dijous, 20 de setembre de 2018

Tot connecta

Per desmentir els que pensen que twitter és només un niu d’escurçons que fa aflorar els impulsos més repulsius de cada casa, sapigueu que ahir vaig mirar-me a Filmin una pel·lícula perquè una piulada me l’havia aconsellat. Lamento haver oblidat la identitat del prescriptor, però sí que us diré que la pel·lícula era  «An» de Naomi Kawase, que aquí es va estrenar com «Una pastisseria a Tòquio». Per cert la Clidice, sempre fidel a les cinematografies asiàtiques, n’havia parlat no fa gaire al seu blog.

«An» pertany a aquest gènere de film tan japonès en el qual un cuiner o cuinera s’esforça per aconseguir l’excel·lència culinària en un plat concret. En aquest cas es tracta de la pasta de mongetes dolces que farceix els pastissos «dorayaki». «An» és una obra contemplativa que posa a prova els límits de la poètica de l’espectador. Per a alguns serà una obra mestra absoluta, per altres el súmmum de l’afectació orientalista. Jo m’he quedat en un entremig (si us plau, no em titlleu d’equidistant), i opino que està bé, però que abusa de sentimentalisme.

Sigui com sigui, una de les qüestions que aborda «An» és la de l’estigma associat a la lepra, una malaltia de la qual actualment no se sent parlar, si no és en els cine-fòrum entorn a «Ben-Hur». Els més grandets recordaran també el film «Molokai, la isla maldita» (1959), dirigit per Luis Lucia i on Javier Escrivá feia de Padre Damián en aquell llatzeret de les illes Hawaii.

Mal m’està dir-ho, no voldria fer ostentació, però he visitat aquest indret, al qual cal accedir al llom d’unes mules equilibristes fins arribar al peu dels penya-segats. És un racó inaccessible, destí propi dels empestats, però el guia que dirigeix el «tour» és un malalt completament reinserit i orgullós de ser-ho. No oblidaré les fotos de la visita de la família Trapp («The Sound of Music») penjades a la paret.

I després de segles de no sentir parlar de la lepra, precisament ahir «La Vanguardia» escrivia sobre la leproseria que encara subsisteix a Alacant (Fontilles, Marina Alta). No és que diguin res d’important en el redactat de la notícia i fins i tot tendeixen a l’anècdota simpàtica d’«España Directo»; però és el que hi ha.

Simultàniament, en el món real, l’actriu Kirin Kiki, velleta adorable —coneguda sobretot per aquesta pel·lícula, que sobrevolava amb dolça gravetat— va traspassar el 15 de setembre. Crec que mereix un homenatge gens humil. Tot connecta.

Cap comentari:

Publica un comentari