El festeig de Joni

Joni Michell va trencar el seu ritme habitual de publicar un àlbum anual l’any 1973. Les seves cançons havien esdevingut gradualment més complexes i li costava trobar músics capaços de secundar-la en la seva execució. Finalment la solució vingué de mans d’una colla de jazzmen experts comandats pel saxofonista Tom Scott, qui ja li havia prestat els seus bons oficis a “For the Roses”. A “Court and Spark” (1974) hi col·laboraven llumeneres com el percussionista Milt Holland, el bateria John Guerin, els baixistes Wilton Felder i Max Bennett, el pianista Joe Sample o el guitarrista Larry Carlton, els quals formarien posteriorment grups com The LA Express o The Jazz Crusaders.

En la cançó que obria el disc (i que li donava títol) els músics anaven entrant tímidament i enganyosament a partir de la introducció al piano d’una Joni cantant en un registre inusualment greu. És com una mena de carta de presentació que només esclatarà plenament a la cançó següent. “Court and Spark” es podria traduir com a “festejar” o “festeig” (la discogràfica espanyola li va posar un horrible “Pelando la pava”).

L’amor va trucar a la porta
amb un sac de dormir
i una ànima de boig
Ell estava segur que l’havia vist
Dansant riu amunt en la foscor
Buscant una dona
a qui festejar

Tocava a la vorera
per una mica de xavalla
quan li va passar una cosa estranya
El tren de la glòria va passar a través seu
Per això va enterrar les monedes que havia fet
a People’s Park
I se n’anà a buscar una dona
a qui festejar

Semblava que em llegís el pensament
Veié que no me’n refiava
però que encara era amable amb ell
Veié com em preocupava algunes vegades
Em preocupo algunes vegades

Tots els culpables, va dir,
han vist la taca
al seu pa de cada dia
als seus noms de fonts
Vaig declarar-me innocent
Vaig sacrificar la meva tristor
Podries completar-me
Jo et completaria

Els seus ulls eren del color de la sorra
i el mar
I quant més em parlava
més m’arribava
Però jo no podia abandonar Los Angeles
Ciutat d’àngels caiguts

La coberta del sisè disc de la Mitchell tornava a ser un dibuix seu, molt estilitzat i un punt ambigu, molt elegant pels tons crema i la tipografia cal·ligràfica en relleu. Per descomptat en l’edició espanyola la retolació va ser en marró i sense cap relleu.

Notes urgents sobre Lear

Només un apunt per deixar constància d’haver vist “El Rei Lear” dirigit per Lluís Pasqual al Teatre Lliure en la seva penúltima funció. Inútil doncs recomanar-lo, no queda ni temps ni queden entrades (es van exhaurir fa temps); però quedarà aquest breu escrit com a recordatori d’una vetllada memorable al teatre. Tret de la música, res de tan poderós com el teatre, quan funciona. Per això l’òpera pot estar tant bé.

No recordo una adaptació cinematogràfica de “Lear” que hagi assolit la condició de clàssic. Bé, hi ha “Ran” la gran paràfrasi que va filmar Akira Kurosawa i, ben mirat, la translació costumista de Yasujiro Ozu a “Contes de Tòquio”. Els japonesos sempre han sigut molt sensibles als problemes que suposa la tercera edat (vegeu com a material suplementari “La balada de Narayama”).

De fa temps detesto Núria Espert, de forma inveterada, i encara que a la primera part de l’espectacle no he detectat la seva típica cantarella de diva que sobrevola les nostres vides, no ha estat fins el segon acte que he descobert el seu moment d’enorme humanitat. M’ha fet esgarrifar i m’ha fet pensar en la meva mare, en els seus últims dies de dispersió mental. Ja us ho dic jo, l’abraçada amb Cordèlia val el seu pes en or.

Deixant de banda l’Espert, alguns actors contribueixen amb prestacions típiques i competents (Jordi Bosch, David Selvas o fins i tot Míriam Iscla). La roba-escenes Teresa Lozano fa de bufó amb el sexe canviat i resulta tan simpàtica com innecessària. Laura Conejero assassina algú (amb molt d'estil) a totes les escenes on apareix. Ramon Madaula esdevé el desconegut al qual mai no saludaries i mereix el premi a la discreció elegant. Mentrestant Julio Manrique es munta la seva pròpia pel·lícula, pel·lícula d’oblit i absentisme, però d'una brillantor exuberant. Manrique justifica amb escreix la visita. I la supera.

La configuració de l’escenari entre dues graderies no sembla bona idea: claustrofòbic, afavoridor d’una mala acústica i que obliga a la situació dels personatges en estricte ordre lineal. Dit això, admira tot el que es pot suggerir amb tants pocs elements. El vestuari d’Alejandro Andújar me’l compraria ara mateix, per vestir-lo de paisà, i el fons sonor supervisat per Dani Espasa ofega alguns parlaments però omple l’espai de forma brillant.

Aquesta nit a les grades hi havia l’actor i director José Luis Gómez a qui Joan Ollé feia els honors, i al seu costat el president Artur Mas amb la seva esposa Helena. Atès el tema de l’obra hagués tingut molt més sentit que la llotja presidencial l’ocupessin en Jordi i la Marta, definitivament abocats al vertigen de saber com acabarien les seves velleses i quin paper hi jugarien els seus molts i poc fiables fills. És per connexions mentals com aquesta que William Shakespeare és considerat un clàssic sense discussió.

Última hora: ran de l'èxit de l'obra (100% d'ocupació), es tornarà a representar la temporada vinent, del 17 de desembre de 2015 fins el 31 de gener de 2016. Entrades ja a la venda.

Amb ell va arribar l’escàndol

El company Puigcarbó anunciava fa dos dies (i avui The Guardian ho confirmava) els nous controls que Blogger aplicarà a partir del 23 de març sobre els continguts que s’apugen a la plataforma. Es tracta en poques paraules de limitar la publicació d‘imatges explícitament sexuals de manera que els blogs que no es conformin a les directrius de Blogger esdevindran de caràcter privat i només s’hi podrà accedir per permís exprés del seu propietari, el que equivaldria a convertir el blog en virtualment invisible. És un cas palès de censura sobre el qual poc hi podem fer, perquè som a Blogger de franc i hem d’acatar les condicions de l’empresa. No recordo haver firmat cap contracte en donar d’alta el blog, però segurament hi ha alguna clàusula que els empara i que converteix aquesta maniobra en completament legal. De fet, crec que fins i tot estan autoritzats per contracte a sodomitzar-nos amb un pal d’escombra i vendre les nostres famílies a una tribu boiximana o sigui que serà millor no provocar-los.

Una altra qüestió és per què en Puigcarbó ha rebut una notificació i jo no? Clarament Blogger ha trobat en algun dels múltiples blogs que en Francesc orquestra algun contingut que li ha semblat punible. Atès que el col·lega no practica (que jo sàpiga) el gènere eròtic i molt menys el pornogràfic, se li deu fer difícil descobrir on es troba el motiu d’ofensa; afer aquí important, ja que el fet de descobrir-ho o no suposa la supervivència dels seus blogs. No juguem aquí amb dades objectives, perquè l’escàndol depèn exclusivament dels ulls del que s’ho mira, i en aquest cas el que s’ho mira no és altre que Google. És sabut com solen ser de puritans els americans en matèria de sexe i fa una certa ràbia que ens haguem d’adaptar als seus criteris pel fet que són els amos de mitja web (esclar que pitjor estaríem si depenguéssim de Corea del Nord).

I ara de forma una mica tangencial i per demostrar que qui s’escandalitza és perquè vol recolliré una notícia que m’ha fet gràcia. Resulta que a l’episodi que es va emetre diumenge passat de “The Walking Dead” als Estats Units hi apareixien dos homes fent-se un petó. Part de la xarxa va respondre escandalitzada i per alguns fans aquell parell de gais els hi van arruïnar el programa (tot passant per alt que l’escena ja figurava en el còmic original en el qual es basa la sèrie). El que resulta còmic de tots aquest espectadors ultratjats és que “The Walking Dead” va de zombies i que l’assassinat sanguinari, l’infanticidi i el canibalisme són el pa que s’hi dóna habitualment sense que ningú s’hi hagi sentit mai ofès. Però, esclar, dos homes mostrant-se afecte… es inadmissible!

Bé, tornant a l’afer Blogger, espero que en Francesc localitzi el còdol a la sabata que fa nosa a la casa Google i que tot es resolgui per a satisfacció de les parts implicades. En quant a la pornografia, ja ens espavilarem i la buscarem a una altra banda.

Els seus

Personatge més incòmode que veritablement subversiu, es diria que Serguei Dovlàtov no es va exiliar sinó que el van forçar a fer-ho, circumstància que finalment es revelaria feliç, perquè no fou fins que l’escriptor es trobà a milers de quilòmetres de la Unió Soviètica que la seva obra va començar a ser publicada. A Dovlàtov l’obligaren a  viatjar lleuger d’equipatge, com revelava a “La maleta”; però malgrat l’escassedat de records materials, duia a les espatlles la memòria de tots els seus familiars, que és del que tracta “Els nostres” (quart títol seu que Miquel Cabal tradueix i La Breu publica), un veritable arbre genealògic esdevingut literatura.

En tretze capítols, a un per parent, el narrador i periodista repassa de forma molt poc rigorosa anècdotes i records de família, començant pels avis i acabant pels fills, sense oblidar-ne el gos. L’ordenació cronològica del relat fa que el llibre vagi evolucionant subtilment, tant per la variació de les circumstàncies històriques com pel divers grau de testimoniatge que detenta l’autor. Així, les històries referides als avis, recollides possiblement per tradició oral, adquireixen l’aura irreal de les llegendes amb protagonistes gegantins capaços de sobreviure un terratrèmol o retardar la revolució; mentre que els capítols que tracten de temps més recents tenen major valor documental per reflectir la realitat quotidiana a la societat soviètica.

L’estil de Dovlàtov és aspre i cantellut, de paràgrafs molt breus i total al·lèrgia a la retòrica: quan detecta una temptació literària l’estronca d’immediat. Descarnat i molt poc sentimental, la tendresa hi corre subterrània. Però és abans que res, un autor divertidíssim; encara que estigui explicant fets greus i fins i tot dolorosos, no pot evitar observar la intrínseca ridiculesa de la comèdia humana:

Idolatrava Stalin. L’adorava com s’adora un fill esgarriat. Li veia els defectes.

Els discos amb els discursos del generalíssim els guardava en àlbums vermells. Eren un àlbums amb cordillets i un retrat del líder en relleu…

Quan va resultar que Stalin era un criminal, a l’oncle li va saber greu de veritat.

Llavors va agafar afecte a en Malenkov. Deia que era enginyer.

Quan van destituir en Malenkov, li va caure en gràcia en Buganin. Tenia l’aspecte d’un comissari de la policia prerevolucionària de províncies. I justament l’oncle era de províncies, de Novorossisk. Potser s’estimava de debò en Buganin, que li recordava els ídols d’infantesa.

Després va enamorar-se d’en Khrusxov. Quan el van fer fora, l’oncle va perdre l’amor. Havia acabat fart de malgastar els sentiments.

Va decidir que estimaria Lenin. Feia temps que era mort, ja no el podien destituir. Tampoc no era fàcil que el desacreditessin com tocava. O sigui que aquell amor no li podien prendre…

No sembla que Dovlàtov tingui una intenció política en el que escriu, però la mera descripció desapassionada dels fets no podria ser més demolidora. Per exemple, quan parla de la feina de correctora de la seva mare, el que s’acaba fent palès és la terrible censura imposada pel règim:

En el periodisme hi ha una norma. N’hi ha prou que et deixis una lletra: és la fi. Sempre acaba sortint una paraulota o, encara pitjor, un concepte antisoviètic. (I de vegades totes dues coses alhora).

Posem que en una frase com «Els comunistes són forts», la efa es tomba i acaba sent una ema. Aquestes coses passen tot sovint.

O bé: «Les decisions fútils del Partit» (en lloc d’útils).

O bé: «El comunisme esclau» (enlloc d’eslau).

Ja se sap que l’única cosa certa dels nostres diaris són les errates.

“Els nostres” conté a més una de les històries d’amor (per anomenar-ho d’alguna manera) més extraordinàries que mai llegireu, com és la del propi Serguei amb la Lena. Dovlàtov és un autor que crea addicció. Entra tan fàcilment com l’aigua, però en realitat es tracta de vodka (que finalment, en rus, és també aigua). “Els nostres” és segurament la millor manera d’entrar en el vici.

Un nou vell museu

Per tal de no estroncar el flux continu de turistes que arriben a la ciutat, cal pensar-se-les totes i oferir-los un nou estímul a cada cantonada, com es fa molt evident al barri de la Ribera i més específicament al tan adrenalínic carrer de Montcada. Apart de l’inevitable Museu Picasso amb la seva cua d’aspirants a visitar-lo incrustada permanentment a la façana, hi ha iniciatives tan suspectes com el Museu del Mamut o el Museu Europeu d’Art Modern (que potser és molt millor del que la seva entrada amenaça oferir-nos). Al Palau Dalmases, seu original d’Òmnium Cultural, hi ha actualment un “tablao flamenco”, oh exquisida ironia! I a la casa Marquès de Llió i la casa Nadal, on hi havia hagut respectivament el Museu Tèxtil i d’Indumentària i el Museu Barbier-Mueller d’Art Precolombí, s’acaba d’obrir el Museu de Cultures del Món, un museu etnològic del qual només estan excloses les cultures europees. Caldrà veure, quan reinaugurin l’antic Etnològic de Montjuïc, si la polèmica sobre el suposat provincianisme del projecte tenia o no raó de ser.

El Museu de Cultures del Món basa la seva col·lecció en l’original Museu Etnològic, més la cessió de la col·lecció d’Albert Folch i algunes donacions privades. No sé perquè tot plegat m’ha fet la impressió que havia sigut lleugerament improvisat, però el conjunt (sense ser ni molt menys exhaustiu) fa goig i no fatiga, dues característiques que rarament es presenten aparellades en una instal·lació museística. Dels quatre àmbits continentals, em quedo amb Àfrica i Oceania. Els americans del centre o del sud, semblen tan simpàtics com matussers, mentre que els asiàtics citen massa sovint les variacions sobre els estereotips del Buda, Shiva o Ganesha. Paral·lelament els africans, deixant de banda magnífics exemples d’art cristià copte, presenten una munió de mostres de màscares tan abstractes com expressives. Dialoguen força bé amb Picasso o Miró i s'entén clarament la direcció de les influències. I els oceànics fan una mica el mateix, tallant proes en forma de cocodril i pintures sobre escorça de cangurs jacents i serps enrotllades. O sigui "Dona i ocell", però en taquigrafia.

L’origen d’aquest museu pot fer una pudor sospitosa, però deixarà satisfets els seus usuaris. A més es troba instal·lat a dos casalots (gòtics) impressionants d’aquest carrer, que és l’indubtable cor de l’arquitectura civil catalana. Una mica més al sud trobareu tapes basques (a l’esquerra) i xampanyet lleuger (a la dreta). La vida continua.

Me n’oblidava, fins el set d’abril la visita és gratuïta. Aprofiteu-la: val la pena.

Mort i banalitat

Si cal fer cas al que diuen premsa i xarxes, el noruec Karl Ove Knausgård és la penúltima sensació literària del segle. Al seu país ha venut 500.000 exemplars, el que tenint en compte la seva població de poc més de 5.000.000 d’habitants es pot considerar una fita més que remarcable. Però arreu del món els seus llibres han tingut una recepció igualment entusiasta. Al món anglosaxó ha comptat amb valedors tan sòlids com Jonathan Lethem, Zadie Smith o Jeffrey Eugenides, mentre que a casa nostra els habitualment fiables Robert Saladrigas o José María Guelbenzu també n’han dit meravelles. El Times Literary Supplement ha proclamat: “Knausgård intenta escriure ni més ni menys la seva pròpia i proustiana ‘recerca del temps perdut’” i el Berlingske Tidende danès afirma “La novel·la se situa en el terreny de la gran literatura, la de Marcel Proust, Robert Musil i Thomas Mann, i es manifesta com narració i reflexió… Knausgård mostra el seu gran talent en crear una obra d’art amb materials que habitualment són personals, privats, secrets”. Proust, Mann, Musil, o sigui que poca conya.

De vegades em fa l’efecte que el món i jo no estem llegint el mateix llibre. O sí?

