divendres, 4 de setembre del 2015

Res no és perfecte

Em feia l’efecte que el cineasta Fernando León no freqüentava la ficció des de temps immemorials, potser perquè “Princesas” (2005) va suposar una certa desil·lusió, mentre que “Amador” (2010) no va tenir gaire ressò. Cinc anys més tard ens arriba “A Perfect Day” basada en la novel·la “Dejarse llover” de Paula Farias i amb un repartiment internacional que parla majoritàriament en anglès.

L’acció se situa l’any 1995 en el final de la Guerra dels Balcans (impecablement suplantats per la serra de Granada) i relata les penes i treballs quotidians d’un grup de cooperants de l’oenagé imaginària “Aid across Borders” i la seva relació tant amb les forces de les Nacions Unides com amb la població local. La trama, pràcticament única, se centra en la recerca d’un tros de corda per poder extreure el cadàver que està contaminant un dels pocs pous de la zona. Aquesta tènue excusa permet presentar un retrat coral d’una situació tan anòmala (i tan freqüent) com és el de les seqüeles d’una guerra civil.

“A Perfect Day”, títol que no podria ser més irònic, evita però tot tremendisme i opta per un sorneguer to de comèdia negra, on la palpable violència queda gairebé sempre fora de camp. Malgrat un tercer acte que es desinfla una mica, el film és ple de grans diàlegs i d’excel·lents idees de guió (com la de les vaques detectores de mines). Menció apart mereixen els seus protagonistes, dos actors tan sòlids i carismàtics com Benicio del Toro i Tim Robbins, els quals dibuixen sengles perfils tan humans com allunyats de qualsevol hagiografia. Al seu costat Mélanie Thierry, Fedja Stukan i el nen Eldar Residovic, també m’han semblat impecables (i Sergi López té un paperet, també). Em convenç menys la guapa ucraïnesa Olga Kurylenko que introdueix una subtrama amorosa bastant supèrflua.

Acostumat a veure Fernando León com a paradigma del cinema de caire social, desconcerta una mica que “A Perfect Day” eviti tota mena de sermó i es delecti amb humor en les ridiculeses més absurdes i humanes. Sembla voler dir-nos que les nostres bones intencions tenen sempre els seus límits, que això és el que hi ha, i que qui dia passa any empeny. Però que no per això hauríem d’avorrir les bones intencions. Filosofia de mitjana edat, en definitiva.


Bonus: gran fotografia d’Álex Catalán. I un punt suplementari per incloure cançons de Lou Reed a la banda sonora i prescindir no obstant de l’elecció més òbvia.

10 comentaris:

  1. Mmmmm dubto de si apuntar-me-la o no, hauré de seguir llegint ressenyes.

    ResponElimina
  2. Continua llegint, però crec que no et desagradarà.

    ResponElimina
  3. He vist tres pel·lícules de Fernandon León i totes m'han semblat més que notables. "Familia" era una troballa, "Barrio" transmetia perfectament el tedi de la pobresa en un racó pelat del Madrid canalla i "Los lunes al sol", que Javier Marías destroçava en el seu blog, és igualment una obra a tenir molt en compte. Celebro que la que tu ressenyes també valgui la pena.

    ResponElimina
  4. Per sort no has vist "Princesas" que era molt més fluixa.

    ResponElimina
  5. dons jo des de que en vaig començar a sentir parlar vaig pensar que era per anar a veure-la. El tractament que dius de la pel·licula ense sermons, entenc es el correcte, hi ha res és absurd que una guerra?, potser nomès o supera una guerra civil.....

    salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Francesc, el to és molt encertat i tan irònic com la vida mateixa.

      Elimina
  6. A més Lou Reed? Ja pensava veure-la, ara encara més!
    (i les tres que he vist d'ell, "Barrio", "Familia" i "Los lunes al sol" m'han agradat molt)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bé, una de Lou Reed i una de Velvet Underground (Venus in Furs).

      Elimina
  7. Avui l'he vist. És una pel·lícula gairebè perfecte, amb un gran treball d'actors, i el to és perfecte, defugint dramatismes, sang i fetge dona encara més el punt exacte de la cruesa de la barbaritat de la guerra, a destacar el tros on pretenen comprar una corda i no els hi venen, i l'escena dels paramilitars amb l'autobus que com apareix al final de la pel·lícula entenc no afusellen a aquells homes. Seguir les vaques, és la metàfora, trepitjar per on ho fan elles.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Francesc, té un to molt ben trobat, inhabitual en un film de guerra.

      Elimina