Les minories

És el que té posar-se en mans d’un viatge organitzat: el fet de sacrificar algunes decisions ètiques en benefici de la comoditat. Així que, si el programa dels últims dies del «tour" per Myanmar anunciava una visita a les «minories», la meva única preocupació va ser que aquestes denominades «minories» no visquessin a l’extrem més estrenu d’un pronunciat pendent (poc excursionista que sóc). Inquietud vana, perquè cap d’aquestes minories es trobava a més de mitja hora per carretera d’un aeroport. O sigui que tampoc havia de ser l’experiència antropològica de les nostres vides; però com a catalans experimentats, prou sabem que de vegades una minoria inclou milions d’animetes.

Concretant una mica més, a Myanmar —país budista per definició—, queden encara algunes tribus animistes o recentment evangelitzades per protestants, que vesteixen robes tradicionals i mostren un elevat nivell de ronya. Amb un Starbucks i un Zara que s’inaugura amb ritme mensual, la cosa no durarà gaire. Però de moment les visites produeixen una considerable vergonya aliena i, francament, no tinc cap excusa vàlida per ser-hi present.

Un suposat guia local controla amb fèrria autoritat els moviments de les dones (els homes semblen ser sempre els eterns absents). Quan els dona llum verda, es desencadena un sòrdid comerç de braçalets de plàstic barats possiblement fabricats al barri de Fondo. Aquestes minories ètniques residuals, que tot just ara estan descobrint els beneficis de l’escolarització i la salut pública, semblen actuar com mones de fira de joiosa passivitat davant de la nostra tova aquiescència. El seu modus vivendi és vergonyós, però em temo que a això s'han vist reduïts per la nostra intrusió turística. En el futur procuraré no reincidir.