Els sis volums autobiogràfics de Knausgård —difícilment els podem anomenar novel·les— que han causat aquest rebombori lletraferit, s’agrupen en el cicle titulat “La meva lluita” (reminiscència més provocativa que feixista del “Mein Kampf” de Hitler). En aquests textos, sense intenció ni exhaustiva ni cronològica, l’autor exposa parts de la seva vida amb sinceritat descarnada, aquest se suposa que és el seu mèrit més notable. M’he estrenat amb “La muerte del padre”, el primer lliurament, editat per Anagrama com espero ho serà la resta del sextet. L’han traduït de forma erràtica i subvencionada Kirsti Baggethun i Asunción Lorenzo.

El llibre, que quasi suma cinc-centes pàgines, consta de dues parts. La primera, que arriba fins a la plana 215, s’ocupa bàsicament de l’adolescència de l’autor, sobretot (seixanta fulls) d’una nit de cap d’any no especialment memorable en la qual en Knausgård va intentar esmunyir unes cerveses fora del control patern. D’incidents com aquest tots n’hem protagonitzat algun i en el moment que els vam viure ens devia semblar poc menys que una aventura trepidant. Òbviament la gràcia no rau en el que s’explica sinó en com s’explica, però Knausgård opta per un estil pla, quasi notarial, on el que predomina és la descripció minuciosa del detall banal. En diuen hiperrealisme i a mi em fa badallar.

Dejé un momento las bolsas en la carretera, me abrí la chaqueta, saqué la bufanda y me la até alrededor de la cara, volví a coger las bolsas y seguí andando. El viento silbaba y arrancaba la nieve, lanzándola en torbellinos al aire. La casa de Jan Vidar estaba a cuatro kilómetros, y debía darme prisa. Me puse a corretear, con las bolsas colgándome de los brazos como dos pesas. Por la carretera, al otro lado de la curva, aparecieron los faros de un coche. Las luces pasaron un instante por el bosque, como si los árboles se fueran iluminando uno por uno. Me detuve, puse una pierna en el borde de la cuneta y coloqué con cuidado las botellas dentro. Seguí andando. Volví la cabeza cuando el coche me pasó. Un hombre mayor, al que no conocía de nada, iba en el asiento del conductor. Desanduve los veinte metros y cogí las bolsas de la cuneta, seguí andando, doblé la curva, pasé por delante de la casa del viejo que vivía solo, y salí a la llanura, desde donde podía ver las luces de la fábrica brumosas en la oscuridad nevada, luego pasé por delante de la pequeña granja en ruinas, que esa noche estaba a oscuras, y había llegado casi a la última casa antes del cruce con la carretera principal, cuando apareció otro coche. Hice lo mismo que la vez anterior, dejé las bolsas en la cuneta y seguí andando sin nada en las manos. Tampoco esa vez era Gunnar. Cuando el coche hubo pasado, volví corriendo, cogí las botellas y me apresuré aún más, eran ya las siete y media. Bajé la pendiente a toda prisa y casi había alcanzado la carretera principal cuando aparecieron tres coches. Volví a dejar las bolsas. Por favor, que sea Gunnar esta vez, pensé, porque en cuanto haya pasado, ya no tendré que esconder las botellas a cada momento. Dos de los coches continuaron por el puente, el tercero torció y pasó por delante de mi, pero tampoco era Gunnar. Volví a por las bolsas y cogí la carretera principal, la seguí hasta pasada la parada del autobús, la vieja tienda, el taller de coches, las viejas viviendas, todo bañado en luz, azotado por el viento, sin un alma. Ya casi en lo alto de la suave y larga pendiente vi llegar las luces de otro coche. Allí no había cuneta, de modo que no me quedó más remedio que poner las bolsas en los montones de nieve dejados por las máquinas, y como quedaban muy visibles, tuve que apresurarme para alejarme unos metros de ellas.

A la segona part, com que el pare efectivament mor, hi ha una mica més de contingut, però no us penséssiu. El pare s’ha matat bevent a casa de l’àvia que ja repapieja i ha deixat al seu voltant una herència de ronya, merda i pixums gens metafòrics. Així que Karl Ove i el seu germà, apart d’efectuar els tràmits mortuoris habituals, han de netejar a fons la casa de l’àvia. Sent Knausgård la mena d’autor que és, els conflictes paterno-filials no resolts es despatxen en una desena de pàgines i gran part de la resta s’empra per descriure l’inacabable dissabte que fan a casa de l’àvia amb abundor de Cif, fregalls, guants de goma i bosses d’escombraries XXL.

La veritat, encara que sigui guiant-me per un sol llibre, se’m fa difícil comprendre l’èxit d’un autor de pensament tan poc penetrant, d’estil quasi inexistent i de contingut tan mundà, per no dir banal. La bona acollida que té a Noruega es podria explicar perquè sembla ser un país on triomfen a la televisió programes que segueixen en temps real un viatge de dues hores en tren o sigui que el seu concepte de diversió pot tenir molt a veure amb la contemplació del creixement de l’herba. No descarto que el fet de treure els propis drapets al sol sigui inaudit a les societats escandinaves (l’oncle Gunnar li ha retirat la salutació a l’autor) i per tant motiu d’escàndol i curiositat, encara que per a la resta de la humanitat ens sembli que no n’hi ha per tant.

Perquè, sincerament, ni reconèixer que t’interessa més la literatura que els teus propis fills, ni confessar que no t’ha sabut greu la mort del pare sonaran com una transgressió a aquestes altures de la pel·lícula (i més, si hi afegeixes al còctel planes i més planes de tedioses pujades i baixades d’escales i de treure’s i posar-se el jersei o la jaqueta). ¿Serà el motiu del seu èxit aquesta pinta de “beau tenebreux” que gasta el paio? ¿O haurem de culpar de tot plegat aquests temps de triomf dels “selfies”, on acceptem i trobem atractiu sense crítica qualsevol autoretrat fet d’improvís davant d’un fons de circumstàncies?

Un aire de jazz

L'incommensurable senyor Tom Scott

La peculiaritat més significativa de “For the Roses” és que per primera vegada apareix el jazz en el món musical de Joni Mitchell, un llenguatge que acabaria substituint el folk com el seu dialecte predominant. Es tracta d’un jazz mestís, molt propi de l’època, sempre necessitat d’un epítet dulcificador: jazz fusion o jazz rock, per exemple.

En aquest disc el pedigrí jazzístic l’aporta Tom Scott, saxofonista i compositor nascut a Los Angeles l’any 1948. Potser el seu nom no us diu res, però la seva extensa trajectòria com a músic de sessió garanteix que amb tota seguretat conegueu algun dels seus treballs d’encàrrec, com el “Listen to What the Man Said” dels Wings, el “Rapture” de Blondie o el “Da Ya Think I’m Sexy?” de Rod Stewart. Si no l’heu sentit en discos de George Harrison, Pink Floyd, Whitney Houston, Barbra Streisand, Steely Dan, Olivia Newton-John o Frank Sinatra, almenys coneixereu algunes de les seves composicions per a la televisió.

“Cold Blue Steel and Sweet Fire”, el segon single de “For the Roses”, retratava de forma amenaçadora i atmosfèrica un addicte a la heroïna. El saxo de Scott hi afegia la sinuosa cirereta.

El diable, probablement

En Pons trobava a faltar l’altre dia que no fes cap menció al diable de Tasmània en el meu apunt sobre l’última tasmaniana. Com que res m’agrada més que escriure entrades per encàrrec i radiar discos sol·licitats, aquí va una descripció impressionista d’aquest prodigiós animal. El Diable de Tasmània (Taz pels amics) fou l’últim personatge fix incorporat a la sèrie original Looney Tunes de la Warner Brothers abans de la seva clausura l’any 1964. Encara que només va aparèixer en cinc episodis, la seva aclaparadora presència escènica, li va garantir la pervivència en tota mena de productes mediàtics posteriors, incloent-hi una sèrie televisiva pròpia que va arribar a les quatre temporades.

El Diable de Tasmània té aparença de carnívor bípede i complexió de culturista, amb una distribució capil·lar que fingeix un parell de banyes sobre les celles. En el seu període clàssic s’expressava a través de grunys i onomatopeies proferides pel gran Mel Blanc. Acostuma a actuar com antagonista de Bugs Bunny; és iracund, omnívor i arbitrari; es desplaça com un tornado.

Afegiré que Taz no s’assembla gens ni mica al veritable diable de Tasmània, el major carnívor marsupial existent en l’actualitat (un cop desaparegut el Thylacine (ja en parlarem)). El diable de Tasmània del món real és un animal més proper al gat que al gos, que mostra una certa agressivitat davant dels executius de Hollywood i que presenta un collar blanc (com un coll de camisa ful) sota els morros. O almenys ho fa en el  84% dels casos. El seu nom oficial és “Sarcophilus harrisii” i el seu ecosistema es limita a l’illa de Tasmània. L’espècie està en perill, sobretot perquè els automobilistes tasmanians l’atropellen.

De vegades resulta difícil defensar una espècie que “jala” indiscriminadament exemplars de cadàvers aixafats sobre l’asfalt de l’autopista. És el moment d’acudir a Robert Bresson (quod videt). Ara sí, bona nit. 

Dolça Ladònia, pàtria del meu cor

Me n’acabo d’assabentar avui i és massa bo per no compartir-ho. Aquests dies s’ha parlat molt de l’humorista suec Lars Vilks, autor d’uns dibuixos de Mahoma que ja li han costat dos atemptats fallits per part d’extremistes islàmics. Però no penso entrar en qüestions tan espinoses, quan la personalitat de Vilks —que també és doctor en filosofia, artista conceptual i molt amant de la conya, com aviat es veurà— té facetes molt més inspiradores per a mi com és la d’haver creat l’any 1996 la micronació de Ladònia.

Tot va començar l’any 1980, quan Lars Vilks va construir un parell d’escultures en un paratge del sud-oest de Suècia. “Nimis” (“massa” en llatí) era un conjunt d’estructures creades a partir de 75 tones de fustes que havien dut les marees, mentre que “Arx” (“fortalessa” en llatí) estava feta de pedres amuntegades. Com que les peces estaven situades en un indret bastant remot, no foren descobertes fins dos anys després de haver estat erigides, i com que aquest indret formava part de la Reserva Natural de Kullaberg, tot seguit la maquinària de l’administració es va posar en marxa per forçar el desmantellament de les escultures. Dels plets i les escaramusses legals Vilks en va sortir teòricament perdedor, però entre apel·lacions i altres tècniques dilatòries el cert és que les escultures encara s’alcen al seu emplaçament original i atrauen uns 40.000 turistes anuals.

No ho confonguéssim: "Nimis" no és el 'namés' de la Sánchez Camacho.

No tanta sort va tenir “Omphalos” una columna de pedra i ciment de 1,61 metres d’alçada i una tona de pes, erigida l’any 1999. Encara que no estava provat que Vilks en fos l’autor, se li va ordenar que la demolís. L’artista va proposar fer-la detonar el deu de desembre de 2001 en celebració del centenari dels premis Nobel. Mentrestant l’havia venuda a un altre artista, que se l’endugué amb un vaixell grua. Posteriorment Vilks sol·licità al govern local permís per erigir un memorial al lloc on s’havia alçat “Omphalos”. El permís li fou concedit sempre que l’altura del projecte no superés els vuit centímetres. Acceptades les condicions, el monument fou inaugurat amb solemnitat el 27 de febrer de 2002. Sembla que resulta una mica difícil de localitzar.

Però tornem a Ladònia, la micronació que es va inventar Vilks en un moment de rebequeria per blindar les seves obres d’art. El nom prové de Ladon el drac de la mitologia grega que vigilava les pomes d’or del jardí de les Hespèrides i que segurament també estarà encarregat de guardar “Nimis” i “Arx”. Nomenada oficialment com Reial República de Ladònia, compta amb dos caps d’estat, una monarca vitalícia que transmet el seu càrrec hereditàriament i un president de la república escollit cada tres anys. L’actual monarca viu a Chicago i s’anomena Carolyn I, mentre que el president és Christopher Matheoss, un humà del Partit Monàrquic Republicà, precisió gens redundant atès que en temps recents un parell de sabates ocupà la presidència de la república.

El govern està constituït per ministeris d’atribucions ben pintoresques: hi ha el Ministeri d’Ofensa (finalment!), el Ministeri del Temps i les Llames i el Ministeri de la Literatura Romàntica Brasilera i les Cordes d’Estendre la Roba. A l’hora de la veritat és el propi Vilks qui, com a secretari d’estat, s’ocupa del dia a dia del país (que no crec que sigui gaire estressant). L’extensió de Ladònia és un quilòmetre quadrat i la seva capital, Wotan City. Els idiomes oficials són l’anglès, el suec, el llatí, el noruec, el danès, el finès, l’alemany i el francès.

Voleu símbols nacionals? El lema de Ladònia és “Suum Cuique”, o sigui “A cadascú el que és seu”. La bandera consisteix en una creu nòrdica verda sobre un fons del mateix color: només els gairebé invisibles repunts esquiven la monocromia. D’himnes nacionals n’hi ha dos; el més convencional és un poema tonal del ministre de sanitat Toomas Mathiesen, però jo prefereixo el compost per Greve Jan Lothe von Eriksen i que sona exactament igual a com sona una pedra llençada a l’aigua. La moneda del país és l’Örtug, equival de forma prou aproximada a l’euro, i presenta en els seus bitllets l’efígie del factòtum Vilks.
 

Un vist i no vist de la bandera

L’obtenció de la nacionalitat ladoniana és gratuïta i només requereix una petició per escrit. A principis de l’any 2008 el país comptava amb 14.299 ciutadans; tots ells habitaven fora de les seves fronteres. Entre els més intrigants de tots ells, els 4.000 pakistanesos a la recerca de refugi polític.

Encara que només sigui per fer múscul, des del primer dia Ladònia té la guerra declarada a Suècia i a San Marino (la que fou possiblement la primera micronació de la història). M’entretenen molt aquestes històries. Tant de bo algú se n'inventés de similars cada dia.

Al zoo

Òrix blanc

De tant en tant em perdo per la ciutat i acabo on no deuria. Com per exemple al parc zoològic de Barcelona. En realitat volia visitar el territori de la Ciutadella a fons, 1714 inclòs, i en especial la seva estàtua del mamut, una obsessió que em persegueix des de la infantesa potser per simpatia envers les espècies extintes. Però, com ja he dit, m’he trobat al carrer Wellington a les portes del zoo i no he pogut resistir la temptació de visitar-lo, especialment quan calia pensar que el parc oferiria una experiència totalment solitària un matí de dimecres de febrer.

Res més lluny de la realitat, perquè els turistes són pertot arreu, i allà on ells no arriben hi són presents els grups escolars, sorollosos i exasperants. A més, malgrat l’elevat preu de l’entrada, mig parc està en obres i la promesa de futures instal·lacions de categoria ha deixat la meitat dels seus llogaters fora de l’abast de la visita.

Encara així el fet d’haver vingut sol em permet administrar-me el temps al meu aire i fer una repassada més exhaustiva de l’habitual. No crec equivocar-me si afirmo que és la primera vegada a la vida que assisteixo a l’espectacle dels dofins i, encara que recentment han aparegut a la premsa notícies de maltracte en altres delfinaris, el show d’aquí té com a mínim una pàtina molt didàctica. Sé que m’enganyo en descobrir en aquests cetacis una alegria i un entusiasme que només són lectures antropomòrfiques d’unes ments que no entenem, però no puc evitar que se’m posin els ulls vidriosos per l’emoció.

És el permanent sentiment agredolç de les visites al zoo que et fan qüestionar sobre el dret que tenim a privar de llibertat tota aquesta colla de bèsties. La sensació no sempre és igual de punyent: un caiman endormiscat o un estàtic insecte-pal no solen traspuar cap sensació de confinament. Però en la majoria d’espècies, i de forma més palesa en el cas dels grans simis, la confrontació arriba a ser dolorosa. Sobretot quan veus com riuen els manobres per l’infant goril·la que es pica el pit i alça els braços com un milhomes.

Esclar que els zoos fan una gran tasca en la protecció i reproducció d’espècies amenaçades, com ara el pobre dragó de Komodo, condemnat a viure a una de les illes més galdoses de l’arxipèlag indonesi (ho dic de primera mà). Hi ha fins i tot espècies que s’han extingit en estat salvatge, però que han sobreviscut gràcies als parcs zoològics. Aquí a Barcelona tenim entre d’altres l’exemple de l’òrix blanc o el cérvol del Pare David. ¿Podria fer-se aquesta tasca de conservació sense necessitat d’exhibir els animals? Possiblement sí, però segurament seria molt més cara: en certa manera la seva supervivència depèn de la falta d’intimitat.

