Mort als pòstums

Poques qüestions més delicades que les que es refereixen a la gestió d’una herència i molt en especial al llegat d’un artista. La Història va plena de familiars plens de zel legítim que han fet amb l’obra dels seus difunts tota mena de manipulacions: del segrest, a la tergiversació, de la sobreexplotació a la censura. Un cop el mort és a la tomba, els seus desitjos poden ser interpretats a gust del consumidor. Ja Milan Kundera va escriure un recomanable assaig sobre aquesta qüestió («Els testaments traïts»); potser perquè el destí de tot testament és el de ser traït. El cas paradigmàtic que sembla sancionar la tradició de la traïció és el de Max Brod, marmessor de Franz Kafka. Si no hagués desobeït la petició del seu amic de condemnar tots els seus inèdits a les flames, potser a hores d’ara l’escriptor de Praga ens seria un perfecte desconegut, desconegut i tanmateix perfecte.

A l’altre costat de la balança tindríem les vídues ferotges, a l’estil de les de Borges o d’Hergé, que no en deixen passar una en qüestió de drets d’autor; o el fill penques de Nabokov, que va editar una col·lecció de fitxes gargotejades del seu pare com si fos la gran obra mestra inacabada.

I llavors tenim Terry Pratchett el qual, malgrat haver sigut diagnosticat d’Alzheimer el 2007, va demostrar tenir les coses molt clares fins gairebé el final, esdevingut el març de 2015. Coneixedor de com són d’atzarosos els destins dels inèdits, va estipular en el seu testament que el disc durs del seu ordinador fos col·locat al bell mig de la carretera i que una piconadora li passés pel damunt. Mort el gos, s’acabaria la ràbia, devia pensar.

M’assabento per The Guardian que aquest cerimonial de la destrucció va tenir lloc el 29 d’agost proppassat. L’executor fou Rob Wilkins, gestor del llegat de Pratchett; la piconadora va ser un veterà model de la casa John Fowler & Co anomenada «Lord Jerico»; i el lloc dels fets la Gran Fira del Vapor de Dorset. Contempleu ara la magnitud de la tragèdia.

L’autor té dos llibres pòstums, una col·laboració amb Stephen Baxter («The Long Utopia») i «The Shepherd’s Crown», la darrera novel·la de Discworld. Amb tota seguretat els va deixar enllestits abans de dinyar-la; en tot cas, si hi ha llibres sospitosos, seran els hipotètics que vindran publicat més endavant. Els típics conspiranoics de la Internet ja diuen que el disc dur de la foto pertany a la tecnologia de l’any de la picor i que Pratchett (o el seu fantasma) ens amaga coses.

Que alci la mà qui no amagui coses.

Lluny d’Itàlia

Dels premis Llibreter del 2017, coneixia i havia gaudit amb «Els Estranys» de Raül Garrigasait, en canvi no havia sentit parlar de «Estirpe» del sard Marcello Fois, editat per Hoja de Lata de Xixón i molt ben traduïda per Francisco Álvarez. A posteriori he descobert que l’habitualment acerb Gregorio Morán li havia dedicat una elogiosa «Sabatina» al llibre, una frase de la qual apareix convenientment a la faixa: «Pocos libros, en los últimos meses, me han producido ese pálpito de estar leyendo una joya». Sent una mica malpensats es podria sospitar que el fet que Morán i l’editorial comparteixin pàtria asturiana haurà influït favorablement en la ressenya; però ho passaré per alt, perquè la novel·la efectivament és notable. És un cas que justifica l’existència del premi Llibreter, guardó sense el qual probablement ens hauria passat desapercebuda aquesta «Estirpe».

El llibre respon d’entrada al format de la saga familiar —és la primera part d’una trilogia— que s’inicia a finals del segle XIX i abastarà fins a finals del XX. S’ambienta a Nuoro en el cor de Sardenya i el protagonitzen Michele Angelo i Mercede Chironi amb tota la seva descendència. Michele i Mercede són orfes sense fortuna, ell aprenent en una forja, ella minyona de casa bona. El seu matrimoni anirà prosperant econòmicament gràcies a la perseverança i la manca d’ostentació de la seva bona fortuna; però la desgràcia els colpirà una vegada i una altra fins a fer perillar la continuïtat de la nissaga.

Tot i que el llibre conté personatges ben delineats i mencions a fets històrics esdevinguts entre 1889 i 1943, el seu estil s’allunya de les novel·les històriques a l’ús i adopta un to mític, gairebé bíblic. El caràcter esquerp i ferreny de l’illa de Sardenya infon a «Estirpe» una atmosfera molt especial, que presenta la nació italiana com una font de conflictes aliens, si no una anomalia llunyana; mentre que el país, la contrada, sembla encara el pati de joc dels deus antics.

Això es tradueix en una narració carregada de «literatura» (pel seu ús forçat del llenguatge), amb anades i vingudes en el continu temporal, i un to sentenciós o bé portentós (de vegades incomprensible (o poètic, a gust del consumidor)). Però Fois l’encerta més que l’erra, amb paràgrafs tan bons com aquest.

De cualquier modo, en esta farsa de criaturas encadenadas Michele Angelo representa la excepción que hace que la regla sea inconsistente… Poco se sabe de él, solo que debió de ser el fruto de un abrazo consumado entre bambalinas: su padre, quién sabe cómo se llamaba, habría sido un carbonero llegado de la península; su madre, una nativa hija de nadie, tal vez una criada. Es un hecho que ella no supo que estaba embarazada hasta el momento de dar a luz y que él nunca llegó a saber que había sido padre. Y es también un hecho que en aquel rincón del mundo olvidado por cualquier clase de divinidad lo habitual era parir cosas peludas de escaso peso, mientras que ella dio a luz un fardo de blanco y oro, tan hermoso como el Niño Jesús de un belén.

Més enllà, o més ací, de fràgils qüestions de gust (no sóc gaire amic d’expressions poètiques); diria que «Estirpe» és una novel·la amb prou personalitat com per merèixer una visita i fins i tot una cohabitació duradora.

Un món de metros: Los Angeles (2)

Qui podia imaginar que la ciutat de l’automòbil per definició continuaria apostant pel transport públic? Si el 2010 eren 62 les estacions de metro, ara ja en són 86. Com que la xarxa ha de cobrir una gran superfície, el seu disseny es desplega sense complicacions ni gestos forçats. M’hagués agradat que el traç de les línies tingués una mica més de gruix. En la seva versió actual queda un conjunt una mica desmaiat.

Les minories

És el que té posar-se en mans d’un viatge organitzat: el fet de sacrificar algunes decisions ètiques en benefici de la comoditat. Així que, si el programa dels últims dies del «tour" per Myanmar anunciava una visita a les «minories», la meva única preocupació va ser que aquestes denominades «minories» no visquessin a l’extrem més estrenu d’un pronunciat pendent (poc excursionista que sóc). Inquietud vana, perquè cap d’aquestes minories es trobava a més de mitja hora per carretera d’un aeroport. O sigui que tampoc havia de ser l’experiència antropològica de les nostres vides; però com a catalans experimentats, prou sabem que de vegades una minoria inclou milions d’animetes.

Concretant una mica més, a Myanmar —país budista per definició—, queden encara algunes tribus animistes o recentment evangelitzades per protestants, que vesteixen robes tradicionals i mostren un elevat nivell de ronya. Amb un Starbucks i un Zara que s’inaugura amb ritme mensual, la cosa no durarà gaire. Però de moment les visites produeixen una considerable vergonya aliena i, francament, no tinc cap excusa vàlida per ser-hi present.

Un suposat guia local controla amb fèrria autoritat els moviments de les dones (els homes semblen ser sempre els eterns absents). Quan els dona llum verda, es desencadena un sòrdid comerç de braçalets de plàstic barats possiblement fabricats al barri de Fondo. Aquestes minories ètniques residuals, que tot just ara estan descobrint els beneficis de l’escolarització i la salut pública, semblen actuar com mones de fira de joiosa passivitat davant de la nostra tova aquiescència. El seu modus vivendi és vergonyós, però em temo que a això s'han vist reduïts per la nostra intrusió turística. En el futur procuraré no reincidir.

Les religions no són bones

Ocells asfixiats

Encara que no ho entengui, no tinc grans problemes per respectar que les persones sentin la necessitat de posar una divinitat al bell mig de les seves vides. Al cap i a la fi, cadascú se soluciona la transcendència com pot. Em costa més, en canvi, acceptar la versió social i organitzada d’aquestes mateixes creences, allò que solem anomenar religió. En algun moment del passat remot vaig emetre la famosa (?) «boutade»: l’única religió bona és la religió morta; i cap ni una de les experiències posteriors m’ho ha desmentit.

Aquest paràgraf previ el vaig escriure a principis d’agost, tot just acabat de tornar de les vacances a l’Extrem Orient, sense sospitar que era imminent el salvatge atemptat de la Rambla. Per tant, no m’agradaria ara que s’interpretés com un gest d’islamofòbia per a rucs; quan catòlics, jueus, mormons, hindús, sikhs, sintoistes, protestants, zoroastristes i animistes mereixen una ració similar de bufetades quan es posen «farrucos».

De fet, l’objecte de la meva invectiva havia de ser el budisme, «la religió sense Déu» (com anuncien les agències de viatges), la més ben considerada pels indocumentats universals del bonisme sense fronteres. No sé a què respon la seva bona fama (potser a una campanya de relacions públiques molt ben pagada?) A qualsevol que pregunteu, fins i tot a algú que no sigui Richard Gere, us respondrà que el budisme és només pacifisme i àpats vegans.

Després de dues setmanes a Myanmar, país budista per definició, no ho tinc gens clar; perquè he llegit entre línies mostres de sexisme, fanatisme i maltracte animal. Així, mentre que ser monjo és un estat civil desitjable, que gairebé tots els mascles experimenten, encara que només sigui durant un parell de dies (com una «mili» idiosincràtica), les monges (que també existeixen, vestides de rosa inevitable) no deixen de ser religioses de segona categoria.

Vam assistir, en un monestir que compta amb més de mil religiosos entre professos i aspirants, al ritual diari del lliurament del dinar. Cada dia una família diferent s’erigeix en font nutrícia de la institució i, per marcar l’esdeveniment, organitza un banquet paral·lel per amics i coneguts, no gaire lluny del que seria un bateig o una comunió. La dieta dels monjos, apart del previsible arròs bullit, vam observar que incloïa també ingredients tan discutibles com les patates xip, els pastissets industrials i les gominoles.

Pel que fa a la defensa animal, encara es pot visitar a les vores del llac Inle un monestir popularment conegut com «el dels gats que salten». Afortunadament, en anys recents els monjos han decidit ocultar les piruetes dels seus felins, tot i que havia sigut la seva principal font d’ingressos. Als carrers de Yangon encara es poden trobar ocells anxovats en una gàbia, llestos per a una cerimònia ritual d’alliberament. Primer els fas esclaus, després els anomenes lliberts.

Com ja he dit, Myanmar és un país majoritàriament budista, amb una presència residual de tribus animistes que tenen totes les de perdre (properament els dedicaré un apunt) i una minoria musulmana que representa un 4,3 % de la població. Es tracta bàsicament dels rohingya de l’est del país, víctimes de «progroms» nacionalistes per part dels molt «pacífics» budistes predominants. El nostre guia de viatge particular sostenia que tots ells eren refugiats recents de Bangla Desh sense cap dret d’arrelament a la zona, i fins i tot una figura tan respectada com la Premi Nobel de la Pau Aung San Suu Kyi no s’ha molestat ha alçar una de les seves elegants celles per defensar-los. Un món en el que els budistes fan la vida impossible als musulmans segurament serà del gust d’alguns. Ironies de la vida.

En un nivell més superficial, podríem discutir quina és la religió més kitsch de totes. Hindús i testimonis de Jehovà serien al pòdium sense possibilitat de rèplica; però els budistes potser es mereixen tots els premis (us heu adonat que la iconografia catòlica no inclou cocodrils?).

Les set caputxetes i el llop

La sequera de l’oferta cinematogràfica del mes d’agost obliga a decisions una mica desesperades, com és anar a veure una pel·lícula de Sofia Coppola, cineasta que em cau particularment malament (anar a veure «The Emoji Film» ja hauria sigut directament suïcida). Si m’irrita la noia Coppola és perquè la totalitat de la seva obra, tant d’actriu com de directora, s’ha centrat en un únic tema: les dissorts que comporta ser una nena de bona família, un problema que podeu comptar que em queda lluny.

Almenys aquest «The Beguiled» escapa una mica de les seves constants habituals a més de tractar-se d’un «remake» de la pel·lícula del mateix títol que un jove Clint Eastwood va rodar amb Don Siegel al principi de la seva etapa post-Sergio Leone. Com que no conec la primera versió (molt ben considerada per la crítica), només puc conjecturar que la visió de Coppola imposarà una mirada més femenina a la faula del soldat de la Unió malferit que és acollit en un pensionat de senyoretes sudistes.

