dimecres, 2 de març del 2022

Joc partit


Una parella de professionals de mitjana edat es reparteixen les pàgines d’«Els angles morts» de Borja Bagunyà (Edicions del Periscopi, març de 2021). Fa temps que són casats i la seva convivència quotidiana sembla resoldre’s amb una dedicació plena a les seves respectives carreres laborals. En dues parts força extenses són presentats els dos membres de la parella per separat. S’inicia amb en Morella, professor a la facultat de filologia de la Universitat de Barcelona, i la seva frustració permanent per no poder avançar adequadament en el currículum. Entre reunions de claustre, conferències de catedràtics estrella i confidències de lavabo es van detallant les alegries (poques) i misèries de la vida acadèmica. Com que Bagunyà havia treballat en aquesta mateixa facultat, és fàcil interpretar tot el que s’explica com una crònica tot just velada de la realitat, on s’han alterat els noms i poca cosa més. La crítica mordaç i obsessiva de tot el sistema universitari pot fer sentir una mica exclosos a aquells lectors que no el coneguin de prop, tot i que sempre es poden pescar observacions pertinents.

(…) llavors, feia gairebé deu anys, la universitat ja havia decidit convertir-se en el que era ara, o sigui, un tall de mortadel·la verbal esmunyida entre el lobby dels pedagogs i l’utilitarisme descerebrat de l’empresa, que els punxava amb la cosa ninxolista i aconseguia declarar culpable qualsevol llicenciatura que no acredités una «aplicació immediata» o un «diàleg productiu amb el mercat laboral»…

*** 

—No et fa l’efecte que ja no li importa a ningú, això de la formació? Vull dir que no conec ningú que vagi a la universitat pensant «aquí em formaré». O si ho pensen, és només en un sentit estrictament professional.

La segona part transcorre una nit de Nadal durant una guàrdia particularment accidentada de la Sesé, obstetra a Can Ruti. L’autor, que no em consta que tingui estudis de ginecologia, descriu els procediments clínics amb la mateixa prolixitat i sensació d’exactitud que quan parlava de la universitat, o sigui que s’ha de reconèixer que s’hi ha documentat. Tot aquest bloc dedicat a la Sesé, potser perquè tot el que envolta a un part difícil és inherentment dramàtic, resulta molt més entretingut i vívid que les desventures d’en Morella.

Un cop introduïts els dos protagonistes, apareix l’Olof, el fill del germà de Morella, que viu als Estats Units i està passant uns mesos a Europa com a part de la seva educació. Més que un personatge l’Olof és una excusa per descriure comportaments «millennials», però sobre tot una mena de reactiu que provoca els seus oncles i revela de retruc algunes de les idiosincràsies de les seves personalitats.

Tot llegint Bagunyà és percep que en el seu treball hi ha molta intel·ligència, molta creativitat, molt bagatge teòric i moltes lectures. El pensament analític i ben articulat, o la barreja de registres elevats i populars m’han fet pensar en David Foster Wallace, almenys la frase inicial —«Va ser una d’aquelles coses que preferiries no haver hagut de veure, no tant perquè no vulguis veure-les, sinó perquè, un cop vistes, ja no pots no haver-les vist.»— bé podria ser seva. En canvi la profusió de notes al peu, encara que semblin remetre a DFW, no funcionen com aclariments sobre el text, sinó que expliquen episodis suplementaris sobre les vides dels personatges.

A més, feia temps que buscava una raó per baixar i fotre quatre crits a la gent del gimnàs (sobretot, a la noia que tenien a recepció) (a una de les noies, vaja, que no somreia ni que la matessin ni tenia mai temps per parlar) (ni cap remordiment per haver-los omplert la vorera de motos i el vestíbul d’aquella olor de clor i desodorants esportivoputeros, de tots aquells pantalons de licra, totes aquelles jaquetes fosforescents i totes aquelles fundes de raqueta de pàdel) (esport barrufet i classista, pensava) (però també és que era una gent que no tenia cura de res. Amb la història de la renovació de la piscina els havien trastocat la pressió de tota l’aigua de l’edifici i no ho havien resolt de manera definitiva fins al cap d’un munt de mesos) (els omplien les bústies de propaganda quan feia temps que la comunitat havia fet instal·lar aquella plaqueta de coure) (els omplien les bústies de flyers) (treien les escombraries pel davant).

En aquest fragment més aviat mundà ja es pot observar la descripció imaginativa, l’ús de neologismes i sobre tot la sintaxi particularment recargolada que caracteritza l’estil de Bagunyà. Un estil brillant, que provoca admiració, però que també aclapara; i com que, a mesura que avança la novel·la, l’acció escasseja i es redueix a l’expressió de dues obsessions paral·leles, falten al·licients per tirar endavant. Dit d’una altra manera: que m’ha costat déu i ajuda acabar aquest llibre, per altra banda fenomenal i únic.   

2 comentaris:

  1. Eso, escribir como dios, mojarse y descargar, cuando sea preciso, algún exabrupto, es lo que diferencia a los soberbios narradores de los justitos.

    ResponElimina