«Feud» (que podríem traduir com «odi de sang» o «vell litigi entre dues famílies») és una sèrie de l’any 2017 en vuit episodis, firmada per Ryan Murphy, el mateix de «Nip/Tuck», «American Horror Story» o «Glee». Gira entorn de la filmació de «What Ever Happened to Baby Jane?» (1962), una pel·lícula d’horror i gran guinyol dirigida per Robert Aldrich, on compartien cartell dues velles actrius, conegudes pel seu mutu antagonisme, com eren Joan Crawford i Bette Davies. Havien sigut autèntiques dives en l'època més daurada de Hollywood, però un cop arribades a la cinquantena les seves respectives carreres presentaven un futur dubtós. Els seus enfrontaments durant el rodatge, atiats per la premsa sensacionalista i l’aparell propagandístic dels «studios», passaren a formar part d’alguns dels grans moments de la Història Universal de la Tafaneria. De tot això «Feud» en treu gran profit.
Es tracta d’un material eminentment «camp», com sempre ho serà l’espectacle de dues senyores de mitjana edat estirant-se dels cabells. El contingut en cap cas justifica esmerçar-hi vuit capítols de gairebé una hora (amb sis se n’hagueren sortit), per això Murphy hi afegeix algunes subtrames que apunten a la discriminació de la dona a Hollywood, les pressions que assetgen la maternitat, el menyspreu envers les actrius madures i les manipulacions de la premsa. Malgrat tot, no espereu trobar aquí la densitat d’interpretacions i motius adults que feien tan interessant «The People vs. O. J. Simpson» de gloriosa memòria, també del mateix Murphy.
Això sí, podeu esperar de «Feud» un nivell de producció fabulós, amb sofàs folrats de plàstic, televisors de tres polsades i una oliva punyalada a cada Dry Martini; un joc ambigu, entre la reconstrucció d’una època i el seu comentari sarcàstic; i sobretot uns intèrprets de gran categoria obligats a imitar intèrprets de categoria igual o superior. Susan Sarandon fa de Bette Davies; físicament «dóna» molt bé el rol i la seva actuació és més que perfecta. Però el guió li reserva una funció subsidiària i afavoreix Jessica Lange, que com a Joan Crawford no s’assembla tant a l’original (li fallen els ulls), però té molt més paper a tallar. Malgrat les seves visibles intervencions de cirurgia estètica, Lange convenç encarnant aquest conflicte de neurosis diverses que era Joan Crawford l’any 1962, i que ho va continuar sent durant la seva llarga decadència cap a la mort, cosa del que la sèrie també se n’ocupa.
No us en anéssiu encara, perquè hi intervenen un munt d’altres actors coneguts interpretant a llegendes de la història del cinema, tot i que no sempre la semblança física estigui garantida. Alfred Molina fa de Robert Aldrich, el director de «What Ever Happened to Baby Jane?», i Stanley Tucci és Jack Warner, el cap visible de Warner Brothers. Amb similituds més discutibles, Kathy Bates fa de Joan Blondell i Catherine Zeta-Jones d’Olivia de Havilland. Entre tots aquests, tinc dues favorites. Una és Judy Davis, de qui Almodóvar va dir fa una pila d’anys que interpretava molt bé a dones que escriuen, i així ho fa aquí representant a Hedda Hopper, una de les dues periodistes més viperines del Hollywood clàssic. L’altra és la comedianta de Broadway Jackie Hoffman, en el paper de l’eixuta i entranyable «Mamacita», la minyona per a tot de Joan Crawford.
Com ja he insinuat, «Feud» no és un títol de primera necessitat. Li hauria anat bé una cura d’humilitat i escurçar la seva durada per no haver de posar-hi tanta palla. Satisfarà a frívols, superficials i «drama queens», o a tots aquells a qui no molesti ser-ho durant una estona sense necessitat que els hi caigui la cara de vergonya.
Es tracta d’un material eminentment «camp», com sempre ho serà l’espectacle de dues senyores de mitjana edat estirant-se dels cabells. El contingut en cap cas justifica esmerçar-hi vuit capítols de gairebé una hora (amb sis se n’hagueren sortit), per això Murphy hi afegeix algunes subtrames que apunten a la discriminació de la dona a Hollywood, les pressions que assetgen la maternitat, el menyspreu envers les actrius madures i les manipulacions de la premsa. Malgrat tot, no espereu trobar aquí la densitat d’interpretacions i motius adults que feien tan interessant «The People vs. O. J. Simpson» de gloriosa memòria, també del mateix Murphy.
Això sí, podeu esperar de «Feud» un nivell de producció fabulós, amb sofàs folrats de plàstic, televisors de tres polsades i una oliva punyalada a cada Dry Martini; un joc ambigu, entre la reconstrucció d’una època i el seu comentari sarcàstic; i sobretot uns intèrprets de gran categoria obligats a imitar intèrprets de categoria igual o superior. Susan Sarandon fa de Bette Davies; físicament «dóna» molt bé el rol i la seva actuació és més que perfecta. Però el guió li reserva una funció subsidiària i afavoreix Jessica Lange, que com a Joan Crawford no s’assembla tant a l’original (li fallen els ulls), però té molt més paper a tallar. Malgrat les seves visibles intervencions de cirurgia estètica, Lange convenç encarnant aquest conflicte de neurosis diverses que era Joan Crawford l’any 1962, i que ho va continuar sent durant la seva llarga decadència cap a la mort, cosa del que la sèrie també se n’ocupa.
No us en anéssiu encara, perquè hi intervenen un munt d’altres actors coneguts interpretant a llegendes de la història del cinema, tot i que no sempre la semblança física estigui garantida. Alfred Molina fa de Robert Aldrich, el director de «What Ever Happened to Baby Jane?», i Stanley Tucci és Jack Warner, el cap visible de Warner Brothers. Amb similituds més discutibles, Kathy Bates fa de Joan Blondell i Catherine Zeta-Jones d’Olivia de Havilland. Entre tots aquests, tinc dues favorites. Una és Judy Davis, de qui Almodóvar va dir fa una pila d’anys que interpretava molt bé a dones que escriuen, i així ho fa aquí representant a Hedda Hopper, una de les dues periodistes més viperines del Hollywood clàssic. L’altra és la comedianta de Broadway Jackie Hoffman, en el paper de l’eixuta i entranyable «Mamacita», la minyona per a tot de Joan Crawford.
Com ja he insinuat, «Feud» no és un títol de primera necessitat. Li hauria anat bé una cura d’humilitat i escurçar la seva durada per no haver de posar-hi tanta palla. Satisfarà a frívols, superficials i «drama queens», o a tots aquells a qui no molesti ser-ho durant una estona sense necessitat que els hi caigui la cara de vergonya.
Una mica massa llarga sí, però molt ben interpretada. I el tema és interessant.
ResponEliminaSí, la interpretació és excel·ent.
Elimina