En tot cas, les possibilitats que ofereix la història per mostrar un llop calculadament depredador i una colla de gates en zel de la forma més tòrrida possible queda malbaratada per un tractament superficial dels personatges que mai investiga a fons les seves motivacions. No gosaria dir que els actors estan malament: Colin Farrell i Nicole Kidman estan a l’altura del que es pot esperar d’ells, mentre que Kirsten Dunst és l’única que s’arrisca una mica. Les quatre actrius infantils —Oona Laurence, Angourie Rice, Addison Riecke i Emma Howard— potser són les que més mereixen una menció especial.

«The Beguiled» és, això sí, una pel·lícula molt bonica de mirar (tot i que un pèl llepada). Philippe Le Sourd retrata un bosc encantat de boires i molses i uns interiors il·luminats exclusivament per espelmes. Les actrius tendeixen a disposar-se en quadres plàstics encisadors (vegeu, si no, el pla final). De vegades el nivell no queda lluny d’un reportatge per a «Vogue».
 

Un món de metros: Lisboa (2)

No és que la xarxa prèvia hagi crescut gaire. Només la línia vermella s’ha prolongat de forma visible fins arribar a l’aeroport (o intersecar amb la blava per l’altre extrem). Tot plegat són quatre línies i 55 estacions. Res d’espectacular, si no es tractés de Lisboa, una ciutat amb una màgia particular que mai es fonamenta amb dades objectives.

Em continua enamorant la seva selecció cromàtica que, amb petits matisos, evita amb elegància la gamma parxís. I els logos que caracteritzen les quatre línies: el gira-sol, la gavina, la caravel·la i l’orient de la brúixola. Només m’incomoda la incorporació grisa de les línies de rodalies que apunten a l’exterior de la ciutat. Però, com diria John Donne, cap home és una illa. I una xarxa de metros encara menys.

Genocidis i altres piruetes

No em penjaré cap falsa medalla i confessaré d’entrada que, com a lector adolescent de la revista Pilote («Le journal d’Asterix et Obelix»), unes de les pàgines que em saltava olímpicament eren les dedicades a les aventures de Valérian i Laureline, potser perquè la ciència-ficció no era llavors la meva fal·lera principal (ni ho seria mai, per què us he d’enganyar?) La sèrie de molt llarga vida (1967 - 2010), escrita per Pierre Christin i dibuixada per Jean-Claude Mézières, gaudeix en el present d’un prestigi sempre creixent i és una reconeguda font d’inspiració d’una altra celebrada «space opera» ideada per un tal George Lucas una dècada després.

En dia tan atziac per a Barcelona com aquest divendres 18 d’agost em convenia una mica d’escapisme aneuronal, i el prestidigitador Luc Besson semblava un bon guia, com indicava la seva recent «Lucy»: una excitant diversió eixelebrada, molt baixa en calories, però farcida de compensacions barates. Per no parlar de Scarlett Johansson.

D’entrada, «Valerian and the City of a Thousand Planets» es presenta immillorablement bé. Els seus primers trenta o quaranta minuts són una successió de paisatges lisèrgics, personatges alienígenes dissenyats a la perfecció i escenes d’acció tan excitants com conceptualment incomprensibles. Tota aquesta auspiciosa carta de presentació es va espatllant gradualment per culpa d’un guió inepte, una durada de dues hores i quart que cap trama justifica i una interacció de la parella protagonista que no funciona de cap de les maneres.

Dane DeHaan és un bon actor, incapaç d’interpretar el xulo-piscines de mandíbula quadrada que hauria de ser Valerian. El seu Valerian és més aviat un "junkie" ploricós amb conjuntivitis al fons dels ulls. Mentrestant, Cara Delevingne, va apilant maó a maó una carrera digna de celebració, sense que ni ella mateixa es denomini actriu. Al seu voltant un munt de noms prestigiosos en papers indignes de la seva celebritat. Ethan Hawke, Rutger Hauer, Rihanna o el músic Herbie Hancock amb prou feines es guanyen els seus cinc minuts de fama.

Comença il·lusionant, acaba avorrint.

