Més ocells de mal averany: un rossinyol explotat

No sé perquè m’emprenyo tant: jo pensava que amb l’edat certes males notícies em lliscarien sobre l’epidermis, innòcues com gotes d’aigua sobre les plomes greixades d’un anàtid. Però la veritat és que, coses com el que està passant amb Harper Lee actualment, em treu de polleguera. Suposo que la notícia, que no és precisament nova, ja us ha arribat, però us la refresco per si de cas. Resulta que Harper Lee, autora de la celebèrrima “Matar un rossinyol” (1960), després de tota una vida assegurant que no tornaria a publicar res més, anunciava aquest febrer a través dels seus advocats la imminent aparició de la seva novel·la “Go Set a Watchman” (“Vés i aposta un sentinella”). De fet no es tractava d’un nou llibre, sinó que constituïa un primer esborrany, rebutjat en el seu dia per l’editor i abandonat en un calaix durant gairebé seixanta anys. Lee, llavors una autora encara inèdita, reaprofità els personatges del text fallit i desenvolupà com podien haver sigut les seves vides una vintena d’anys abans. El resultat, “To Kill a Mockingbird”, esdevingué un èxit fulgurant i perdurable que li proporcionà a l’autora el Pulitzer de 1961 i que ha arribat a figurar en algunes llistes com la millor novel·la del segle XX.

Què ha pogut passar? ¿Què ha canviat perquè Lee hagi pres aquesta decisió inesperada després de cinquanta-cinc anys de mutisme? Els únics canvis objectius que s’han pogut certificar és que l’últim dels germans vius de l’escriptora, Alice, finà el 2014 i que Harper (de 89 anys) fa temps que és pràcticament cega i sorda, i que potser repapieja una mica o bastant. Em sembla lícit sospitar que algú ha vist en la incapacitat de l’autora una oportunitat immillorable per fer el negoci editorial de la temporada. Cal tenir present que “To Kill a Mockingbird” —un títol tan ubic al currículum educatiu americà com el nostre “Mecanoscrit del segon origen”, però amb un plus de bona consciència liberal que li obre qualsevol porta crítica— és molt estimat pel públic lector del seu país de naixença. La nostàlgia cotitza a borsa i els “baby boomers” (o els seus fills) estem disposats a comprar el passat que seria futur d’Atticus Finch i del xicotot de la Scout sense qüestionar-lo gaire.

La maniobra ha estat un èxit des del punt de vista comercial i, encara que ningú no gosi afirmar que es tracta d’un gran llibre, pocs són els que s’hagin sentit veritablement estafats: diria que el lector corrent és poc sensible a la qualitat literària i que un mínim d’entreteniment i la recuperació d’alguns personatges estimats (encara que sigui en una versió dolorosament transformada dels mateixos) és tot el que demana. Més em dol que aquesta operació nostàlgica s’estengui a casa nostra, on l’obra de Harper Lee no ha tingut mai tant d’impacte. Ja sé que el gran món editorial és cada vegada més una indústria i que les campanyes publicitàries estaran disposades a enunciar qualsevol virtut fictícia sobre un títol potencialment mediocre; però em sembla una exageració ruca afirmar, com fa una de les nostres editores, que “Go Set a Watchman” és LA gran novel·la del segle XXI. I encara una altra ens assegura que finalment ara sabrem què pensen “realment” els personatges de “To Kill a Mockingbird”, com si alguna vegada els personatges literaris haguessin pensat de debò.

Segurament el que més m’emprenya de tot això és que a casa —on no hi ha entrat ni Stieg Larsson, ni la noia del tren, ni el quartet del senyor Gray, ni la perduda de Gillian Flynn, ni el cas Harry Quebert— ha aparegut aquest íncube textual que ningú no havia convidat. Caldrà que desratitzem abans que m’entrin temptacions de llegir-lo.