divendres, 14 d’abril de 2017

Realitat alternativa

Scott, Weisz, Wilkinson, en aquest ordre
Corren temps difícils per a la veritat, quan hi ha tanta gent que no s’avergonyeix de rebutjar la realitat, si aquesta li espatlla el discurs. Va ser el flamant president del primer país del món lliure qui va adduir l’existència de «alternative facts» per modificar el nombre de persones que van assistir a la seva presa de possessió. Però podríem parlar igualment d’obscurantistes que sostenen que la ciència afirma que els nens tenen penis i les nenes vagina; o de professionals del basquet que creuen que la terra és plana; o de curanderos que et curen el càncer amb una infusió d’enciam. Sembla que triomfa la idea que totes les opinions són igualment respectables i que pensar el contrari és un atemptat a la llibertat d’expressió.

Per tot això és tan oportuna i necessària l’existència d’un film com «Denial» («Negació»), potser no una obra artística superlativa, però sí una bona lliçó cautelar. La pel·lícula explica el cas real de Deborah Lipstadt, una professora americana d’estudis sobre l’Holocaust, demandada per libel per l’historiador anglès David Irving, a qui havia acusat de negacionisme sobre l’extermini jueu i de simpaties envers Adolf Hitler. La demanda s’ha executat davant de la justícia britànica perquè allí, a diferència dels Estats Units, no existeix la presumpció d’innocència i haurà de ser l’acusada la que hagi de demostrar que l’Holocaust realment va produir-se.

El que segueix és un sòlid drama judicial, on el director Mick Jackson (que tingué el seu moment de glòria amb allò de «El guardaespatlles») es limita a no espatllar res. El prestigiós dramaturg David Hare firma un guió tan didàctic com ple de matisos, on s’aborden qüestions importants que van molt més enllà de la puixança del neofeixisme: des de la funció de les omissions de l’historiador fins a l’explotació interessada de les víctimes (o la seva humiliació), des dels límits de la llibertat d’expressió fins els límits del respecte. «Denial» també funciona molt bé com «procedural» jurídic, que remarca la diferència entre la mesurada manera de fer britànica i la impetuosa bel·licositat dels americans. I fins i tot es permet una acrimoniosa crítica de l’establishment jueu del Regne Unit, al qual presenta covardament conciliador.

De segur el film no seria tan recomanable si no comptés amb una colla d’actors que, ajudats pel guió, et munten un personatge amb el que et pots identificar amb mig gest i dues frases. Entre els quals Andrew Scott i Mark Gatiss (o Moriarty i Mycroft a «Holmes»), omnipresents a l’audiovisual anglès actual. Rachel Weisz, qui per descomptat és molt més atractiva que la Deborah Lipstadt original, sempre dóna bé el paper de dona universitària, i aquí (que l’obliguen a la passivitat) fa goig veure com crema per dins. Però els triomfadors absoluts són dues velles guineus de l’escena: Tom Wilkinson i Tim Spall. Wilkinson juga en el bàndol dels bons i per això és més fàcil empatitzar-hi; però Spall, amb les seves faccions de llop astut, amaga un perill considerable. Bravo pels dos eximis!

Fidel a la seva idiosincràsia anglo-saxona, la pel·lícula es desenvolupa de forma cristal·lina; però sense grans cops de teatre sentimentals. Els amants del Hollywood més convencional trobaran a faltar un clímax; però sempre hi ha moments on és preferible que la civilitat venci el melodrama.

Cap comentari:

Publica un comentari