dijous, 27 de setembre de 2018

La família i un de més


Vaig llegir amb interès moderat aquella «Estirpe» de Marcello Fois que va ser Premi Llibreter el 2017, però amb tota seguretat no hauria prosseguit amb la trilogia si no m’haguessin regalat la continuació «El tiempo de en medio», editada igualment per Hoja de Lata i traduïda per Francisco Álvarez (amb un tractament gràfic i tipogràfic que clama al cel). A la novel·la anterior semblava que la saga dels Chironi quedaria interrompuda atès que els únics supervivents que restaven eren el vell Michele Angelo i la seva filla Mercede, vídua i sense fills. No obstant aquest nou llibre s’inicia amb l’aparició de Vincenzo, un fill del difunt Luigi Ippolito criat a un orfenat de Trieste, arribat a Sardenya per reclamar la seva herència.

Els que llegissin «Estirpe» ja saben que aquesta no és una saga familiar normal i corrent d’aquelles tan plenes de personatges i de peripècies, ideals per fer-ne un serial de sobretaula. A Fois se li nota des del primer moment la intenció d’explorar l’estil al màxim i la de prescindir de les convencions de la tradició literària decimonònica. Així les cent primeres pàgines s’ocupen exhaustivament dels cinc dies que triga Vincenzo a recórrer el camí des del port de desembarcament fins trucar a la porta dels seus parents a Nuoro.

Les 150 pàgines següents descriuen fets succeïts durant una desena d’anys. Les 30 pàgines de la tercera part s’esdevenen la nit de Nadal de 1959, mentre que la quarta part relata en 30 pàgines dos moments de 1972 i 1978 respectivament.

Confessaré que amb la inacabable primera part, el llibre ja m’havia esgotat la paciència. I no és que no passin coses en els cinc dies de caminada de Vincenzo per Sardenya, però la majoria de les pàgines vénen tan inflades de retòrica i d’imatges portentoses que, si no connectes amb la particular poètica ressonant de l’autor, plena d’ecos mitològics i bíblics, la lectura se’t farà insofrible.
El olor de la mañana fue tan repentino que lo asustó. Se sintió presa de un pánico profundo, pero sin señales. Una turbulencia triste y tranquila le envolvió el pecho como un sudario mojado. Por un instante perdió el valor. Cuando se percató de que ya estaba fuera del alcance de la mirada del padre Virdis, Vincenzo se detuvo. El cielo sobre él era más rugoso y oscuro que la corteza de una turbera. Un cielo imposible, apestoso hasta la náusea, como la piel de un paquidermo. Alzó la vista para contemplar aquel cúmulo suspendido sobre su cabeza y se preguntó cómo era posible que se sostuviera sin un pilar que lo alejara del suelo. Había algo tan elemental en aquel hacer y mezclar elementos gaseosos, térreos, acuosos, que daba a pensar en la noche de los tiempos. Parecía el primer cielo de la Tierra, pensó Vincenzo. Porque estaba convencidísimo de que hubo un tiempo en el que un humano tuvo que darse cuenta de que había un cielo sobre él, un instante concreto, ¿pero acaso no son solo instantes las cosas que cambian el mundo?…
Un paràgraf com el precedent pot servir de test per saber si aquest és o no un llibre on us vindria de gust perdre-hi un grapat de les vostres hores de lleure. Ja us he advertit que a mi m’ha semblat carregós i, a més, escrit amb una mentalitat tirant a troglodita. Si no, no s’entén com la història d’amor que hi ha al rovell d’«El tiempo de de en medio» sigui tan fàcilment reductible al tòpic de la dona que diu no quan vol dir que sí:
A Cecilia le bastó un segundo para entender todo eso, su negarse era un darse. A Vincenzo le hizo falta algo más de tiempo, porque él razonaba en términos de miradas, mientras que ella lo hacía en términos de suspiros.
Excuseu-me, les frases anteriors m’han produït urticària. Feu-me el favor de no regalar-me la tercera part de la saga dels Chironi. No sé si la sobreviuria.

2 comentaris: