dimecres, 7 de febrer de 2018

Entra Adamsberg


Aquests dies el senyor Miquel Adam està molt revolucionat amb la imminent publicació a Amsterdam Llibres de «Quan surt la reclusa», la novel·la més recent de Fred Vargas. L’entusiasme de l’Adam queda ben reflectit en aquest escrit que ha fet per a Vilaweb. Influenciable com sóc, he pensat que seria bon moment per repescar la Vargas després de la plaent (i llunyana) experiència de «Debout les morts», i ordenat com sóc, he decidit començar per la seva primera novel·la policíaca «L’home dels cercles blaus»; bé «El hombre de los círculos azules», que a la meva biblioteca la tenien en castellà.

La intriga, com sol passar amb Vargas, comença de forma decididament fantasiosa quan en nits successives a les voreres de París apareixen objectes banals i diversos —un encenedor, un bigudí, un cap de nina, un gat mort, una cinta de cassette entortolligada…— encerclats per un traç de guix blau. Un fet curiós, però no realment preocupant, excepte pel comissari Adamsberg, que sembla obsedit per l’home que va plantant aquest excèntric joc de pistes. Una nit, finalment, el que apareix al bell mig del cercle és el cadàver d’una dona degollada. Que comenci la investigació!

Aquest llibre marca la presentació en societat del comissari Jean-Baptiste Adamsberg (res a veure amb en Miquel), protagonista principal o comparsa amb frase de la majoria d’obres de l’autora. Originari del Baix Pirineu francès, els seus èxits policials el catapulten a París, on desembarca a l’inici de la novel·la. Com no podria ser d’altra manera tractant-se de Vargas, l’Adamsberg té poc a veure amb els arquetips del gènere negre: melangiós i críptic, més intuïtiu que racional, faldiller i romàntic, càlid i esquiu, una contradicció feta carn.

No hi falten altres personatges dels que deixen petja com Mathilde Forestier, la «Reina Mathilde», oceanògrafa i seductora a parts iguals, molt amiga de qualsevol tipus de peix. O Charles Reyer, molt cec i molt guapo, però misantrop i mala persona. Encara que el meu preferit sigui Adrien Danglard, capità de la policia de pensament cartesià (al menys la primera part del dia, quan encara el seu consum d’alcohol no l’ha superat) i pare esforçat de cinc criatures (una d’elles no confessada) sense mare a la vista.

Els misteris policials de Fred Vargas barregen de forma única intrigues irracionals i explicacions raonades i ho fan en un entorn d’una qualitat literària no gaire freqüent en literatura de gènere. És un món on es poden establir converses com aquesta:
    —Tiene usted aproximadamente cincuenta años, ¿verdad? —preguntó el hombre sin apartarse de ella.
    —Es posible —dijo Mathilde.
    No le hizo ninguna gracia. ¿Qué podía importarle a ese tipo? En ese instante acababa de descubrir que el chorrillo de agua de la fuente de enfrente, desviado por el viento, mojaba el brazo de un ángel esculpido más abajo, y ésos eran seguramente instantes de eternidad. En realidad, el tipo estaba a punto de estropearle el único instante de eternidad de su séptimo día.
    Y además, normalmente le echaban diez años menos. Se lo dijo.
    —¿Qué importa? —dijo el hombre—. Yo no sé valorar las cosas como los demás, pero supongo que es usted más bien guapa, ¿o me equivoco?
Qui prova Fred Vargas (i les delícies que l'acompanyen), repeteix; no us dic més.

Cap comentari:

Publica un comentari