La nosa dels fills

Serà potser per la baixa natalitat que estem experimentant a Occident i per la plena incorporació de les dones al món del treball, que el paper de les mares ha esdevingut un focus primordial d’atenció, sempre en el centre del debat. Per molt que ressonin els volenterosos discursos igualitaris, són encara elles les que carreguen amb l’alimentació dels fills, amb la seva educació i amb tot el que concerneix a les seves hores de lleure. Fins i tot hi ha dones que s’han proposat fer de la seva maternitat una competició en la qual aspiren al títol de super-mare.

De les penes i treballs d’un grup d’aquestes mares —totes amb fills petits que assisteixen a una escola d’un barri de classe mitja de Londres— tracta «Motherland», una «sitcom» de la BBC que es pot veure a HBO Max. Com que es tracta d’una comèdia, i d’un to força àcid, les dones que hi surten són més aviat poc modèliques. De fet Julia, la protagonista principal (dins d’un repartiment bastant coral) és una dona aclaparada per la feina que busca sempre estratagemes per encolomar els seus fills a algú i obtenir així algunes hores de lleure. La Liz és caòtica i mal parlada, passa molt dels fills i sempre està a punt per prendre una copa i conèixer un nou manso. En canvi l’Amanda (estupenda Lucy Punch) és competitiva i perfeccionista, tothom l’odia. I encara que fins ara he parlat sempre en femení, també hi ha un home, en Kevin, que hi posa molt bona voluntat i per això mateix esdevé l’estora on tothom es neteja els peus.

Els 19 episodis de les tres temporades tracten sobre totes les qüestions pròpies d’una colla d’alumnes de primària: les excursions culturals, els treballs manuals, els polls, les festes d’aniversari, la recerca d’una nova escola pel curs vinent o els cangurs. Curiosament els fills tenen molt poca presència a la sèrie i, parafrasejant la famosa definició del despotisme il·lustrat, es podria dir allò de «tot pels fills, però sense els fills». Tampoc els marits són gaire presents i els que no són absentistes professionals és perquè ja estan en via de divorciar-se.

M’ho he passat molt bé amb aquesta colla de «Motherland», tots ells tafaners, mesquins i irresponsables. Que m’han fet riure, vaja. No hi ha dubte que els personatges poc exemplars són els que fan les millors comèdies. 

Filmoteca forçosa (74)

Chip’n Dale: Rescue Rangers (Akiva Schaffer, USA 2022 (Disney+))
Inesperada hereva de «Who framed Roger Rabbit?», però amb molta menys frescor. Forma part d’aquest cinema familiar que abusa de la nostàlgia i confia en un espectador maduret i totalment «nerd». (6) 

The Ice Storm (Ang Lee, USA 1997 (Filmin))
La descomposició d’una família durant els anys Nixon. Lee es trasllada a treballar a Amèrica amb les virtuts intactes: cinema humanista de primera categoria. (8)

Gothic (Ken Russell, Regne Unit 1986 (Filmin))
El famós estiu a Villa Diodati, en el qual Mary Shelley va crear «Frankenstein», segons la particular visió de Russell. Bons actors com Timothy Spall o Gabriel Byrne mai no havien estat pitjor; només se salva Natasha Richardson. Histèria i efectisme assegurats. (5)

Fight Club (David Fincher, USA 1999 (Netflix))

Tècnicament espectacular, com Fincher ens té acostumats, però confusa en les teves intencions. Possiblement haurà inspirat a més d’un grup de neomasclistes. (5)

Le samouraï (Jean-Pierre Melville, França 1967 (Filmin))

Magnífic film «noir», tan estilitzat com taciturn. Alain Delon, millor com a icona que com a actor, és aquí en la seva salsa. (8)

The Remains of the Day/El que queda del dia (James Ivory, Regne Unit 1993 (Netflix))

Acusat sovint de limitar-se al cinema de tassetes de te, Ivory firma aquí la seva apoteosi, que és també un rèquiem per tota una classe social i per la seva frigidesa ètica i emocional. Magistral Anthony Hopkins. (9)

Transantípoda

Cal agrair a Filmin que ens acosti la televisió que es fa a països que no siguin els europeus habituals o els Estats Units, com aquesta "Rumangi" de Nova Zelanda, que existeix tant en forma de cinc capítols molt breus com en pel·lícula de 87 minuts. Tracta d'un noi transgènere nascut a un entorn rural que va fugir a Auckland per efectuar la seva transició. Deu anys més tard torna al poble per explicar els motius de la seva fugida. Li caldrà fer les paus amb el seu pare, que no li ha perdonat que no fos present a l'enterrament de la mare. Haurà de reconnectar també amb el seu xicot i amb la seva millor amiga, que es van sentir traïts per la seva desaparició.

Es tracta de qüestions força estàndard dins de la narrativa sobre persones transgènere i el fet que els actors que interpreten personatges trans també ho siguin és gairebé de rigor a aquestes altures. L'única novetat que presenta "Rurangi" és la seva ambientació en un poble de vaques a l'altra banda de la Terra. Però el to és amable (les crisis es resolen sense forçar el drama) i Elz Carrad, que fa el protagonista, té una presència encisadora. L'excursió val la pena.

Tot és Wagner

A la història de la música hi ha hagut altres compositors —Monteverdi, Beethoven, Schönberg…— que van revolucionar el marc estètic vigent per obrir nous camins cap a les sonoritats del futur, però cap d’ells es pot comparar a Richard Wagner qui, des de la seva irrupció pública a mitjans del segle XIX no ha deixat d’influir no només la música, sinó totes les arts, la política, la filosofia i fins i tot els costums. De l’enorme repercussió de la seva figura s’ocupa l’assaig «Wagnerismo» d’Alex Ross (Seix Barral, octubre de 2021, traducció de Luis Gago). Aquest crític musical de «The New Yorker», que ja coneixíem pel llibre de divulgació sobre la música del segle XX «El ruido eterno», ha dedicat deu anys a investigar totes les possibles ramificacions que va plantar el geni de Wagner en els dos darrers segles i li ha quedat un volum ben llustrós de prop de mil pàgines que fa una mica de feredat.

La biografia del compositor —que va passar bona part de la seva vida en l’exili polític, que protagonitzà una turbulenta vida amorosa, que va ser un intens polemista i un ardent defensor del seu art, tant des de la teoria com des de la pràctica— ja ens ofereix pistes sobre una celebritat que pogué gaudir en vida. Com correspon a figures d’una complexitat com la seva, les seves idees foren interpretades de forma diversa i contradictòria, considerat de vegades com a revolucionari i d’altres com a representant de les forces reaccionàries. El llibre rastreja així un Wagner anarquista, però també el seu paper com a ideòleg de la nació alemanya; però també de manera més sorprenent un Wagner feminista, un Wagner «negre» o un Wagner gai.

Sobre el seu antisemitisme, per molt que s’al·legui que tingué alguns amics jueus, no es poc ocultar que va ser l’autor del deplorable assaig «Das Judenthum in der Musik» (El judaisme en la música), considerat com una de les fites en l’expansió de l’antisemitisme alemany. Encara així, «Wagnerismo» és capaç de trobar jueus i fins i tot sionistes de la primera volada capaços de mostrar-li una admiració absoluta. Una admiració que, per a desgràcia del compositor, també sentia Adolf Hitler, i que ha deixat un llegat funest en la seva reputació. De totes maneres Ross destria que hi ha de cert en l’associació de Wagner amb el nazisme (sembla que la majoria de l’aparat del partit s’estimava més les operetes i el fox-trot) i que és un clixé sancionat per les relectures més kitsch. Sembla que la imatge tan repetida dels presoners dels camps de concentració aclaparats per una banda sonora cent per cent wagneriana té molt escassa base històrica.

Ross busca també els autors literaris més influïts pel wagnerisme i, com que el compositor bastia els seus llibrets a partir d’arquetipus llegendaris, és fàcil trobar-hi ressons pertot arreu. En casos com els de George Bernard Shaw, Willa Cather o T. S. Eliot els elements wagnerians hi apareixen clarament, mentre que, quan parla de James Joyce o Virginia Woolf, la interpretació és molt més discutible.

Amb aquestes notes només he apuntat algunes de les qüestions que es desenvolupen en aquest assaig de contingut generós, on per descomptat no hi falten les valquíries del Palau de la Música Catalana (i la de la Vache qui rit), el cinema de Fritz Lang, la banda sonora de Bernard Herman per a «Vertigo», la trilogia dels anells de Tolkien o la saga també wagneriana de «Star Wars». En definitiva, cent cinquanta anys de cultura mundial explicada a través del filtre d’un sol artista. Vitamina per la ment. 

Mort, alguns robots i gens d’amor

"The Very Pulse of the  Machine"

«Love, Death and Robots» ha tornat a Netflix per a una tercera temporada que aquest cop consta de nou curts d’entre set i vint-i-un minuts. Com sempre la qualitat és variable i les opinions àmpliament discrepants, però n’hi ha una mica per a tots els gustos.

1. Comença amb «Three Robots: Exit Stategies» (Tres robots: Estratègies de Fugida), que reprèn els tres simpàtics robots de la primera temporada. Continuen passejant per una terra devastada i observant les diverses formes com ha sucumbit la humanitat a una catàstrofe medio-ambiental. El to és còmic, però sermonejador, i el gag del final repeteix gairebé el de la primera temporada.

