diumenge, 30 de setembre de 2018

Apocalipsi corrupta

Lennie i de la Torre tocant el cel
«El reino» de Rodrigo Sorogoyen es presenta amb la pretensió de ser la pel·lícula definitiva sobre la corrupció a Espanya i a tal efecte difumina la filiació política del partit en el que militen els protagonistes, tot i que resulta fàcil imaginar a qui s’està apuntant.

Manuel Gómez Vidal (Antonio de la Torre) és un polític corrupte més a la seva corresponent comunitat autònoma. Les primeres escenes ens el mostren entaulat a un restaurant, envoltat de companys de partit (i corrupció), tots molt cofois de les gambes que s’estan cruspint, de les luxoses vacances que han fet aquest estiu i dels diners que s’han estat embutxacant impunement. Tot aquest ambient d’alegre venalitat queda interromput quan la Guàrdia Civil descobreix un cas de corrupció. Manuel cau en desgràcia i és erigit en víctima propiciatòria entre els seus coreligionaris. A partir d’aquest moment buscarà totes les maneres de sobreviure a la maquinària del partit.

Confesso que el guió (del propi Sorogoyen i d’Isabel Peña) introdueix tants personatges en el joc, que no sempre és fàcil entendre què està passant i de qui es parla en cada moment. Potser no importa tant tenir una imatge clara de la situació i convé precisament aquesta sensació confusa on una espessa teranyina ho embolcalla tot. En qualsevol cas, el ritme vertiginós de l’acció, ajudat per la pulsió electrònica de la banda sonora d’Olivier Arson fa les més de dues hores de durada molt passadores. Com ho fa la realització de Sorogoyen, plena de brillants solucions de posada en escena: només cal contemplar les tres seqüències de diàleg entre Gómez Vidal i la periodista, cadascuna amb personalitat pròpia.

Sigui per les bondats del càsting o per la mà que Sorogoyen té per dirigir-los, tot el repartiment està superb. D’Antonio de la Torre ja s’ha dit tot i més, aquí no fa el paper particularment fosc d’altres vegades, si no el del paio «normal» que d’un dia per l’altre esdevé el fals innocent d’una pel·lícula que Hitchcock mai no va imaginar. Al seu costat, actors i actrius d’aquells de treure’s el barret, tots amb una escena o altra on poder brillar. Gent enorme com Mónica López, Josep Maria Pou. Ana Wagener, Bárbara Lennie o Luis Zahera.

El penúltim tram d’«El reino», el que flirteja amb el «thriller», sona a innecessària concessió al cinema més comercial. Les escenes a la casa d’Andorra (on apareix la «nostra» Laia Manzanares) queden fora de lloc i voregen l’absurd per pura exageració histriònica. I, malgrat tot, quan ja m’estava tement una conclusió paranoico-cínica del tipus «tothom té un preu i els poders fàctics sempre s’ocuparan d’ocultar-ho tot i deixar la nostra democràcia molt ben endreçada», m’he topat amb una conclusió d’una ètica més que sòlida.

Quin gran cara a cara entre Antonio de la Torre i Bárbara Lennie! Quin gran moment de cinema humanista! Quina gran radiografia espanyola i catalana i universal! Amb altres paraules: els subornats eren els altres fins que tothom t'assenyalà i no tenies resposta per contradir-los.

2 comentaris:

  1. Estic força d'acord, però no m'ha acabat de fer el pes, en general.

    ResponSuprimeix