dijous, 15 de febrer de 2018

El poder de la paraula

Feia temps que la sèrie em rondava com una sòlida temptació i va ser finalment la bona opinió d’en Pons la que em va acabar de decidir. Em refereixo a «In Treatment» («En teràpia») una vella (2008) producció de la HBO que és una adaptació de la israeliana «Be Tipul» de Hagai Levi, Ori Sivan i Nir Bergman i que també ha rebut translacions a les televisions italiana (amb Sergio Castellitto com a cap de cartell) i argentina (amb Diego Peretti). Però, com el món és com és, la versió més accessible a casa nostra és l’americana, adaptada i en part dirigida per Rodrigo García, el fill de Gabriel García Márquez.

«In Treatment» gira entorn de la relació que té el psicòleg Paul Weston (Gabriel Byrne) amb els seus pacients, a través de les sessions de teràpia setmanal que mantenen. La seva estructura, almenys a la primera temporada, és molt curiosa: cada capítol dedicat a un pacient i un dia de la setmana, de dilluns a divendres; de manera que cada cinc capítols es repeteix el cicle amb els mateixos pacients.

No tinc cap coneixement de psicologia i per tant ignoro quins són els mètodes exactes del doctor Weston, només puc constatar que es basen únicament en la paraula i en la capacitat de fer que els subjectes de la sessió revelin espontàniament les seves ferides més amagades mitjançant un simulacre de diàleg. D’això se’n resulta un contingut de molta verbositat i escassa acció. Perquè funcioni la cosa, cal que els guions estiguin controlats al mil·límetre, que els personatges estiguin ben dibuixats i que els actors sàpiguen defensar-los. En general se’n surten.

La noia dels dilluns (Melissa George) resol la seva manca d’implicació emocional amb rampells de sexe sense conseqüències; però ha acabat eròticament fascinada pel seu terapeuta. El pilot militar dels dimarts (Blair Underwood) va de triomfador per la vida, però carrega la culpa d’una massacre civil i el pes de les exigències d’un pare autoritari. El dimecres toca una adolescent complicada (Mia Wasikowska), gimnasta brillant, sacsejada per un pare absent i una mare massa present. Els dijous hi ha teràpia de parella, amb Josh Charles (l’heu vist a «The Good Wife») i Embeth Davidtz; no tens ni idea com es poden aguantar dues persones tan diferents. I el divendres el doctor Weston passa comptes amb la seva mentora i terapeuta (Dianne Wiest).

D’aquesta colla de presències fixes, Gabriel Byrne és per força el rei de la funció, i per això va endur-se un merescut Globus d’Or. La molt veterana Dianne Wiest també va ser premiada i també exhibeix el seu sobrat carisma aquí (malgrat que alguns dels seus episodis inicials, juntament amb els del matrimoni en crisi, foren dels que menys m’atragueren). I Mia Wasikowska, llavors amb divuit anys, ja apuntava molt bones maneres, que el present ha confirmat.

Tanmateix, «In Treatment» dura més del que caldria. Els capítols no són llargs —entre vint-i-dos minuts i la mitja hora—, però quan els sumes en paquets de vuit, esdevenen gairebé tres hores per cap, o sigui per pacient. Hi ha cap personatge de ficció que justifiqui tres hores de monòleg decent i sense palla? Jo crec que no, i hagués escurçat d’ací i d’allà. Per fortuna alguns girs de guió, permeten escapar de la consulta i descobrir alguns altres personatges, si no, hauríem acabat farts de veure sempre els mateixos bibelots.

"In Treatment", recomanada per a gent tranquil·la i reflexiva.

2 comentaris:

  1. O sigui que t'ha agradat però no tant com a mi, d'acord ho accepto. Aviat publicaré la ressenya de la segona temporada però et puc avançar que no canvia gaire respecte la primera. Però es veritat que al falta d'acció pot avorrir a més d'un, per això abans de començar la tercera faré un petit break amb altres sèries pel mig més mogudes, es a dir, qualsevol sèrie.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Jo també estic amb la segona. És una sèrie que va bé per la migdiada.

      Suprimeix