Les religions no són bones

Ocells asfixiats

Encara que no ho entengui, no tinc grans problemes per respectar que les persones sentin la necessitat de posar una divinitat al bell mig de les seves vides. Al cap i a la fi, cadascú se soluciona la transcendència com pot. Em costa més, en canvi, acceptar la versió social i organitzada d’aquestes mateixes creences, allò que solem anomenar religió. En algun moment del passat remot vaig emetre la famosa (?) «boutade»: l’única religió bona és la religió morta; i cap ni una de les experiències posteriors m’ho ha desmentit.

Aquest paràgraf previ el vaig escriure a principis d’agost, tot just acabat de tornar de les vacances a l’Extrem Orient, sense sospitar que era imminent el salvatge atemptat de la Rambla. Per tant, no m’agradaria ara que s’interpretés com un gest d’islamofòbia per a rucs; quan catòlics, jueus, mormons, hindús, sikhs, sintoistes, protestants, zoroastristes i animistes mereixen una ració similar de bufetades quan es posen «farrucos».

De fet, l’objecte de la meva invectiva havia de ser el budisme, «la religió sense Déu» (com anuncien les agències de viatges), la més ben considerada pels indocumentats universals del bonisme sense fronteres. No sé a què respon la seva bona fama (potser a una campanya de relacions públiques molt ben pagada?) A qualsevol que pregunteu, fins i tot a algú que no sigui Richard Gere, us respondrà que el budisme és només pacifisme i àpats vegans.

Després de dues setmanes a Myanmar, país budista per definició, no ho tinc gens clar; perquè he llegit entre línies mostres de sexisme, fanatisme i maltracte animal. Així, mentre que ser monjo és un estat civil desitjable, que gairebé tots els mascles experimenten, encara que només sigui durant un parell de dies (com una «mili» idiosincràtica), les monges (que també existeixen, vestides de rosa inevitable) no deixen de ser religioses de segona categoria.

Vam assistir, en un monestir que compta amb més de mil religiosos entre professos i aspirants, al ritual diari del lliurament del dinar. Cada dia una família diferent s’erigeix en font nutrícia de la institució i, per marcar l’esdeveniment, organitza un banquet paral·lel per amics i coneguts, no gaire lluny del que seria un bateig o una comunió. La dieta dels monjos, apart del previsible arròs bullit, vam observar que incloïa també ingredients tan discutibles com les patates xip, els pastissets industrials i les gominoles.

Pel que fa a la defensa animal, encara es pot visitar a les vores del llac Inle un monestir popularment conegut com «el dels gats que salten». Afortunadament, en anys recents els monjos han decidit ocultar les piruetes dels seus felins, tot i que havia sigut la seva principal font d’ingressos. Als carrers de Yangon encara es poden trobar ocells anxovats en una gàbia, llestos per a una cerimònia ritual d’alliberament. Primer els fas esclaus, després els anomenes lliberts.

Com ja he dit, Myanmar és un país majoritàriament budista, amb una presència residual de tribus animistes que tenen totes les de perdre (properament els dedicaré un apunt) i una minoria musulmana que representa un 4,3 % de la població. Es tracta bàsicament dels rohingya de l’est del país, víctimes de «progroms» nacionalistes per part dels molt «pacífics» budistes predominants. El nostre guia de viatge particular sostenia que tots ells eren refugiats recents de Bangla Desh sense cap dret d’arrelament a la zona, i fins i tot una figura tan respectada com la Premi Nobel de la Pau Aung San Suu Kyi no s’ha molestat ha alçar una de les seves elegants celles per defensar-los. Un món en el que els budistes fan la vida impossible als musulmans segurament serà del gust d’alguns. Ironies de la vida.

En un nivell més superficial, podríem discutir quina és la religió més kitsch de totes. Hindús i testimonis de Jehovà serien al pòdium sense possibilitat de rèplica; però els budistes potser es mereixen tots els premis (us heu adonat que la iconografia catòlica no inclou cocodrils?).