I acabo amb una nota positiva. En una gàbia hi ha un minà comú, ocell negre d’ulleres taronja, de la família dels estornells. Prové de l’Índia i és famós per la seva perfecta vocalització humana. El saludo amb un “hola!” i em respon amb un “hola, guapo!” Quan m’aparto, em diu “adéu!” La immersió lingüística comença a funcionar.

Minà comú

L’última tasmaniana

Fanny Cochrane Smith

Una de les lliçons més perdurables que m’ha deixat la lectura de “Sàpiens” és la seva visió de la història com a permanent fàbrica de víctimes. I potser, entre els molts exemples que es podrien escollir pel victimari, un dels més flagrants és el del poble tasmanià.

Situem-nos en l’any 1450 dC, quan el 90% de la humanitat es trobava a l’àmbit afroasiàtic (és a dir, Europa, Àsia i la major part d’Àfrica, amb l’excepció del seu sud). Més enllà de les seves fronteres existien pobles aïllats, ignorants del que els circumdava, tant a les Amèriques com a Oceania. Mitjans del segle XV marca l’inici de l’edat dels descobriments: en poc menys de tres segles el planeta Terra esdevindria una comunitat única constituïda per coneguts i saludats. La seqüència dels fets, segons “Sàpiens”, va anar més o menys així:

Durant els 300 anys següents, el gegant afroasiàtic es va empassar tots els altres mons. Va consumir el Món Mesoamericà el 1521, quan els espanyols van conquerir l’Imperi asteca. Al mateix temps va clavar la primera queixalada al Món Oceànic, arran de la circumnavegació de la terra de Fernão Magalhães, i poc després d’això en va completar la conquesta. El Món Andí es va enfonsar el 1532, quan els conqueridors espanyols van esclafar l’Imperi inca. El primer europeu va desembarcar al continent australià el 1606, i aquell món verge es va acabar quan la colonització britànica va començar de veritat, el 1788. Quinze anys després, els britànics van establir el primer assentament a Tasmània i d’aquesta manera es van endur l’últim món humà autònom cap a l’esfera d’influència afroasiàtica.

Els tasmanians havien viscut 10.000 anys aliens a tot el que succeïa més enllà dels confins de la seva illa; per a ells el món bé podia haver començat i acabat allí. No fou fins el segle XVIII que començaren a rebre les visites dels exploradors europeus i el 12 de setembre de 1803 és generalment considerada com la data de naixement oficial de la colònia britànica, formada inicialment per convictes i els seus guardians. A l’època vivien a l’illa entre 5.000 i 10.000 aborígens, distribuïts en nou ètnies diferents. Els nous vinguts van desplaçar la població local a les zones menys fèrtils i els encomanaren malalties a les quals no eren immunes. Trenta anys més tard, el 1833, quedaven només 300 tasmanians, la majoria d’ells reclosos a un camp de concentració evangèlic que el benintencionat missioner George Augustus Robinson havia organitzat a l’illa de Flinders.

Sembla que els tasmanians supervivents mostraren poc interès per la religió i la cultura forastera. Mancats d’objectiu a la vida, s’abandonaren a la melangia, mentre perdien tot sentit reproductiu. És matèria de debat qui va ser l’últim tasmanià de pura sang que ha trepitjat la superfície terrestre. Probablement va ser Fanny Cochrane Smith (1834-1905), una indígena educada pel servei domèstic, la qual després de treballar alguns anys pel reverend Robert Clark va tenir onze fills amb l’ex-convicte William Smith. L’any 1889 fou reconeguda pel govern com l’última tasmaniana i li concediren 120 hectàrees de sòl edificable més un augment en la pensió. La Cochrane fou a més la darrera parlant del llenguatge tasmanià, com testimonien un grapat de cilindres de cera que enregistraren la seva veu.

Però jo prefereixo concedir el títol de “Last Tasmanian Alive” a Truganini (1812 - 1876), filla del cap de la tribu que habitava l’illa de Bruny. El seu nom responia al de l’arbust que en llatí s’anomena “Atriplex cinerea” (i que immediatament en Girbén ens investigarà). Va figurar a la nòmina de mossèn Robinson a l’illa de Flinders, després visqué una temporada fora de la llei fins que un tret al cap la va fer reincorporar a la normalitat de la colònia. A la seva mort, i contra la seva voluntat que les seves cendres fossin escampades al canal D’Entrecasteaux, va ser enterrada als afores de Hobart. Dos anys més tard exhumaren les despulles perquè la Royal Society of Tasmania les exhibís on li vingués de gust, una mica a la manera del boiximà de Banyoles. No fou fins l’abril de 1976, quan ja s’apropava el centenari de la seva defunció, que la moixama de l’última tasmaniana fou cremada i escampada segons els seus desitjos.

Encara l’any 2002 es descobrí que el Reial Col·legi de Cirurgians d’Anglaterra disposava de mostres de pell i cabell de la difunta Truganini. Foren degudament cremades. Com es pot veure de vegades l’extinció d’una raça costa déu i ajuda.

Truganini és la de la dreta. Amb raó se la veu emprenyada.

Per acabar d’una vegada amb la pròpia família

La verdad es que la rebelión contra mis padres, contra la pobreza, contra mi clase social, su racismo, su violencia, sus atavismos, fue algo secundario. Porque, antes de que me alzara contra el mundo de mi infancia, el mundo de mi infancia se había alzado contra mí. Para mi familia y los demás, me había convertido en una fuente de vergüenza, incluso de repulsión. No tuve otra opción que la huida. Este libro es un intento de comprenderla.

Èxit de vendes a França, “Para acabar con Eddy Bellegueule/Adéu a Eddy Bellegueule” d’Édouard Louis (ambdues versions a Salamandra, febrer 2015) és el colpidor relat testimonial d’una infantesa desgraciada; per això, amb molt poca imaginació i menys encert, l’han comparat amb les ficcions de Dickens. L’autor, el cognom original del qual era Bellegueule (el que es podria traduir com a “cara bonica”), va néixer el 1992 a una població d’uns mil habitants a la Picardia (nord de França). Fill d’una família de classe obrera al frec de la misèria i estigmatitzat per les seves maneres efeminades, el jove Eddy aviat pateix el rebuig dels seus, tot i que al poble se’l tolera com a un pintoresquisme local.

Molt pitjor li va a l’escola on des del primer dia l’assetgen un parell de brètols, un pèl roig i un geperut, en un passadís reculat. És significatiu que tota aquesta violència sigui voluntàriament assumida, com en una síndrome d’Estocolm una mica meridional: Eddy accepta el seu moment d’humiliació diari, sempre que es mantingui en secret. Mentrestant l’escola republicana, lliure, igualitària i fraternal no té la menor idea del que du entre mans i pensa que viu en el millor del mons.

“En finir avec Eddy Bellegueule” no es fa cap il·lusió sobre el proletariat, fuig de la seva mitificació com de la pesta, i retrata la classe més baixa de forma descarnada, com un carreró sense sortida molt satisfet, tanmateix, de la seva degradació ignorant, insolidària i racista. De fet no em puc imaginar millor retrat del seu autoengany que el trist paràgraf següent referit a la mare del protagonista.

Creía que había cometido errores, que se había cerrado el camino, sin pretenderlo de verdad, a un destino mejor, a una vida más fácil y más cómoda, lejos de la fábrica y de las preocupaciones continuas (o más bien de la angustia permanente) por no administrar bien el presupuesto familiar; un único paso en falso podía significar que no se pudiera comer a final de mes. No se percataba  de que, por el contrario, su trayectoria, lo que ella llamaba sus ‘errores’, encajaba en un conjunto de mecanismos completamente lógicos, casi dispuestos de antemano, implacables. No se daba cuenta de que su familia, sus padres, sus hermanos y hermanas, e incluso sus hijos, y casi todos los vecinos del pueblo, habían tenido los mismos problemas, que lo que ella llamaba ‘errores’ no eran, en realidad, sino la más acabada expresión del desarrollo normal de las cosas.

Naturalment Eddy s’esforçarà per escapar del seu destí tot fingint el comportament que s’espera d’ell: jugarà al futbol, s’emborratxarà amb la llopada i es farà encolomar una xicota que no l’interessa en absolut. Segurament no enganyarà ningú, començant per ell mateix. La seva salvació arribarà el dia que es desplaci a estudiar el batxillerat a la ciutat d’Amiens, ben lluny de casa, on descobrirà que hi ha altres vides possibles, però que totes passen pel trencament amb els lligams familiars. Eddy Bellegueule repudiarà el seu llinatge original i esdevindrà Édouard Louis, escriptor de veu dolorida i vigorosa. Si el seu testimoni fa mal, no és només per una experiència personal d’assetjament homòfob, sinó per la situació que reflecteix d’un sistema que perpetua l’embrutiment de la classe obrera entre l’alcohol, la violència i la teleporqueria, una classe que menysprea tot el que ignora i condemna tothom que vulgui anar més enllà de l’herència que se li ha predestinat.

“En finir avec Eddy Bellegueule” funciona com un bon documental de coses que estan passant ara mateix a l’Europa occidental del segle XXI i compta amb l’estil suficient per poder-lo considerar també com a bona literatura.

Devots i infeliços

Descomptant el cinema produït a Sud-àfrica en els temps de la Coca-cola caiguda dels núvols i la mala consciència de l’apartheid, les pel·lícules de l’Àfrica subsahariana que he arribat a veure en la vida es podrien comptar amb els dits de la mà d’un cargol. La flagrant anomalia que ha fet incloure un film maurità entre el quintet candidat a l’Oscar a la millor pel·lícula en llengua no anglesa, m’ha convidat a veure aquest “Timbuktu” dirigit per Abderrahmane Sissako, un dels pocs directors clàssics indiscutits del continent. Estranya distinció per cert la que separa els films per llengües, quan aquest “Timbuktu” parla en francès i en àrab, en bambara, tamasheq i songhay, i fins i tot en anglès!, encara que a Beverly Hills ja ho hagin oblidat.

“Timbuktu” relata de forma més impressionista que documental aquell moment de l’any 2012 quan hordes gihadistes vingudes del nord ocuparen la ciutat tradicionalment multicultural de Timbuctu i l’efecte que tingué en els seus habitants i en els dels territoris veïns. Aquests fanàtics, intèrprets delirants de la seva pròpia religió, no contents amb blindar l’aplicació de la xaria, imposaren normes absurdes  d’obligat compliment (es prohibia fumar, riure, escoltar música o jugar a futbol), fins aconseguir implantar l’infern sobre la terra.

La història central del film té a veure amb Kidane un ramader nòmada que viu feliç sense ficar-se amb ningú als afores de la ciutat amb la seva dona i la seva filla. Un homicidi accidental farà que Kidane s’hagi d’enfrontar a la justícia imposada pels ocupants. Al voltant d’aquesta trama apareix el retrat de tota una sèrie de personatges que sobreviuen a aquesta nova realitat amb més o menys dignitat. El tractament que es fa dels gihadistes, els quals apareixen amb algunes febleses que els humanitzen, ha estat criticat per aquells que voldrien una visió més maniquea de la situació; però sóc de l’opinió que, si volem entendre l’islamisme radical, no ens ajudarà gens simplificar-lo tot pintant els seus adeptes com a dimonis amb cua i banyes.

No cal dir que “Timbuktu” conté algunes imatges molt dures, no podria ser d’una altra manera; però les dosifica molt bé per augmentar el seu efecte i evitar qualsevol sospita d’explotació de la violència. Però, com que estem parlant d’una obra molt adulta i controlada, la pel·lícula fa lloc també perquè existeixin moments de tendresa, d’humor (aquella vaca que es diu GPS), de realisme màgic o de pur lirisme visual (el partit de futbol sense pilota).

I encara no ho havia dit, però “Timbuktu” és una de les pel·lícules més visualment belles d’un any que ha estat especialment pròdig en pel·lícules belles (des de “The Grand Budapest Hotel” fins a “Ida” o “Mr. Turner”, passant per “Nightcrawler” o “Paddington”, segons la marrada que vulgueu escollir). De fet, és tan espaterrant des d’un punt de vista estètic, que gairebé es diria que la seva imatge perjudica el seu discurs humanista. No ens confonguem, aquest és un film que té el cap i les vísceres molt ben col·locades. De visió obligatòria per a tots els que encara vulguin ser considerats com a humans.

Roses

Igual que a l’anterior àlbum, “For the Roses” (1972) mostra a la portada una fotografia de Joni, aquí asseguda vora de l’aigua i voltada de boscos nòrdics, possiblement de la Colúmbia Britànica on s’havia retirat a la recerca d’inspiració. El disc, com era comú a l’època, podia obrir-se com un díptic per oferir dues imatges panoràmiques. La de l’interior, apart de contenir les lletres de les cançons, mostrava l’artista completament nua, d’esquena sobre unes roques: una imatge molt de l’època, que difícilment podria veure’s abans o després (a menys que et diguis Sigur Rós).

La cançó que dóna títol al disc, “For the Roses” (Per les roses), ofereix una visió desencantada del voluble negoci de la música. En cap moment es citen les roses del títol. Seran poètiques i elusives com ho és tot en aquesta cançó.

Ho vaig sentir en el vent anit
Sonava com aplaudiments
Vas obtenir una ressonant ovació
aquí dalt?
Sembla que faci molts anys
d’ençà que et vaig sentir en directe
o et vaig veure cara a cara
Encara que aquesta nit et puc sentir aquí
M’arriben aquestes notes
sobre papallones i escuma lila
De noies que volen dir-me
que t’han vist en algun lloc

En alguna oficina seu un poeta
i tremola mentre canta
i li demana a algun paio
que divulgui la seva ànima
atleta prepara’t per córrer
La carícia de la revolució dels motors
afinats com dones elegants
amb vestits de nit dels anys trenta
Al capdamunt de les llistes d’èxits
Camí de l’aeroport
El teu nom és a les notícies
Tot és de primera classe
Els llums s’atenuen
I només tu allà dalt
Fent-los sentir així

Recorda els dies quan acostumaves a seure
i creaves les cançons per amor
i abocaves la teva senzilla tristor
sobre la boca de la guitarra i els teus genolls
I ara se’t veu
en pantalles gegants
i en festes per a la premsa
i per a gent que té llesques de tu
Es van passant el teu darrer ou d’or
S’especula, qui pot saber
si el pròxim ou del niu
els hi brillarà igual

Suposo que sóc desagraïda
per clavar les dents a la mà
que em porta coses
de les quals encara no puc prescindir
Ara aguanto les crítiques
Presenten un nou conjunt
però semblen confeti
vistos des del meu televisor
Oh el poder i la glòria
Just quan li estaves agafant el gust a que t’adoressin
Comencen a dur els martells
I els taulons
I els claus

Ho vaig sentir en el vent anit
Sonava com aplaudiments
Ara fa fresca
Final de l’estiu
No hi haurà més nits brillants i calentes
Només l’arboç murmurant
i el xoc de la llenya
I la lluna llisca sobre l’aigua negra
com un focus buit

Una bestiola amb recursos (2 de 2)

Després de la Revolució Cognitiva que comentava ahir, arriba la Revolució Agrícola que, tot fomentant el sedentarisme, permetrà el creixement de les ciutats i una corrua de prodigiosos progressos començant pel de l’escriptura, que és titllat per aquest llibre ("Sàpiens", vull dir) com el frau més gran de la història. I és que “Sàpiens” argumenta de forma molt convincent que segurament la nostra vida com a caçadors i recol·lectors era molt millor que la que adoptàrem posteriorment de pagesos i ramaders. Abandonàrem una dieta més variada, una vida més salubre, una existència més despreocupada i uns dies amb moltes més estones de lleure, per la seguretat, l’ordre, la insalubritat i l’angoixa que ofereixen les grans ciutats. “Sàpiens” és el primer llibre d’història que conec que es preocupa per mesurar com ha variat el nostre grau de felicitat al llarg dels segles. Ja ho sé, el concepte és fugisser, però no per això és menys important plantejar-ho.

La següent revolució que considera Yuval Noah Harari és la que unifica la humanitat en una sola comunitat, fita que arriba a finals del segle XVIII amb la colonització britànica de Tasmània (recordeu-me que algun dia escrigui sobre els tasmanians). Quins són els grans poders cohesionadors de la globalització? Aquí se n’identifiquen tres de principals: la convenció dels diners, el coixí espiritual que ofereixen les religions i l’imperialisme (inesperadament la forma de govern més comuna en tota la nostra llarga història com a humans).

