Assetjada per l’èxit

Tot i que no m’havia acabat de desagradar «Gent normal», no tenia intenció de repetir tan aviat amb Sally Rooney; però em vaig topar amb el seu «On ets, món bonic» al taulell de novetats de la biblioteca i no em vaig poder resistir a acaparar el que es considera un dels llibres del moment. De fet, les expectatives generades eren tals que Edicions del Periscopi (i m’imagino que de la resta de cases editorials del planeta) han publicat la seva versió simultàniament amb l’original el setembre d’enguany. Potser a causa de les presses la traducció d’Octavi Gil Pujol no acaba de girar fina del tot.

Si us he de dir la veritat, no entenc a què respon tot aquest èxit descomunal, si no és que la Rooney escriu sobre «millennials» (els seus personatges rarament sobrepassen la trentena), que fan coses de «millennials» (treballant precàriament, lligant per Tinder, mirant compulsivament la pantalla del mòbil…) i a qui no els passen gaires coses que superin la banalitat quotidiana. La història va de dues amigues, l’Alice i l’Eileen —una viu a Dublín i l’altra a un poble— i dels dos nois amb els que van intimant gradualment fins convertir-los en les seves parelles. La trama no presenta grans crisis: només una baralla entre les amigues cap al final i una mica ficada amb calçador. A «Gent normal» almenys hi havia conflicte de classes i assetjament familiar; però aquí la qüestió potencialment més interessant, els problemes psiquiàtrics d’Alice, es mantenen fora del camp de la narració.

Queden doncs les relacions amoroses, que són francament molt poc passionals i que sembla que requereixin sempre una empenta alcohòlica. Per assegurar-se que les relacions sexuals són en tot moment consentides, cada moviment, cada pas són negociats prèviament, de manera que les escenes de còpula acaben semblant teatre radiofònic. No és que sigui molt excitant.

L’estil és senzill, denotatiu, analític, de frases curtes i ben ordenades que faciliten una lectura ràpida. [Veig que molts usuaris a Amazon es queixen de la dificultat que suposa que els diàlegs no estiguin marcats tipogràficament, el que indica que una bona part del públic de Rooney no està gaire avesat a llegir literatura.] Els personatges no paren de fer servir «apps» i a la novel·lista li encanta detallar-nos el seu funcionament, com si fos cosa de màgia.

Mirant la pantalla del mòbil amb els ulls aclucats, va tocar la icona d’una xarxa social. La interfície es va obrir i va mostrar un símbol de càrrega. L’Eileen va aixecar el polze sobre la pantalla, esperant que es carregués la pàgina, i llavors, de sobte, com presa d’un impuls, va tancar l’aplicació. Va navegar pels seus contactes, va seleccionar «Simon" i va tocar el botó del telèfon. Després de tres tons, en Simon va agafar el mòbil i va dir: Sí?

Abans he dit que tot a «On ets, món bonic» transcorria en la més estricta quotidianitat, però m’he descuidat de dir que l’Alice, la protagonista, és una escriptora de fama mundial, que acaba de rebre una bestreta d’un quart de milió pel seu proper llibre. Aquesta autora a qui li sobren els diners, que viatja a l’estranger a presentar les seves novel·les i que se sent assetjada pels seus innombrables fans, és clarament un alter ego de la pròpia Rooney. Per això quan expressa la seva incomoditat per ser tan afortunada professionalment o es pregunta si encara val la pena dedicar-se a la creació literària quan la civilització se’n va en orris, no deixa de sonar una mica insincera.

És el que passa també amb els llarguíssims e-mails que intercanvia amb Eileen, on totes dues se senten obligades a mencionar les qüestions més candents de l’agenda (les escasses esperances laborals, la degradació de la natura, la lluita feminista, la utilitat de l’art), encara que amb un tractament superficial i sense proposar cap mena de solució. Es diria que Rooney intenta tocar, encara que sigui de passada, tot allò que se suposa que ha de defensar una esquerranosa confessa. És la mateixa servitud als aires dels temps que presenta a Felix Brady (l’amant d’Alice) com a bisexual, encara que el llibre no ens n’ofereixi cap prova.

Després d’aquests interessos tan elevats resulta decebedor que la conclusió a la que arriba Alice és que potser el destí de les persones és fer feliços als que tenim a prop. Entre aquest missatge propi de Mr Wonderful i un final on les dues protagonistes acaben feliçment casades, m’agradaria pensar que tot es redueix a una broma sarcàstica. Em temo que no.