Els atemptats terroristes de juliol de 2011 a Noruega van ser reproduïts de forma excel·lent als films «Utoya: July 22» d’Erik Poppe i «22 July» de Paul Greengrass, tots dos del 2018. Aquestes obres se centraven sobretot en una visió en primera persona de l’infern que van viure els adolescents que participaven en un campament de joventuts socialdemòcrates a l’illa d’Utoya. Hi ha però una minisèrie de la cadena estatal noruega NRK —«22. juli» (2020) a Netflix—, que ofereix un punt de vista no tan evident sobre la massacre. Enlloc de centrar-se en els protagonistes, va a buscar (a través de personatges ficticis) els professionals que es van veure afectats col·lateralment per la tragèdia: des dels més actius (personal sanitari, forces de l’ordre) fins els actors secundaris (periodistes d’investigació, els mestres de les víctimes…)
L’acció transcorre des de dies abans dels atemptats fins a mesos després i exposa de forma molt analítica com van funcionar diverses institucions, amb les seves llums i les seves ombres. Així, el que d’entrada sembla una celebració de l’estat del benestar noruec (el «millor país del món» com se’l qualifica sarcàsticament al primer capítol), acaba revelant també molts dels seus problemes: errades en l’investigació policial, falta de recursos en la sanitat, racisme… Els personatges estan molt ben trobats i recullen una extensa gama d’experiències que passa des de la culpabilització d’uns infermers d’origen etíop, fins a la culpa més difusa d’un bloguer d’extrema dreta que ha estat atiant les flames del terror. «22. juli» demostra en definitiva la maduresa de la societat noruega que, lluny d’acollir-se al victimisme, no té por d’encarar-se a les seves mancances. Una lliçó de civisme molt recomanable.
«Hippocrate» va ser primer un film francès de 2014 escrit i dirigit per Thomas Lilti que després es va ampliar en una sèrie (2018 - 2021) que es pot veure a Filmin. Tracta de tres metges interns amb poca experiència i un metge forense una mica més expert que s’han d’enfrontar cada temporada a una crisi organitzativa (la contaminació d’un virus, la inundació d’una planta de l’hospital) que posarà prova els seus recursos. De sèries d’hospitals en surten deu cada temporada i malgrat tot «Hippocrate» destaca sobre la majoria per múltiples raons. Per començar pel seu realisme, que mostra el desgavell d’una sanitat infrafinanciada que obliga a unes pràctiques precàries i empeny al límit la resistència dels professionals que s’hi dediquen. Però també per uns personatges i situacions que eviten el melodrama episòdic i darrera dels quals s’entreveuen persones reals. I sobretot per uns actors protagonistes que enamoren malgrat les seves imperfeccions i a qui desitges que no els hi passi res de dolent. «Hippocrate» té un atractiu difícil de definir, però que es percep de seguida. De visió obligada per a tots els defensors de la sanitat pública.
«Les engagés»/«Ara és el moment» (Filmin), iniciada com una webserie modesta i benintencionada sobre un grup d’activistes LGTB a la ciutat de Lió, arriba a la seva tercera temporada amb el subtítol de «Caos» i un pressupost visiblement més generós. Son tres capítols d’uns cinquanta minuts que intenten abordar problemes greus del col·lectiu amb una ambició temàtica digna d’admiració. Hi ha aquí crims transfòbics, persecució de refugiats txetxens per la seva condició sexual, seqüeles de la sida que retornen molts anys més tard i complots de la ultradreta a Brussel·les.
Efectivament les intencions són immillorables i no anem sobrats de sèries que toquin amb esperit militant totes aquestes qüestions com per menysprear-les, però als seus creadors tot això els ve una mica gran i no poden evitar vorejar l’absurd, si no el ridícul. Per tant només la puc aconsellar amb molt cautes reserves.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada