exquisits (especialment els d’interiors emmarcats per la verticalitat d’una porta) i contracta Dick Pope perquè li fotografii algunes de les imatges més boniques d’aquest 2014 cinematogràfic. La banda sonora de Gary Yershon juga magníficament a la corda fluixa que separa transgressió i classicisme. De fet, en la versió de Leigh, no hi ha res de llepat (i tant que convidaria Turner a fer-la!)

I després hi ha els actors. Timothy Spall fent de Turner ha estat merescudament lloat (i guardonat). Aquest còmplice habitual de Leigh rep aquí el seu primer paper protagonista i durant gran part de l’espectacle fa d’ós misantrop perdut en una proverbial botiga de plats i olles. Potser no hi ha millor lloc per calibrar un gran actor que la potència i modulació dels seus grunys. Al seu voltant, una pila de comediants i comediantes, d’entre les quals només he sabut reconèixer Lesley Manville, encara que tota la resta planeja al mateix nivell.

Segons la tesi de “Mr. Turner”, un perfecte artista pot ser també un imperfecte cabró pel que fa a les seves relacions humanes. O un home vulgar, sense més atenuants. En aquest sentit el film fa pensar en l’“Amadeus” de Milos Forman (i Peter Shaffer), protagonitzat per un artífex-músic de creacions divines i comportament que no està a l’alçada. Però, mentre que “Amadeus” intentava vendre’t el producte Mozart mitjançant un videoclip pagat pels executius de West Hollywood, “Mr Turner” només et ven els encants d’una misantropia que passa per Margate.

Margate és el primer lloc on surt el sol a les Illes Britàniques. No em crec les paraules pòstumes de Turner: “The sun is God”. Massa bonic per ser cert. Turner és el paio que abandona una amant amb la que ha engendrat dues filles; que contracta una minyona fidel, psoriàtica i amb dret a benefici; i que passa els seus darrers anys en concubinatge amb la vídua Sophia Booth. Concupiscència sense redempció estètica? Que trist!


12 comentaris:

  1. Alguna capcinada vaig fer, la veritat. Crec que és adient pels que ja saben alguna cosa sobre el pintor, altrament es poden perdre en una ambientació, això sí, molt aconseguida. Sobre les ambientacions britàniques, insuperables encara avui, deuen tenir secrets amagats que la resta del món no ha aconseguit esbrinar. Sobre la vida privada, sabem el que ens expliquen, eren altres temps i altres costums.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No gosaria afirmar que el comportament de Turner amb les dones era la norma del moment. Seria massa trist.

      Elimina
  2. Sobre capcinades: sóc incapaç d'escoltar un concert sense fer un cop de cap (amb Wagner em costa més). Quan la música m'arrossega dormo. Inconscientment, la continuo gaudint. Desperto i hi continuo dins. Si una pel·lícula aconsegueix el mateix, l'agrairé. La podré veure més cops i descobrir-la cada vegada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. 150 minuts bé permeten una dormideta. Així tinc un "Mr Turner II" encara pendent de veure.

      Elimina
  3. M'agrada molt com l'expliques. N'has gaudit més que jo i me n'alegro, potser més endavant la repeteixo amb un parell de cafès abans.
    Com més hi penso més dubtes tècnics hi tinc: com pot ser que Constable o ell mateix estiguin fent retocs importants a l'Acadèmia? Com podia fer esboços amb el quadernet en voladiu a moltes escenes? Com pot fer llargues excursions un gripau amb tan mala salut?

    Per cert, no creus que la minyona estava malalta de sífilis? la podia haver contagiat ell..

    Quin personatge! a saber com era el mr Turner de debò.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vull creure que tot el que es mostra està basat en la realitat. No sé si era capaç de fer llargues excursions, però el cert és que pràcticament tota l'obra de Turner sembla extreta de la pròpia natura. En quant a la minyona, a tot arreu he llegit que tenia psoriasi.

      Elimina
  4. Allau,,
    Jo sé de gent que té psoriasi i no és així. És clar que ara és deu tractar d'una altra manera.
    No he llegit la teva crònica. Ho farè quan hagi vist la pel·lícula. Basada en veritats i en llegendes com sol passar en tots els biopics, acostar-me a Turner és fer-ho a un dels meus grans pintors.

    ResponElimina
  5. Ara que no ens sent ningú: adoro Turner. I si la pel·lícula està farcida de fotogrames com el de dalt, de ben segur que no m'avorriré. Respecte al caràcter del tipus, què vols que et digui, els artistes tendeixen a ser uns cabronassos del quinze.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tots adorem Turner i de fotogrames bonics la pel·lícula en va plena.

      Elimina