Les dones de quaranta anys

Aquest exemple exemplar de dona de quaranta anys sembla la revisió en ple segle XXI de la protagonista de «¿Qué he hecho yo para merecer esto?». El marit, primari i insensible, i el barri més enllà de la M30 semblen ser els mateixos; però ara la heroïna té les faccions familiars de Maribel Verdú. Es tracta d’«Abracadabra», el darrer film del bilbaí Pablo Berger, qui després de dues pel·lícules tan dissemblants com «Torremolinos 1973» i «Blancanieves», sembla intentar una hibridació de les dues amb una barreja agosarada de comèdia costumista i faula amb tocs fantàstics.

Carmen (Maribel Verdú) és una mestressa de casa en un barri obrer de Madrid. Casada amb Carlos, un mascle ibèric de manual (Antonio de la Torre, acostumat a brodar aquest tipus de papers), que li dóna més disgustos que satisfaccions. En el casament d’un cosí, un número d’hipnotisme amateur sembla canviar-li el caràcter a Carlos, que ara esdevé un marit atent i detallista. Però, i si no fos l’hipnotisme el responsable del canvi, sinó que es tractés d’una possessió diabòlica?

«Abracadabra» és una comèdia arriscada que, en la seva inusual barreja d’ingredients, no s’assembla a cap altra. Els seus escenaris hiperrealistes —el local on se celebren casaments, el saló de ball, el bar de barri, el supermercat…— tenen un toc agressivament estilitzat, que en el disseny de vestuari de Paco Delgado entra de ple en el descarrilament. Hi ha personatges que són pura truculència, com el Dr. Fumetti, dentista hipnotitzador, que encarna amb aires d’ensinistrador de puces l’ínclit Josep Maria Pou. Hi ha seqüències d’horror evocat (la visita al pis en venda) o de fàstic físic (l’escena protagonitzada per un recuperat Saturnino García). Hi ha també moments de surrealisme inesperat, com les al·lucinacions simiesques del pobre Carlos.

No estic segur que Berger controli totalment el seu material i cap al final diria que el guió se li embulla innecessàriament. És en tot cas una proposta atrevida que mereix respecte i atenció. De la Torre està particularment versàtil i Verdú demostra una vegada més (per si algú ho dubtava) que domina la càmera i es deixa estimar per ella com poques actrius del país. Doneu-li una oportunitat.

Les dones de cinquanta anys

En la visió clàssica de la feminitat, quan la dona arribava a la cinquantena, tota la feina que s’esperava d’ella quedava necessàriament enrere i un cop acomplertes les seves funcions reproductives i aglutinadores del nucli familiar, no li quedava més que anar morint amb discreció sota l’empara tutelar d’algun mascle amb dret de parentiu. Ho il·lustren molt bé un parell d’estampes clàssiques, titulades respectivament «Les âges de l’homme» i «Les âges de la femme», que escenifiquen peripècies vitals quasi totalment contraposades. Mentre que l’home només apareix acompanyat de la dona als 20 (quan festeja) i als 30 (quan procrea); la dona, tret de la infantesa, sempre existeix en relació als altres, sigui com a festejada, com a jove mare, com a sogra, com a àvia, com a mainadera dels nets o com a destinatària de la pietat filial.

Tot això no m’ho invento; m’ho ha ensenyat una pel·lícula de l’actriu i cineasta Blandine Lenoir, que es titula «Aurore» («50 primaveras» és el vulgar títol en castellà), i que intenta fer una mica de justícia a les dones que arriben a la cinquantena en ple segle XXI. L’Aurore del títol la interpreta la prodigiosa i polifacètica Agnès Jaoui —actriu, guionista, directora i cantant; monument vivent del cinema francès—, aquí ocupada per les desgràcies pròpies de l’edat: des dels fogots de la menopausa, fins les dubtoses prestacions eròtiques dels companys coetanis, passant pels repetits errors de les filles.

Per a bé o per a mal, el guió intenta deixar els personatges en llibertat, i tret d’algunes coincidències improbables, tot flueix amb naturalitat i la mínima dosi d’artificis. En un món ideal hi hauria lloc per millorar la trama; però l’intent resulta inútil davant de la presència carnal i tan humana de la Jaoui. Cada segon que ella ocupa la pantalla és un regal per l’espectador. I un argument per a la defensa: les dones de cinquanta anys tot just eclosionen i floreixen, com no ho havien fet mai abans en la Història de la Humanitat.

On connait la chanson.