La Revolució Científica s’inicia el segle XVI i es denomina molt encertadament com “el descobriment de la ignorància”, l’aplicació tardana del principi socràtic que afirma que l’únic que saps és que no saps res. El següent capítol descriu l’enutjós matrimoni entre ciència i imperialisme, o finalment entre ciència i diners. Tot això desemboca en la revolució industrial i finalment en l’esclavatge que tots patim davant del rellotge (la invenció de l’hora oficial).

Acaba l’assaig amb una avaluació del moment present (vivim en un món més feliç, més pacífic, més enriquidor?) i una projecció cap al futur que contempla el paper cada vegada més preponderant de la tecnologia. Hem començat amb la implantació de pròtesis creixentment evolucionades, tenim l’amortalitat a l’abast de la mà (diferenciable de la immortalitat només perquè d’accidents sempre n’hi haurà) i encara ens quedarà el recurs de trasplantar tota la informació continguda dins del nostre cervell a un disc dur de dimensions convenients. Sembla que estiguem parlant de ciència-ficció, però ja no som tan lluny d’aquestes prediccions. Sigui com sigui, sembla que el que ens espera mereixerà batejar l’espècie amb un nom diferent al d’Homo sàpiens.

“Sàpiens”, repeteixo, és un llibre que m’ha aportat innombrables noves idees sobre fets que em toquen de prop, idees que m’han semblat completament naturals, tot partint d’una saludable descontextualització, divulgació pura i plenament entenedora, amb un toc brillant afegit: el llibre que recomanaria a tots els amics a qui no els faci por pensar més enllà del que és preconcebut.


I un parell de cites més, per si ajuden a vendre-us el llibre.

Aquestes teories racistes, que van ser importants i respectades durant moltes dècades, s’han convertit en anatema tant per als científics com per als polítics. La gent continua entaulant una lluita heroica contra el racisme sense adonar-se que ara el front de batalla ha canviat i que el lloc que ocupava el racisme en la ideologia imperial ha estat substituït pel “culturisme”. Aquesta paraula no existeix [sí que existeix, però no en aquest sentit], però ja és hora que l’encunyem. Entre les elits d’avui en dia, les afirmacions sobre els mèrits comparatius de diferents grups humans gairebé sempre s’articulen en termes de diferències històriques entre cultures i no pas de diferències biològiques entre races. Ja no diem «Ho porten a la sang», sinó «És la seva cultura».

La vida de les gallines salvatges oscil·la entre els set i els dotze anys i la dels bòvids, entre els vint i els vint-i-cinc. En el seu hàbitat natural, la majoria es morien molt abans, però tot i així tenien bastantes possibilitats de viure durant un nombre d’anys respectable. En canvi, la immensa majoria de les gallines i dels bòvids domèstics se sacrifiquen quan tenen entre unes quantes setmanes i uns quants mesos de vida, perquè des d’una perspectiva econòmica aquesta sempre ha estat l’edat òptima per fer-ho.

Una bestiola amb recursos (1 de 2)

La cosa comença fa 13.500 milions d’anys amb l’anomenat Big Bang, quan apareixen la matèria i l’energia, és a dir la física. Més endavant entren en escena els àtoms i les molècules de la ciència química. 3.800 milions d’anys abans d’ahir sorgeixen els éssers vius i es declara inaugurada la biologia. I 70.000 anys enrere, un animal bastant insignificant descobreix els usos del llenguatge ficcional i desencadena la fletxa imparable de la història. O de la Història, com dirien els cofois convençuts de la importància de l’animal conegut tècnicament com Homo sàpiens.

“Sàpiens. Una breu història de la humanitat” (edicions 62) de l’historiador israelià Yuval Noah Harari és un dels llibres més extraordinaris que he llegit mai i també un dels més clarificadors a l’hora d’enfrontar-se a les qüestions més candents que es planteja la humanitat. Tot evitant les tedioses cronologies de tants llibres d’història, “Sàpiens” aposta per un marc més ampli, una mena de teoria unificada del que significa ser humà partint del fet biològic de la nostra animalitat. El llibre ja comença de forma molt potent recordant-nos que fa sis milions d’anys humans i ximpanzés compartírem per darrera vegada una àvia comuna, que els grans simis (goril·les, ximpanzés, orangutans i bonobos) són els nostres cosins i que el gènere Homo comptà en algun moment amb germans de l’espècie “sàpiens”, com ara l’Homo rudolfensis, l’Homo erectus o l’Homo neanderthalensis. Com s’extingiren aquestes espècies? Es dissolgueren amb nosaltres a través del mestissatge o foren víctimes d’un genocidi premeditat? La pregunta no té resposta, però guarda el tuf inevitable d’un pecat original que encara no hem expiat, una referència bíblica que no serà la darrera en una obra tan secular. I perquè comenceu a fer-vos una idea de com d’esmolat és aquest llibre, plantificaré una primera cita:

Fos com fos, els neandertals (i les altres espècies humanes) plantegen un dels grans interrogants de la història. Imagineu-vos com podrien haver anat les coses si els neandertals haguessin sobreviscut juntament amb l’Homo sàpiens. ¿Quina mena de cultures, societats i estructures polítiques haurien sorgit en un món on haguessin coexistit unes quantes espècies humanes diferents?, ¿com s’haurien desenvolupat les creences religioses, per exemple?, ¿el llibre del Gènesi hauria afirmat que els neandertals vénen d’Adam i d’Eva? ¿Jesucrist hauria mort pels pecats dels denivosans?, ¿l’Alcorà hauria reservat un lloc al paradís per a qualsevol humà íntegre, fos de l’espècie que fos?, ¿els neandertals haurien pogut formar part de les legions romanes o de la burocràcia imparable de la Xina imperial?, ¿la Declaració d’Independència americana sostindria com una veritat evident que tots els membres del gènere “Homo” són creats iguals?, ¿Karl Marx hauria instat els treballadors de totes les espècies a unir-se?

L’expansió del Sàpiens comença al Sudest de l’Àfrica fa 100.000 anys i des d’allí es desplaça per Europa i Àsia, arriba a Austràlia fa 45.000 anys, creua l’estret de Bering fa 16.000 anys i arriba al cul de sac de la Patagònia fa 12.000 anys. El pitjor del cas és que en el seu avanç es carrega tots els grans mamífers australians i americans: adéu el cangur i el uombat gegants, adéu el mamut i el tigre de dents de sabre, adéu el peresós gegant sudamericà (extincions col·lectives de les quals el Diluvi Universal n’és paràfrasi?). I és que, com insisteix sovint Harari, la història humana mai no és justa i sempre requereix crear víctimes per continuar progressant, siguin aquestes altres espècies animals, altres races, sotmetent mitjançant l’esclavatge, les castes, les classes socials o la discriminació pel sexe.

Cada societat adopta una jerarquia imaginada diferent. La raça és molt important per als americans d’avui dia, però era relativament insignificant per als musulmans medievals. La casta era una qüestió de vida o mort a l’Índia medieval, mentre que a l’Europa actual pràcticament no existeix. Hi ha una jerarquia, però, que ha estat d’importància suprema en totes les societats humanes conegudes: la jerarquia del gènere. A tot arreu, la gent s’ha dividit entre homes i dones. I gairebé a tot arreu els homes n’han sortit més ben parats, almenys des de la Revolució Agrícola.

Hi ha en aquesta primera part de la nostra història una gran dependència en la biologia, pel fet de gaudir d’un cervell relativament gran que requereix molta energia per funcionar o una postura erecta que altera tota la nostra fisiologia. El descobriment del foc representa un avanç enorme, no només com a font de llum i d’escalfor, mitjà de protecció i de defensa, i eina desforestadora, sinó també per la possibilitat que ofereix de coure els aliments, el que permetria dedicar menys temps a la digestió, escurçaria els budells i potenciaria de retruc el creixement del cervell.

Entre fa 70.000 i 30.000 apareixen noves formes de pensar i comunicar-se, el que el llibre denomina Revolució Cognitiva. No és que l’Homo Sàpiens descobreixi el llenguatge, perquè moltes espècies animals disposen també de llenguatges molt elaborats, sinó que el llenguatge descobert pels humans pot parlar de coses que no existeixen en la realitat. Segons “Sàpiens” aquesta capacitat de posar-se d’acord entorn d’entelèquies inexistents és el que ens ha permès als humans organitzar-nos i assolir fites que no haguéssim aconseguit com individus mamífers. Esclar que per a aquest llibre tant són construccions mentals les religions o els codis legislatius, com les nacions, les ideologies (Harari equipara el capitalisme o el nazisme amb les religions), o fins i tot els grans projectes industrials-corporatius com la casa Peugeot, Inditex o la “Marca España”. L'Homo sàpiens ja no és l'home que sap sinó l'home que imagina.

Contra natura

¿Com podem distingir el que està biològicament determinat del que la gent simplement intenta justificar a través dels mites biològics? Una bona regla general és que «la biologia permet, la cultura prohibeix». La biologia està disposada a tolerar un ampli ventall de possibilitats. És la cultura la que obliga la gent a portar a la pràctica certes possibilitats i a prohibir-ne d’altres. La biologia permet a les dones tenir fills i algunes cultures obliguen les dones a portar a la pràctica aquesta possibilitat. La biologia permet que els homes tinguin relacions sexuals entre si i algunes cultures els prohibeixen portar a la pràctica aquesta possibilitat.

La cultura tendeix a argumentar que prohibeix només allò que és antinatural, però, des d’una perspectiva biològica, no hi ha res antinatural. Tot el que és possible és per definició natural. Una conducta veritablement antinatural, una que va contra les lleis de la naturalesa, no existeix, simplement, o sigui que no necessita cap prohibició. No hi ha cap cultura que hagi prohibit als homes fer la fotosíntesi, a les dones córrer a la velocitat de la llum o als electrons amb càrrega negativa atraure’s mútuament.

(llegit a "Sàpiens")

D’un temps i un país que no són els nostres

No llegeixo gaires historietes, i segurament sempre se m’escapa una o dues dotzenes de títols importants. He descobert “Stuck Rubber Baby” a la secció d’oportunitats de la meva biblioteca i encara que ja tingui vint anys d’edat, m’ha semblat digne de recordatori. El seu autor és Howard Cruse, un veterà dibuixant alternatiu, l’obra més popular del qual és “Wendel”, un còmic de temàtica gai que apareixia a la revista “The Advocate”.

Cruse va dedicar la primera meitat de la dècada dels 90 a confeccionar “Stuck Ruber Baby” —títol horrorós al qual l’editora espanyola Dolmen hi ha afegit el subtítol “Mundos diferentes”—, una novel·la gràfica extremadament ambiciosa de 210 pàgines, una d’aquelles obres que pretenen ser la culminació d’una carrera, tant per la seva complexitat com per la implicació emocional que contenen.

Situada a principis de la dècada dels 60 en una ciutat fictícia del sud dels Estats Units (inspirada en Birmingham, Alabama) la narració explica el procés de conscienciació de Toland Polk, un jove blanc de classe obrera, que gradualment ha d’acceptar la seva homosexualitat mentre lluita per desempallegar-se dels prejudicis racistes en els quals ha estat educat. Encara que l’autor assegura que el llibre no és autobiogràfic, confessa que gran part dels personatges i els incidents reflecteixen experiències de gent que ha conegut.

Sigui quin sigui el grau documental del còmic, el guió està molt ben travat i farcit de connexions poc evidents, com el de la música negra com a punt de confluència entre qüestionadors del statu quo i marginats de tot pelatge. Hi són reflectits tant el moviment antisegregacionista, com les barbaritats del Ku-klux-klan, en una trama plena d’incidents gairebé pròpia d’un serial, però d’un serial políticament compromès. En quant a la nombrosa nòmina de personatges és presentada amb concisa complexitat, molt lluny del tòpic previsible. Penso en el conciliador predicador negre, casat amb una ex-cantant de cabaret que refusa cantar el seu repertori original. Penso en el fill d’aquest predicador, que viu com a gai sense amagar-se, davant de l’acceptació ambigua dels seus pares. O la parella de velles lesbianes propietàries del local que funciona com a “afterhours” de la ciutat.

El dibuix de Howard Cruse és més aviat realista i amb unes textures que de vegades fan pensar en Robert Crumb. No és que m’entusiasmi, però no fa nosa, i clarament domina el medi, tant en les seves audàcies gràfiques com en la capacitat de dur a bon terme un guió d’envergadura. Divulgatiu i emocionant, premiat a totes dues bandes de l’Atlàntic, l’any 2004 un grup de salva-pàtries texans van sol·licitar endebades que el traguessin de la secció juvenil de la biblioteca local. Alguna cosa bona ha d’estar fent “Stuck Rubber Baby”.

Els testos i les olles

La raó principal per veure una sèrie com “Mom” és la presència com a coprotagonista d’Allison Janney, una actriu a la que estic disposat a seguir fins a la fi del món d’ençà que la vaig “descobrir” a “The West Wing”. El personatge central de “Mom” és però la Christy Plunkett (Anna Faris), mare separada, ex-alcohòlica i ex-toxicòmana que intenta refer la seva vida treballant de cambrera a un restaurant de Sonoma County (Califòrnia). A l’inici de la primera temporada, Violet (Sadie Calvano), la filla adolescent de Christy, ha quedat embarassada del seu xicot de l’institut. Simultàniament reapareix Bonnie (Janney), la mare de Christie, també ex-addicta en procés de rehabilitació. Afegiu a aquest nucli familiar un fill de nou anys una mica curtet i un ex-marit porrero però de bon cor.

Per si no havia quedat clar, el concepte que hi ha darrera de “Mom” és el de tres generacions successives de mares adolescents (i politoxicòmanes en dos dels tres casos), enfrontades a l’oportunitat de fer-ho una mica millor aquesta vegada. No sembla la matèria primera ideal per a una comèdia, tot i que la televisió contemporània està fent grans esforços per expandir els motius de les nostres rialles. En aquest sentit el programa, que per cert produeix la CBS, no es talla ni un pèl a l’hora de parlar de sexe i de drogues, ni de càncer, menopausa, presons o donar un fill en adopció. De fet, abunden les escenes ambientades a reunions d’Alcohòlics Anònims, aquest gran clàssic del folklore americà. Però els guions de Chuck Lorre, Eddie Gorodetsky i Gemma Baker aconsegueixen sempre el punt precís de comicitat amb la intervenció esporàdica del sentiment.

Un detall molt curiós de la sèrie és la seva banda sonora, constituïda en la seva totalitat per fragments brevíssims de música clàssica (Mozart, Beethoven, Haydn), sempre en mode “allegro” o”scherzando”, en principi molt poc adequats per a una història de classe baixa californiana. La sintonia dels crèdits és l’obertura de “Ruslan i Lyudmila” de Mikhail Glinka (recomano buscar-la a YouTube).

El problema fonamental de “Mom” és que, després de plats tan consistents i nutritius com “House of Cards”, “The West Wing”, “Breaking Bad” o similars, una clàssica comèdia de situació d’escassos vint minuts de durada (i amb rialles de llauna incorporades!) no acaba de satisfer cap expectativa: sempre queda al límit de l’arqueologia televisiva, encara que cal reconèixer-hi una certa continuïtat narrativa entre capítols, sobretot a causa de l’embaràs de la filla. No per això condemnaré la sèrie, que ens ha fet passar molts bons moments, i ens ha fet riure a cor que vols quan ha estat necessari. No coneixia de res Anna Faris i d’entrada no hagués donat un euro per ella, però acaba sent una pallassa molt eficaç. Sadie Calvano és una adolescent adorable, Mimi Kennedy pateix càncer, Kevin Pollak actuava a “The Usual Suspects” i Octavia Spencer fa de negra protegida per la mala consciència blanca.

Però és clar, la que està millor de tots per golejada és Allison Janney. Sexy, procaç, manipuladora, tramposa i sense pèls a la llengua, en un paper que està a anys llum de la C.J. de “The West Wing”. Quan ella és en pantalla, eclipsa tot el que l’envolta. No endebades l’any 2014 li van donar l’Emmy a la millor actriu secundària de comèdia per aquesta Bonnie Plunkett (i també el de millor actriu convidada en una sèrie dramàtica per “Masters of Sex”, quina tia!)

La segona temporada s’està emetent ara mateix als USA i encara es fa difícil preveure cap a on derivarà el programa, però tot el que hem vist fins ara el fa recomanable, almenys com a pausa desengreixant entre sèries de més calat.