SALA D’ESPERA D’HOSPITAL, INTERIOR DIA: La infermera, catalanoparlant, s’adreça a l’home que acaba de deixar a la porta l’última pacient que ha entrat.
Infermera: ¿Tú eres el acompañante de tal?
Home: No sé què diu.
Infermera (parlant més a poc a poc): Tú, si quieres (indica el passadís), puedes esperar allí.
Infermera: ¿Tú eres el acompañante de tal?
Home: No sé què diu.
Infermera (parlant més a poc a poc): Tú, si quieres (indica el passadís), puedes esperar allí.
L'home fa cara de no entendre-la i ella alça més la veu.
Infermera, assenyalant-lo a ell amb el dit: Tú (indica el passadís), esperar allí.
A la dona no se li acut en cap moment que algú que enuncia una frase com “no sé què diu” probablement és algú capaç de comprendre el català, si no de parlar-lo. És més, no hi ha cap altre indret del món on una persona digui “no sé què diu” per comunicar a l’interlocutor que no l’ha entès. Però ni així.
HOTEL CONDES DE BARCELONA, BARCELONA: Roda de premsa de presentació del nou llibre de Paul Auster. A la taula una vintena de periodistes de mitjans de comunicació catalans (un dels quals és el que m’ho explicarà després), els dos editors (en català i en castellà), l’autor i l’intèrpret que traduirà preguntes i respostes, perquè el senyor Auster desconeix tant el català com el castellà. Dels deu periodistes que alcen la mà per preguntar, nou ho fan en castellà. Adreçant-se, lògicament, al traductor, que és de les Borges Blanques.
LA CUEVA DE LAS CULTURAS (ANTIGA SEU DEL BARRI DE SANT PERE DE BARCELONA): A la paret de darrere la barra, una frase amb grans lletres multicolors resumeix com els agrada presentar-se als italians joves i progres fugits de la república de Berlusconi: “Aprendamos lenguas, incluso las inexistentes”. Multicultis, utòpics i poètics. Si preguntes com és que, essent una associació cultural d’italians en terra catalana, ho han escrit en castellà, descobreixes el llop que s’amaga sota la pell d’ovella: “Nosotros no estamos por las lenguas regionales”. Literal.
CARTA AL DIRECTOR DE L’ARA, JUNY 2011: “Un indignat és el que experimenta indignació. La definició d’indignación que dóna el María Moliner és la següent: “Enfado violento provocado en alguien por una acción injusta o reprobable”. No és estrany, doncs, que els anomenats indignats mostrin un cert grau de violència, si no no serien indignats [les cursives són seves]”. Jordi Arraut, Barcelona.
El que ja és més estrany, en canvi, és que si vols aclarir el significat d’un mot el busquis en un diccionari d’un altre idioma. Bé, és estrany als llocs normals, és clar.
A la dona no se li acut en cap moment que algú que enuncia una frase com “no sé què diu” probablement és algú capaç de comprendre el català, si no de parlar-lo. És més, no hi ha cap altre indret del món on una persona digui “no sé què diu” per comunicar a l’interlocutor que no l’ha entès. Però ni així.
HOTEL CONDES DE BARCELONA, BARCELONA: Roda de premsa de presentació del nou llibre de Paul Auster. A la taula una vintena de periodistes de mitjans de comunicació catalans (un dels quals és el que m’ho explicarà després), els dos editors (en català i en castellà), l’autor i l’intèrpret que traduirà preguntes i respostes, perquè el senyor Auster desconeix tant el català com el castellà. Dels deu periodistes que alcen la mà per preguntar, nou ho fan en castellà. Adreçant-se, lògicament, al traductor, que és de les Borges Blanques.
LA CUEVA DE LAS CULTURAS (ANTIGA SEU DEL BARRI DE SANT PERE DE BARCELONA): A la paret de darrere la barra, una frase amb grans lletres multicolors resumeix com els agrada presentar-se als italians joves i progres fugits de la república de Berlusconi: “Aprendamos lenguas, incluso las inexistentes”. Multicultis, utòpics i poètics. Si preguntes com és que, essent una associació cultural d’italians en terra catalana, ho han escrit en castellà, descobreixes el llop que s’amaga sota la pell d’ovella: “Nosotros no estamos por las lenguas regionales”. Literal.
CARTA AL DIRECTOR DE L’ARA, JUNY 2011: “Un indignat és el que experimenta indignació. La definició d’indignación que dóna el María Moliner és la següent: “Enfado violento provocado en alguien por una acción injusta o reprobable”. No és estrany, doncs, que els anomenats indignats mostrin un cert grau de violència, si no no serien indignats [les cursives són seves]”. Jordi Arraut, Barcelona.
El que ja és més estrany, en canvi, és que si vols aclarir el significat d’un mot el busquis en un diccionari d’un altre idioma. Bé, és estrany als llocs normals, és clar.
malauradament, fets com els que descrius passen dia si dia tambè, ara, el més bo de tot, és el dels italians que no están per les llengües regionals. Me lpenduc a collonades amb el teu permís.
ResponEliminaFes, fes, que llengua i collonades van molt sovint de la mà.
EliminaMiguel Ríos, què gran, i en VR, versió regional, quina troballa!
ResponEliminaHa, ha, no sé si tots dos toquen el mateix negoci.
EliminaAl final la infermera va trucar a seguretat perquè aquell home era un perill, no?
ResponEliminaDedueixo que el desè periodista era qui t’ho va explicar.
Llengües regionals, es una pèrdua de temps, a excepció que vulguis caure bé.
Es que el diccionari de la RAE té més prestigi que el DIEC no fotem…
Ep, que aquestes coses li van passar a en Pau Vidal, no a mi. Però, si és per prestigi millor consultar l'Encyclopaedia Britannica.
EliminaLa Maria Moliner no és coneguda com "la RAE"
EliminaJa ho sé, a la Moliner ni la van voler a la RAE.
EliminaAls catalans o a molts d'ells els agrada parlar en castellà. Vergonyós.
ResponElimina