Lluny d’Itàlia

Dels premis Llibreter del 2017, coneixia i havia gaudit amb «Els Estranys» de Raül Garrigasait, en canvi no havia sentit parlar de «Estirpe» del sard Marcello Fois, editat per Hoja de Lata de Xixón i molt ben traduïda per Francisco Álvarez. A posteriori he descobert que l’habitualment acerb Gregorio Morán li havia dedicat una elogiosa «Sabatina» al llibre, una frase de la qual apareix convenientment a la faixa: «Pocos libros, en los últimos meses, me han producido ese pálpito de estar leyendo una joya». Sent una mica malpensats es podria sospitar que el fet que Morán i l’editorial comparteixin pàtria asturiana haurà influït favorablement en la ressenya; però ho passaré per alt, perquè la novel·la efectivament és notable. És un cas que justifica l’existència del premi Llibreter, guardó sense el qual probablement ens hauria passat desapercebuda aquesta «Estirpe».

El llibre respon d’entrada al format de la saga familiar —és la primera part d’una trilogia— que s’inicia a finals del segle XIX i abastarà fins a finals del XX. S’ambienta a Nuoro en el cor de Sardenya i el protagonitzen Michele Angelo i Mercede Chironi amb tota la seva descendència. Michele i Mercede són orfes sense fortuna, ell aprenent en una forja, ella minyona de casa bona. El seu matrimoni anirà prosperant econòmicament gràcies a la perseverança i la manca d’ostentació de la seva bona fortuna; però la desgràcia els colpirà una vegada i una altra fins a fer perillar la continuïtat de la nissaga.

Tot i que el llibre conté personatges ben delineats i mencions a fets històrics esdevinguts entre 1889 i 1943, el seu estil s’allunya de les novel·les històriques a l’ús i adopta un to mític, gairebé bíblic. El caràcter esquerp i ferreny de l’illa de Sardenya infon a «Estirpe» una atmosfera molt especial, que presenta la nació italiana com una font de conflictes aliens, si no una anomalia llunyana; mentre que el país, la contrada, sembla encara el pati de joc dels deus antics.

Això es tradueix en una narració carregada de «literatura» (pel seu ús forçat del llenguatge), amb anades i vingudes en el continu temporal, i un to sentenciós o bé portentós (de vegades incomprensible (o poètic, a gust del consumidor)). Però Fois l’encerta més que l’erra, amb paràgrafs tan bons com aquest.

De cualquier modo, en esta farsa de criaturas encadenadas Michele Angelo representa la excepción que hace que la regla sea inconsistente… Poco se sabe de él, solo que debió de ser el fruto de un abrazo consumado entre bambalinas: su padre, quién sabe cómo se llamaba, habría sido un carbonero llegado de la península; su madre, una nativa hija de nadie, tal vez una criada. Es un hecho que ella no supo que estaba embarazada hasta el momento de dar a luz y que él nunca llegó a saber que había sido padre. Y es también un hecho que en aquel rincón del mundo olvidado por cualquier clase de divinidad lo habitual era parir cosas peludas de escaso peso, mientras que ella dio a luz un fardo de blanco y oro, tan hermoso como el Niño Jesús de un belén.

Més enllà, o més ací, de fràgils qüestions de gust (no sóc gaire amic d’expressions poètiques); diria que «Estirpe» és una novel·la amb prou personalitat com per merèixer una visita i fins i tot una cohabitació duradora.