Ocell de mal averany

Donna Tartt és un cas peculiar d’escriptora: publica una novel·la ben gruixuda cada deu anys i obté sempre un ressonant èxit de crítica i de vendes. La seva tercera obra “The Goldfinch” (editada aquí per Lumen com “El jilguero”) aparegué l’any 2013 i tingué una acollida tan bona com els seus títols anteriors; rebé a més el premi Pulitzer per a ficció del 2014. M’havia resistit a llegir-la una pila de mesos a causa del seu considerable gruix; però finalment vaig deixar-me temptar en un aeroport davant la perspectiva d’un vol que prometia ser llarg i tediós.

La cadernera del títol és un meravellós quadre de Carel Fabritius que actualment es troba al Maurithuis de L’Haia i que veureu reproduït a totes les edicions de la novel·la. Fabritius, que fou el deixeble més dotat de Rembrandt, morí als 32 anys a causa de l’explosió d’un magatzem de pólvora a la ciutat de Delft, explosió que va destruir el seu taller i gran part de la seva obra. Només en sobreviuen una dotzena de pintures, fet que potencia la seva cotització, en particular la d’aquest delicat panell en “trompe l’oeil” de 33,5 x 22,8 cm.

“The Goldfinch” explica en primera persona els anys formatius de Theo Decker, un adolescent novaiorquès que perd la seva mare de forma traumàtica i pren possessió, a canvi, de la meravellosa pintura de la cadernera de Fabritius, una barata d’escassa justícia poètica. La descripció de l’atemptat al Metropolitan que obre la novel·la i és el detonant literal de la resta del llibre es prolonga durant pàgines i més pàgines, en contra de la noció del que hauria de ser una seqüència d’acció. Després, un cop atribuït el fet a un grup “d’extrema dreta”, la trama tira endavant sense tornar a girar la vista enrere. Aquesta incongruència en la gestió dels materials de la narració és típic de tot el llibre i potser és una de les conseqüències més aparents de les seves excessives 860 pàgines.

Una novel·la d’aquesta envergadura requereix una trama sòlida que la justifiqui, però “The Goldfinch” no la té. Dickens —amb qui s’ha comparat Tartt pel fet superficial que el protagonista és orfe— farcia els seus fulletons de personatges pintorescos i els feia córrer mitjançant mecanismes grinyoladissos però sorprenents. A la peripècia de Theo abunda més la descripció de paisatges humans —l’alta societat de Nova York, el suburbi de Las Vegas, el món de les antiquitats—, que no pas el progrés de l’acció, que queda sovint en suspens, almenys fins que no s’assoleix el darrer terç.

No es pot negar que Tartt té un estil curós i sofisticat, que demostra que no és imprescindible el (poc) nivell de Dan Brown per obtenir un bestseller. En general fa de bon llegir encara que el llibre no avanci, però potser peca de voler lluir la seva exquisidesa (uns adolescents que escolten Palestrina al seu ipod?) Com a protagonista, Theo no és particularment simpàtic i la majoria de les seves decisions semblen més motivades per les lleis del fulletó que per les del sentit comú. El seu millor amic és un ucraïnès que acaba resultant bastant delinqüent. Francament, si jo fos oriünd d’algun país de l’Est d’Europa, obriria un grup a Facebook per queixar-me del tracte ple de prejudicis que rebem a la ficció contemporània.

Com he apuntat, cap al final la cosa s’anima una mica amb un viatge a Amsterdam i uns esquitxos de violència que Tartt es nota que no domina gens. I quan sembla que tot acabarà de la pitjor manera possible, es produeix una d’aquelles solucions barates que ho arreglen tot, definició de manual del “deus ex machina”. I el que no s’arregla, senzillament s’oblida pel mètode expeditiu de no mencionar-ho, el que resulta més que vergonyós si estem parlant d’un assassinat o del gran amor del protagonista. Amb tot, encara queden vint pàgines finals que ja no pertanyen a la trama, sinó que són les prescindibles reflexions de Theo sobre el que ell pensa que és la funció de l’art, tot prenent com a origen de les seves teories la cadernera de Fabritius. Personalment, res m’agrada menys que un autor que utilitzi el gènere de la novel·la per exposar les seves idees sense cap coartada narrativa. Si no li perdono al Tolstoi de “Guerra i pau”, molt més dur seré amb Donna Tartt, responsable d’un dels finals més matussers de la temporada.

Premi Pulitzer, tanmateix.