2. «Bad Travelling» (Mal viatge), dirigida per David Fincher, presenta un vaixell de pesca que és atacat per un gegantí cranc caníbal. Fosc, sanguinari i molt desagradable. Se suposa que el desenllaç respon a alguna mena de justícia ètica, però francament tot plegat és bastant absurd.

3. A «The Very Pulse of the Machine» (El pols mateix de la màquina) una astronauta que ha patit un accident intenta arrossegar el cadàver de la seva companya fins a la seva nau. La morfina que pren per alleujar el dolor del seu braç trencat li provoca al·lucinacions. Dibuix realista que recorda Moebius, envoltat de paisatges psicodèlics, i un missatge esotèric que no sé si he acabat d’entendre.

4. «Night of the Mini Dead» (La nit dels mini-morts) és una apocalipsi «zombie» de manual, però representada amb miniatures animades. Tret de la proesa tècnica, l’única gràcia de l’invent és l’efecte còmic que provoca l’escala del model.

"Mason's Rats"

5. A «Kill Team Kill» (Equip mortal) un comando de soldats s’enfronta a un «grizzly» robotitzat. Masclisme, violència extrema i explosions, tres de les coses que menys m’agraden d’aquesta vida.

6. «Swarm» (L’eixam), on un científic s’instal·la a una colònia d’insectoides alienígenes per fer-ne un estudi (tot i que les seves intencions són unes altres). Igual que a «Bad Travelling», una bèstia monstruosa utilitza el cos d’un humà com a ninot de ventríloc. Apart d’això l’episodi presenta un cert interès intel·lectual.

7. «Mason’s Rats» (Les rates de Mason) narra el combat d’un granger contra una plaga de rates tecnificades. La seva estètica caricaturesca em fa més el pes que les aproximacions realistes i el seu remat m’ha sorprès favorablement.

8. «In Vaulted Halls Entombed» (Sepultats en sales de volta) va també de soldats enfrontats a un monstre de les cavernes (com la nº5). Per tant, bromes casernàries i cossos mutilats. Passo.

9. «Jibaro» és una faula al·lucinada que barreja la conquesta d’Eldorado amb el cant de les sirenes. Rodada amb els colors i la coreografia d’un mal viatge lisèrgic, m’ha deixat sense paraules (que d’això es tractava). 

 

"Jibaro"

Si faig balanç, només n’hi ha dues que m’hagin satisfet del tot (7 i 9), altres dues m’han divertit (1 i 4) i dues més m’han semblat críptiques però acceptables (3 i 6). Com que la sèrie dispara en totes direccions, suposo que s’ha d’admetre que ho ha aconseguit. Ara, potser que eliminessin l’amor del títol, perquè aquí amb prou feines hi ha una mica de sexe. 

El dimoni de les llistes: festa de delinqüents

Al sendemà aní a la festa tan expectant com nerviós. La nòmina de convidats semblava un càsting per a una pel·lícula de cine quinqui. Els recorde a quasi tots: Lolo el Manchao, el Turco, Serafín el Farolas, el Macedonio, el Intermitente, el Pasmao del cine Palacio, el Linterna, el Aceituno, el Gordo Boñigas, el Rígoli, la Pelufo, el Sepia, el Escobillas, el Sangonereta, la Flori, el Mortadelo, la Soplete, el Culebro, el Casasola, el Descosío, la Endivia, la Pollona, el Pepino, el Caraculo, la Rosmary, la Guancho, el Sebas. No sé qui posava els malnoms, però era un poeta.

("Noruega", Rafa Lahuerta Yúfera) 

Una vida, dues cares

Bethan (Gabrielle Creevy) és una adolescent gal·lesa, que brilla en els estudis i somia esdevenir escriptora. A l’escola es relaciona amb la noia més rebel i amb el gai de la classe, però se sent atreta per una companya amb vocació de líder. Tot sembla somriure a Bethan, amb una família benestant que li ofereix tota classe d’avantatges materials. Almenys això és el que ella explica, perquè en realitat la seva mare pateix un trastorn bipolar i requereix ingressos esporàdics en una institució, mentre que el seu pare és un gandul alcohòlic i puntualment violent.

Aquest és el punt de partida de «In My Skin» (Filmin), sèrie de deu capítols i dues temporades, escrita per Kayleigh Llewellyn per a la BBC. Participa del sòlid corrent de cinema social britànic que tan bé sap posar el dit a la nafra. Encara que conté alguns moments d’humor, el to general és desolador, sobretot en la primera temporada, fins el punt que et preguntes si no estan carregant massa les tintes. Això és notori en les reaccions de les professores de l’escola, que són particularment cruels. Afortunadament, la segona temporada, encara que tingui situacions molt dures, també conté instants d’alguna cosa que es podria identificar amb l’acontentament. I, per fortuna, la sèrie conclou amb un final raonablement feliç per les possibilitats que ofereix.

