dilluns, 26 de febrer de 2018

Patinades

No sé fins a quin punt l’escàndol de 1994 en el qual la patinadora olímpica Tonya Harding es veié implicada en l’agressió a la seva rival Nancy Kerrigan tingué gaire ressò a casa nostra; però com que tot el que passa als Estats Units es magnifica fins a convertir-ho en notícia global, haurem de seguir-los la broma i considerar-ho digne d’explicar-ho en format cinematogràfic. Així és com tenim aquest «I, Tonya» dirigit per l’australià Craig Gillespie, una mena de «biopic» que defuig moltes de les trampes dels «biopics» i ha esdevingut un bon imant pels premis de temporada.

«I, Tonya» ens explica la carrera de Tonya Harding des dels seus inicis en el patinatge sobre gel a una edat molt tendra fins a la seva definitiva desaparició en l’anonimat, passant pel seu breu moment de glòria olímpica i l’encara més breu moment d’infàmia criminal, ran de l’agressió a la ròtula de Nancy Kerrigan. La història s’articula en part com un fals documental, on els protagonistes expliquen la seva versió dels fets des del present, tot i que des del primer minut el film deixa ben clar que no ens hem de prendre tot això gaire seriosament i que, si ens interessa conèixer la veritat, hauríem de mirar cap a una altra banda.

Abunden així els gestos post-moderns, el trencament de la quarta paret, la invocació a la metaficció (en un moment donat un personatge es queixa que fa estona que no surt en pantalla) o fins i tot la interpel·lació directa al «voyeurisme» de l’espectador. Aquest cínic distanciament davant d’uns comportaments deplorables i violents, amb maltractes domèstics de tot tipus provoquen que la farsa potser no serà apreciada de la mateixa forma per tots els espectadors; però ja se sap que l’humor és cosa molt personal, i més encara l’humor negre.

Com sempre passa darrerament, la història s’hauria pogut explicar en menys de les dues hores que dura; però no deixa de ser entretinguda, amb una direcció dinàmica i un grapat de cançons de l’època que la converteixen en una veritable pel·lícula juke-box. A més, la pel·lícula va de menys a més, el que sempre és una bona idea, i en el seu terç final s’omple de criminals sapastres tan còmicament incompetents com en una pel·lícula dels germans Coen.

L’incentiu més gran per veure «I, Tonya» és, però, el gran treball de les seves dues protagonistes. L’australiana Margot Robbie, en el paper titular, aconsegueix la millor interpretació de la seva puixant carrera, malgrat que representi més edat que els 23 anys que tenia Harding a l’època de l’incident i tingui una distinció natural i una elegància que no tenia l’original. Però Robbie s’entrega amb energia, simula molt bé que sap patinar, i s’esforça a agradar fins assolir una màscara tràgica.

Ara bé, ja podeu comptar que cada vegada que Allison Janney és en pantalla no hi ha ulls per a res més. Fa de mare de Tonya Harding, amb una crueltat i un sadisme que supera el de qualsevol mamà d’artista de la Història. Les seves aparicions fumant en cadena, amb la cacatua a l’espatlla i la respiració assistida, són sempre un festival. Tant Robbie com Janney s’estan emportant merescuts premis a dojo, i jo que me n’alegro.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada