dimecres, 9 d’agost de 2017

Les dones de quaranta anys

Aquest exemple exemplar de dona de quaranta anys sembla la revisió en ple segle XXI de la protagonista de «¿Qué he hecho yo para merecer esto?». El marit, primari i insensible, i el barri més enllà de la M30 semblen ser els mateixos; però ara la heroïna té les faccions familiars de Maribel Verdú. Es tracta d’«Abracadabra», el darrer film del bilbaí Pablo Berger, qui després de dues pel·lícules tan dissemblants com «Torremolinos 1973» i «Blancanieves», sembla intentar una hibridació de les dues amb una barreja agosarada de comèdia costumista i faula amb tocs fantàstics.

Carmen (Maribel Verdú) és una mestressa de casa en un barri obrer de Madrid. Casada amb Carlos, un mascle ibèric de manual (Antonio de la Torre, acostumat a brodar aquest tipus de papers), que li dóna més disgustos que satisfaccions. En el casament d’un cosí, un número d’hipnotisme amateur sembla canviar-li el caràcter a Carlos, que ara esdevé un marit atent i detallista. Però, i si no fos l’hipnotisme el responsable del canvi, sinó que es tractés d’una possessió diabòlica?

«Abracadabra» és una comèdia arriscada que, en la seva inusual barreja d’ingredients, no s’assembla a cap altra. Els seus escenaris hiperrealistes —el local on se celebren casaments, el saló de ball, el bar de barri, el supermercat…— tenen un toc agressivament estilitzat, que en el disseny de vestuari de Paco Delgado entra de ple en el descarrilament. Hi ha personatges que són pura truculència, com el Dr. Fumetti, dentista hipnotitzador, que encarna amb aires d’ensinistrador de puces l’ínclit Josep Maria Pou. Hi ha seqüències d’horror evocat (la visita al pis en venda) o de fàstic físic (l’escena protagonitzada per un recuperat Saturnino García). Hi ha també moments de surrealisme inesperat, com les al·lucinacions simiesques del pobre Carlos.

No estic segur que Berger controli totalment el seu material i cap al final diria que el guió se li embulla innecessàriament. És en tot cas una proposta atrevida que mereix respecte i atenció. De la Torre està particularment versàtil i Verdú demostra una vegada més (per si algú ho dubtava) que domina la càmera i es deixa estimar per ella com poques actrius del país. Doneu-li una oportunitat.

4 comentaris:

  1. Mai no m'ha desagradat Maribel Verdú però a El Laberinto del fauno em va entusiasmar. Té la mà trencada davant de la càmara com tu bé dius amb altres paraules. Veuré la pel·lícula.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És tot un animal cinematogràfic, cosa no tan corrent entre els nostres actors.

      Elimina
  2. Si sale un dentista hipnotizador, no me la puedo perder! ;-)

    ResponElimina