Fa de mal recomanar una sèrie que probablement us trencarà el cor més d’una vegada, però no tot ha de ser escapisme en aquesta vida i els banys de realitat no deixen de ser terapèutics. A més, tant Gabrielle Creevy com Jo Hartley, que fa de la seva mare, estan espectaculars. 

Filmoteca forçosa (73)

Starship Troopers (Paul Verhoeven, USA 1997 (Disney+))

Sàtira antiautoritària amb maneres d’invasió extraterrestre i personatges de comèdia juvenil d’instituts. Sanguinolenta i llarga (pel que és), però ben distreta. (7)

Welcome to Chechnya (David France, USA 2020 (Movistar+))

Esfereïdor documental sobre la persecució i assassinat de persones LGTB a Txetxènia. Amb l’aquiescència de Vladimir Putin, no cal dir-ho. (8) 

Model Shop (Jacques Demy, USA 1969 (Filmin))
Única pel·lícula americana del director. Ha quedat bastant oblidada, tot i que participa del seu especial romanticisme desolat. Anouk Aimée està magnètica. (7)

The Nowhere Inn (Bill Benz, USA 2020 (Movistar+))
Fals documental sobre una gira de l’artista St. Vincent. Comença com una gran broma sobre la imatge pública de les estrelles del rock, però acaba allargant-se massa. (6)

San Francisco (W.S. Van Dyke, USA 1936 (Filmin))
Melodrama molt convencional, on Clark Gable fa de trapella de bon cor, Spencer Tracy és un capellà boxejador i Jeanette McDonald refila (l’ària de les joies de «Faust»!). Tot com caldria esperar. Val la pena per les escenes finals del terratrèmol. (7)

The Man with the Golden Gun (Guy Hamilton, Regne Unit 1974 (Amazon))

Un Bond de l’etapa Moore molt irregular i amb tocs psicodèlics. Té coses bones (Christopher Lee, Maud Adams), molta palla i algunes coses insofribles (Britt Ekland, el xèrif que fa Clifton James…) (6)

Per voluntat de Déu

«The Long Call» (o «Inspector Venn», com la titulen a Filmin) és una sèrie policíaca de la britànica ITV basada en una novel·la d’Ann Cleeves. Se situa en un poblet de la costa de Devon, o sigui que els paisatges bonics estan assegurats. La intriga —sobre un foraster que han trobat mort a la platja— està resolta amb correcció, com tantes altres d’aquest gènere, que abunda a totes les televisions i amb especial freqüència a l’anglesa.

Però l’interès d’aquest programa rau en que el detectiu protagonista és gai i precisament va marxar del poble quan era jove per la seva condició. Ara hi torna amb el seu marit per assistir al funeral del seu pare i, mentre investiga el crim, s’enfronta amb els fantasmes del passat. Aquests tenen a veure sobre tot amb la secta religiosa de la qual els seus pares eren devots. La sèrie presenta doncs la barreja d’un món modern, on el matrimoni igualitari és un fet que s’accepta sense discussió, amb una tradició molt particular que participa del doble caràcter protector però repressiu de la majoria de religions. 

Pel fet d’abordar una temàtica de la qual es parla poc en la ficció actual, ja val la pena «Inspector Venn». Compta a més amb l’al·licient de la presència de Juliet Stevenson, en el paper de la mare atrapada en la seva beateria, i de la molt envellida Anita Dobson, la que fou Angie Watts a «Gent del barri». 

Servei públic

Els que no vam viure als Estats Units durant la dècada dels seixanta, vam descobrir l’existència de la divulgadora gastronòmica Julia Child a través del film «Julie & Julia» (Nora Ephron, 2009), una comèdia millor del que es podria esperar i amb una gran interpretació (més) de Meryl Streep. Al final de la pel·lícula, després d’innombrables peripècies per dominar els secrets de la gastronomia francesa, Child escrivia un llibre de receptes destinat al públic americà i aconseguia un èxit inesperat.

La sèrie «Julia» de HBO Max comença en certa forma on «Julie & Julia» acabava, amb la cuinera aficionada preparant una truita en directe, mentre presenta el seu llibre «The French Chef» a la WGBH, el canal de televisió pública de Boston. La positiva experiència anima Julia a proposar a la cadena un programa setmanal de cuina plantejat com un servei didàctic per a les mestresses de casa americanes. Després de vèncer algunes reticències —de les seves editores, dels directius de la televisió, del seu propi marit—, Child aconsegueix debutar i aviat es converteix en un dels personatges televisius més populars i influents, iniciant així una triomfal carrera de més de tres dècades.

