Només un apunt per deixar constància d’haver vist “El Rei Lear” dirigit per Lluís Pasqual al Teatre Lliure en la seva penúltima funció. Inútil doncs recomanar-lo, no queda ni temps ni queden entrades (es van exhaurir fa temps); però quedarà aquest breu escrit com a recordatori d’una vetllada memorable al teatre. Tret de la música, res de tan poderós com el teatre, quan funciona. Per això l’òpera pot estar tant bé.
No recordo una adaptació cinematogràfica de “Lear” que hagi assolit la condició de clàssic. Bé, hi ha “Ran” la gran paràfrasi que va filmar Akira Kurosawa i, ben mirat, la translació costumista de Yasujiro Ozu a “Contes de Tòquio”. Els japonesos sempre han sigut molt sensibles als problemes que suposa la tercera edat (vegeu com a material suplementari “La balada de Narayama”).
De fa temps detesto Núria Espert, de forma inveterada, i encara que a la primera part de l’espectacle no he detectat la seva típica cantarella de diva que sobrevola les nostres vides, no ha estat fins el segon acte que he descobert el seu moment d’enorme humanitat. M’ha fet esgarrifar i m’ha fet pensar en la meva mare, en els seus últims dies de dispersió mental. Ja us ho dic jo, l’abraçada amb Cordèlia val el seu pes en or.
Deixant de banda l’Espert, alguns actors contribueixen amb prestacions típiques i competents (Jordi Bosch, David Selvas o fins i tot Míriam Iscla). La roba-escenes Teresa Lozano fa de bufó amb el sexe canviat i resulta tan simpàtica com innecessària. Laura Conejero assassina algú (amb molt d'estil) a totes les escenes on apareix. Ramon Madaula esdevé el desconegut al qual mai no saludaries i mereix el premi a la discreció elegant. Mentrestant Julio Manrique es munta la seva pròpia pel·lícula, pel·lícula d’oblit i absentisme, però d'una brillantor exuberant. Manrique justifica amb escreix la visita. I la supera.
La configuració de l’escenari entre dues graderies no sembla bona idea: claustrofòbic, afavoridor d’una mala acústica i que obliga a la situació dels personatges en estricte ordre lineal. Dit això, admira tot el que es pot suggerir amb tants pocs elements. El vestuari d’Alejandro Andújar me’l compraria ara mateix, per vestir-lo de paisà, i el fons sonor supervisat per Dani Espasa ofega alguns parlaments però omple l’espai de forma brillant.
Aquesta nit a les grades hi havia l’actor i director José Luis Gómez a qui Joan Ollé feia els honors, i al seu costat el president Artur Mas amb la seva esposa Helena. Atès el tema de l’obra hagués tingut molt més sentit que la llotja presidencial l’ocupessin en Jordi i la Marta, definitivament abocats al vertigen de saber com acabarien les seves velleses i quin paper hi jugarien els seus molts i poc fiables fills. És per connexions mentals com aquesta que William Shakespeare és considerat un clàssic sense discussió.
Última hora: ran de l'èxit de l'obra (100% d'ocupació), es tornarà a representar la temporada vinent, del 17 de desembre de 2015 fins el 31 de gener de 2016. Entrades ja a la venda.
No recordo una adaptació cinematogràfica de “Lear” que hagi assolit la condició de clàssic. Bé, hi ha “Ran” la gran paràfrasi que va filmar Akira Kurosawa i, ben mirat, la translació costumista de Yasujiro Ozu a “Contes de Tòquio”. Els japonesos sempre han sigut molt sensibles als problemes que suposa la tercera edat (vegeu com a material suplementari “La balada de Narayama”).
De fa temps detesto Núria Espert, de forma inveterada, i encara que a la primera part de l’espectacle no he detectat la seva típica cantarella de diva que sobrevola les nostres vides, no ha estat fins el segon acte que he descobert el seu moment d’enorme humanitat. M’ha fet esgarrifar i m’ha fet pensar en la meva mare, en els seus últims dies de dispersió mental. Ja us ho dic jo, l’abraçada amb Cordèlia val el seu pes en or.
Deixant de banda l’Espert, alguns actors contribueixen amb prestacions típiques i competents (Jordi Bosch, David Selvas o fins i tot Míriam Iscla). La roba-escenes Teresa Lozano fa de bufó amb el sexe canviat i resulta tan simpàtica com innecessària. Laura Conejero assassina algú (amb molt d'estil) a totes les escenes on apareix. Ramon Madaula esdevé el desconegut al qual mai no saludaries i mereix el premi a la discreció elegant. Mentrestant Julio Manrique es munta la seva pròpia pel·lícula, pel·lícula d’oblit i absentisme, però d'una brillantor exuberant. Manrique justifica amb escreix la visita. I la supera.
La configuració de l’escenari entre dues graderies no sembla bona idea: claustrofòbic, afavoridor d’una mala acústica i que obliga a la situació dels personatges en estricte ordre lineal. Dit això, admira tot el que es pot suggerir amb tants pocs elements. El vestuari d’Alejandro Andújar me’l compraria ara mateix, per vestir-lo de paisà, i el fons sonor supervisat per Dani Espasa ofega alguns parlaments però omple l’espai de forma brillant.
Aquesta nit a les grades hi havia l’actor i director José Luis Gómez a qui Joan Ollé feia els honors, i al seu costat el president Artur Mas amb la seva esposa Helena. Atès el tema de l’obra hagués tingut molt més sentit que la llotja presidencial l’ocupessin en Jordi i la Marta, definitivament abocats al vertigen de saber com acabarien les seves velleses i quin paper hi jugarien els seus molts i poc fiables fills. És per connexions mentals com aquesta que William Shakespeare és considerat un clàssic sense discussió.
Última hora: ran de l'èxit de l'obra (100% d'ocupació), es tornarà a representar la temporada vinent, del 17 de desembre de 2015 fins el 31 de gener de 2016. Entrades ja a la venda.
Volia i dolia i, al final, se m'ha escapat. Potser per la cosa aquella de detestar l'Espert inveteradament. Ves què hi farem!
ResponEliminaL'hem repescat in extremis i molt satisfets d'haver-ho fet.
Elimina