La veritat és que aquesta història no dona per omplir vuit episodis de 45 minuts i als guionistes els ha calgut afegir-hi una mica de palla, però tota la sèrie té una factura tan amable i positiva que és un d’aquells casos rars que no li trauries res. Potser l’element més discutible és la presència d’una jove productora del programa de raça negra (Adriane Lenox), un personatge fictici que no hagués pogut ocupar aquest càrrec a principis dels anys 60. Encara que la seva introducció sigui benintencionada i es faci servir per denunciar discriminacions per qüestions de raça i gènere, no deixa de ser un anacronisme que distreu.

Pel que fa a tota la resta, «Julia» és una delícia, fidelment ambientada en els colors optimistes d’una il·lustració de Norman Rockwell. Amb dos magistrals actors de caràcter —David Hyde Pierce i James Cromwell— i tres senyores divines —Bebe Neuwirth, Fiona Glascott i Isabella Rossellini. Però sobretot una immensa Sarah Lancashire («Happy Valley»), que adopta perfectament els aires de matrona i la peculiar forma de parlar de la cuinera original, però que transmet també la seva afabilitat, la seva falta de pretensions i el seu encomanadís hedonisme. Lancashire fascina i enamora: no m’hagués importat veure-la protagonitzar uns quants capítols més. No gosaré dir que «Julia» és una de les sèries de l’any, però és indiscutiblement amb la que ens ho hem passat més bé. 

Fantasmes a dojo

 

Una bona «sitcom» és una ocasió que no s’ha de deixar perdre i aquest és el cas de «Ghosts»/«Fantasmes», originada a la BBC, però que es pot veure a Movistar+. Una parella jove té problemes per trobar un lloc per viure fins que inesperadament ella hereta Button House, un vell casalot enmig del camp. El que ells ignoren és que la mansió és plena dels fantasmes de persones que van morir entre les seves parets o als voltants. Una caiguda gens fortuïta deixa la noia dues setmanes en coma i, quan es desperta, descobreix que és capaç de veure els fantasmes i pot interaccionar amb ells. A partir d’aquest moment la sèrie girarà sobre els diferents interessos que tenen els vius (fer rendible la seva tronada residència) i els difunts.

Cal dir que a «Ghosts» hi ha molts fantasmes —nou dins de la casa, sense comptar la colla de víctimes de la pesta que habiten al soterrani— i que procedeixen d’entorns i èpoques molt diferents, o sigui que la diversió està assegurada. Hi ha per exemple un diputat conservador que va morir en una escaramussa sexual durant els recents anys noranta i que, per tant, no du pantalons. Hi ha un home de les cavernes que s’ha aficionat a jugar als escacs, un monitor dels «boy scouts» amb una fletxa clavada al coll, una dama de l’era georgiana innocent i molt amable o una bruixa cremada a la foguera.

Amb tres temporades de sis episodis (més dos especials nadalencs), «Ghosts» és un refugi segur on passar una estona distesa i una mica innocent, però amb una bona densitat de gags. Recomanada per picar entre hores.

A TNT (i amb el mateix títol) s’està emetent la primera temporada de la versió americana. Els capítols només duren 20 minuts (contra la mitja hora de la britànica) i els guions estan pràcticament calcats; però la parella protagonista té l’efervescència babaua de tantes «sitcoms». No hi ha dubte que en qüestions de fantasmes cal acudir sempre a la vella Europa.

Famílies artificials

 

Ferzan Öztepek, realitzador turc que viu a Itàlia des del 1976, es va donar a conèixer amb dos films de gran èxit comercial, «Hamam» (1997) i «Le fate ignoranti» (2001). En aquesta pel·lícula Antonia, la doctora protagonista, perdia el marit en un accident i, poc després, descobria que duia una doble vida i que tenia un jove amant anomenat Michele. A través d’aquest, la vídua coneixia la seva colla d’amics de costums poc convencionals, els quals li descobren un tipus de vida més lliure, lluny dels prejudicis de dona benpensant.

Vint anys després, potser intentant reviure un dels grans moments de la seva carrera, Öztepek retorna a «Les fades ignorants» i, amb la col·laboració habitual de Gianni Romoli, transforma la pel·lícula en una sèrie de vuit capítols per a Disney+. L’argument és exactament el mateix, però com que ara la durada és molt superior, cadascun dels amics de Michele —la parella de gais, la transsexual, l’exiliada política, les lesbianes…— disposa d’alguns minuts de cada capítol per exposar el seu propi conflicte personal. Encara amb aquestes ampliacions postisses, la trama resulta allargassada i mancada d’urgència. Deixant de banda la idea que les famílies veritablement importants són aquelles que escollim, què més ens estan intentant explicar?

El to general és el d’un serial de sobretaula de gran pressupost i els tres habitatges principals que hi surten semblen decorats per rodar-hi espots publicitaris. Entre els actors abunda més la fotogènia que les virtuts interpretatives i, si Eduardo Scarpetta pot passar com una versió acceptable de Stefano Accorsi, que va ser el Michele original, no es pot dir el mateix de la insípida Cristiana Capotondi, una Antonia que no li arriba a la sola de la sabata a la gran Margherita Buy. El més decent que té aquesta nova «Le fate ignoranti» és una cançó inèdita de Mina, que segons com es miri ja és molt.

Cavalls per a l’escorxador

Pocs gèneres tan ben codificats com el d’espies: relativisme ètic, lleialtats traïdes, sordidesa ambiental i aventures en sordina no hi poden faltar. Tampoc una matriu britànica, encara que els escenaris puguin recórrer tota l’Europa continental. Totes característiques s’hi troben —però amb localitzacions purament angleses— a «Slow Horses», la sèrie d’Apple TV que adapta la novel·la homònima de Mick Herron. Pertany a un cicle anomenat Slough House sobre una colla d’empleats del MI5 que, per motius diversos, han estat exiliats a una oficina sinistra a realitzar ingrates tasques administratives. El segrest d’un humorista musulmà per part d’un grupuscle de feixistes xenòfobs —una operació que oculta una sospitosa autoria— traurà de la somnolència els buròcrates de Slough House i els empenyerà a entrar en acció. 

Apart de tenir tot el que es pot demanar en una sèrie d’espies —a més d’una factura estupenda, les suficients escenes d’acció i algunes sorpreses en el guió, «Slow Horses» disposa d’algunes virtuts suplementàries, que comencen amb un sentit de l’humor soterrat, però que tot ho amara. Que els actors britànics funcionin a les mil meravelles no constitueix cap ingredient secret; però la presència de Gary Oldman, borratxo, sardònic i desencantat, és un plus inqüestionable. El mateix és pot dir de la divina Kristin Scott Thomas, aquí molt estirada i antipatiquíssima. O de cares tan conegudes com les de Jonathan Pryce, Rosalind Eleazar, Samuel West o Sophie Okonedo.

Com que les històries de perdedors que recuperen part de l’autoestima ens agraden sempre, «Slow Horses» té tots els números per ser un cavall guanyador. I amb segona temporada ja a punt d’estrena, quan no s’havia acabat d’emetre la primera! 

Carn per a les dones

Hi ha tot un gènere de sèries costumistes que rescaten fets i costums del passat recent amb la intenció de fer un retrat afectuós del punt de partida d’on venim i com hem canviat des de llavors. «Minx» (HBO Max) és una d’elles i possiblement de les més picants. Tracta d’una revista fictícia que es diu igual que la sèrie [«minx» es podria traduir com «descarada»] i que combina articles d’interès general per a un públic femení amb fotografies d’homes nus. Possiblement s’inspira en la revista «Playgirl», perquè d’aquest tipus de publicacions no hi hagueren gaires més en el seu moment (principis dels anys 70) ni n’ha aparegut cap altra posteriorment.

A la realitat de la sèrie Joyce Prigger, una jove feminista de Los Angeles, malda per publicar una revista femenina amb textos de militància política i fotos eròtiques masculines. Després d’alguns intents fallits, troba un cert recolzament en Doug Renetti, un editor de publicacions pornogràfiques per a homes heterosexuals. Els deu capítols de prop de mitja hora expliquen les molt previsibles dificultats amb les que es trobaria un projecte com aquest (masclisme, puritanisme, dubtes sobre la viabilitat econòmica o l’oposició d’alguns sectors del feminisme), mentre (com seria d’esperar) es descriu l’alliberament sexual en el que s’embarquen tots els personatges.

«Minx» és una sèrie correcta, però sense cap inspiració especial. Té una ambientació setantera decent i uns actors simplement funcionals, sense que cap d’ells destaqui. Però una temàtica com aquesta, de sexe sense prejudicis, convida a l’humor i la lleugeresa, o sigui que te l’empasses sense gairebé adonar-te. Cal remarcar que és una sèrie molt gràfica, amb especial incidència en les imatges de penis de totes les formes i calibres. Per bé i per mal, avisats quedeu. 

Països estranys, estranya forma de vida (i 2)

Si busquem països on es donen estranyes formes de vida, Israel podria ser un bon candidat: amb les arrels plantades en un holocaust, l’expansionisme territorial descontrolat, el permanent estat d’alerta bèl·lica o el paper fonamental que hi té la religió. Entre els seus autors contemporanis Etgar Keret (Tel-Aviv, 1967) és un dels seus millors cronistes, conegut especialment pels seus contes. En català només disposàvem del recull de relats «De sobte truquen a la porta» (Proa, 2013), fins que la nova editorial La Segona Perifèria ha publicat «Set anys de plenitud» (tant aquell com aquest traduïts per Albert Torrescasana).

Aquest nou llibre aplega una col·lecció de textos autobiogràfics articulats a partir del naixement del fill primogènit de l’autor; així, aquests anys de plenitud que configuren les set parts de l’obra corresponen als primers set anys de paternitat del mateix Keret. Tanmateix, enlloc de seguir l’estructura estrictament cronològica d’unes memòries tradicionals, cadascun dels fragments pren la forma tancada d’un conte i fa servir les experiències viscudes per suscitar petites reflexions que van més enllà de l’àmbit personal.

Sempre amb humor, potser generat per l’estoïcisme al qual obliga viure sota contínues amenaces —de fet, el naixement del fill ja coincideix amb un atemptat—, Keret ens passeja per tots els departaments que conformen la seva vida. De vegades són les experiències banals i quotidianes que freqüenten tants monologuistes: les trucades de tele-màrqueting, els taxistes, els viatges en avió…

El jo que existeix entre l’enlairament i l’aterratge és una persona completament diferent: el jo del vol és addicte al suc de tomàquet, una beguda que ni tan sols se m’acudiria tocar quan poso els peus a terra. A l’aire, el jo mira amb delit comèdies de Hollywood idiotitzants en una pantalla de les dimensions d’una hemorroide, i s’endinsa en les pàgines del catàleg de productes ficat a la butxaqueta del seient del davant com si fos una versió actualitzada i millorada de l’Antic Testament.

La vida familiar, especialment el nou fill que ràpidament va cremant etapes, però també els pares malalts o l’esposa impacient, també ocupen el seu espai en aquest recull.

…em miro el meu fill de dues setmanes (…): davant meu hi ha un home que no pesa més de quatre quilos i mig, però que en el fons s’enfada, s’avorreix, s’espanta i es tranquil·litza com qualsevol altre home del planeta. Posa-li un tern i n Rolex, encasta-li n maletí diminut a la mà i llança’l al món, i negociarà, es barallarà i arribarà a acords sense ni tan sols parpellejar. No parla, això és veritat. També caga com si s’hagués d’acabar el món. Soc el primer d’admetre que ell encara ha d’aprendre un parell de coses abans no el puguin enviar a l’espai o li deixin pilotar un F-16.

De vegades són intimitats sobre l’experiència pública com a escriptor reconegut, reflexions sobre el que significa ser jueu en diferents llocs del planeta o revelació dels mecanismes que es desenvolupen quan la mort violenta és una possibilitat diària. Fresc i lleuger, de lectura agradabilíssima, Keret no busca mai el camí més fàcil i deixa sempre un pòsit d’emoció i d'intel·ligència.

Quan intento reconstruir els contes que el pare m’explicava fa anys per adormir-me, m’adono que, més enllà de les trames fascinants, tenien l’objectiu d’ensenyar-me alguna cosa. Alguna cosa sobre la gairebé desesperada necessitat humana de trobar el que és bo en els llocs més imprevisibles. Alguna cosa sobre el desig no pas d’embellir la realitat, sinó d’insistir en la cerca d’una angle on col·locar la lletjor sota una llum més favorable, i crear un afecte i empatia per cada berruga i cada solc del seu rostre sembrat de cicatrius. 

Filmoteca forçosa (72)

Alcarràs (Carla Simon, Catalunya 2022 (Verdi))
Confirmació del talent de la directora després de l’excel·lent «Estiu de 1993». El retrat de tot un món que s’acaba (i que tenim aquí al costat, al nostre país) filmat amb una naturalitat i una emoció gairebé miraculoses. (9) 

The Green Mile/La milla verda (Frank Darabont, USA 1999 (Filmin))
Segon «combo» Frank Darabont/Stephen King després de la fascinant «Cadena perpètua». Prolixa, manipuladora i amb un ús descarat de la figura del «negre màgic», però definitivament molt entretinguda. (7)

About a Boy/Un nen gran (Paul i Chris Weitz, Regne Unit 2002 (Filmin))
Simpàtica comèdia «feelgood» que adapta una novel·la de Nick Hornby sobre un solter irresponsable i un nano a la recerca de referents adults. Bons treballs de Hugh Grant i Toni Collette i una gran banda sonora de Badly Drawn Boy. (7)

Notting Hill (Roger Mitchell, Regne Unit 1999 (Filmin))
Pur escapisme romàntic amb la inclusió d’alguna excentricitat de comèdia britànica. Només algú tan radiant com Julia Roberts pot fer-la mig creïble. (7)

Tea with Mussolini (Franco Zefirelli, Itàlia/Regne Unit 1999 (Filmin))
Amb la seva habitual cursileria el director recorda la seva adolescència a Florència durant el feixisme en companyia de refinades dames britàniques (i no tan refinades americanes). Una visió de la guerra excessivament amable. Es deixa veure perquè hi surten Maggie Smith, Judi Dench, Cher, Lily Tomlin o Joan Plowright interpretant els seus personatges habituals. (6)

The Man Who Wasn’t There (Joel & Ethan Coen, USA 2001 (Filmin))
Irònic «noir» existencialista, una de les joies de la corona dels germans Coen. Inoblidable Billy Bob Thornton, sumptuosa fotografia de Roger Deakins… i les sonates de Beethoven. (9)

Països estranys, estranya forma de vida (1)

Diré que pràcticament no en sabia res de Trevor Noah —un còmic sud-africà conegut especialment en el món anglosaxó per haver substituït el nord-americà Jon Stewart en el satíric «The Daily Show»— fins que em van regalar les seves memòries «Prohibido nacer. Memorias de racismo, rabia y risa» (Blackie Books, octubre del 2017,  traducció de Javier Calvo). El llibre abasta des del seu naixement fins a la primera joventut i, si té un interès especial, és per la descripció que fa de la vida al seu país natal. Tot i que Noah va néixer l’any 1984 i, per tant, va conèixer l’apartheid només de biaix, la història del seu naixement va quedar indeleblement marcada per aquest sistema inhumà, que va prolongar la seva influència en els anys d’instauració de la democràcia. Com a fill d’un pare suís i una mare de l’ètnia xhosa, l’existència de Noah entrava de ple en la il·legalitat —de fet, el títol original del llibre és «Born a Crime»— i durant els seus primers anys va haver de mantenir la relació amb el seu pare en la clandestinitat.

L’apartheid fou un sistema de segregació racial institucionalitzada, instaurat l’any 1948 amb el propòsit de permetre el control de Sud Àfrica per part de la minoria blanca. Les seves complicades lleis intentaven regular quelcom tan fluid i poc científic com és el concepte de raça de manera que de la seva aplicació sovint se’n derivaven situacions veritablement surrealistes. Trevor Noah, per les particularitats del seu origen sempre va tenir problemes per encaixar en una raça determinada. La descripció dels seus esforços per integrar-se en tota mena de comunitats, apart de demostrar la flexibilitat del seu enginy, palesen l’absurditat de les doctrines racistes que no és que sigui cap novetat, però que l’humorista ho denuncia de la forma més divertida i convincent.

...el meollo del asunto debería ser fácil de entender para cualquier americano: en América se produjo el traslado forzoso de los nativos a las reservas, a lo que hay que sumar la esclavitud y, después, la segregación. Pues imagínense esas tres cosas aplicadas a un mismo grupo de gente y las tres al mismo tiempo. Eso fue el apartheid.

Apart de tota la sàtira que la situació sud-africana permet, el llibre és un clar homenatge a la mare de l’autor, una dona religiosa, però d’esperit independent, que malgrat haver nascut en la pobresa va esforçar-se a estudiar per poder guanyar-se la vida i no haver de dependre de cap home. La tossuderia indòmita d’aquesta dona així com les peculiars maneres d’educar el seu fill constitueixen alguns dels fragments més còmics i emotius. Per contra, les aventures picaresques d’un Noah adolescent dedicat a la pirateria musical i al bescanvi d’objectes robats m’ha semblat que entrava molt més en el terreny del previsible.

En tot cas «Prohibido nacer» és un d’aquells llibres amens i informatius que es llegeixen de pressa, sempre amb un somriure als llavis. Una molt bona estona en la seva companyia.

El hombre blanco era bastante duro con los nativos. «Necesitáis rezar a Jesús», les decía. «Jesús os salvará.» A lo cual el nativo replicaba: «Claro que necesitamos que alguien nos salve, però que nos salve de vosotros, aunque esa es otra cuestión. Así que, en fin, a ver qué tal el Jesús este».

El racismo carece de lógica. Por ejemplo, en Sudáfrica a los chinos se los clasificaba como negros. No quiero decir que fueran por ahí actuando como negros. Seguían siendo chinos. Pero, a diferencia de los indios, no había los suficientes chinos como para crear una categoría aparte. A pesar de todas sus complejidades y de su minuciosidad, el apartheid no sabía qué hacer con ellos, de forma que el gobierno dijo: "Hum, bueno, los llamaremos negros. Así es más fácil".

Y lo interesante del caso es que a los japoneses se los etiquetaba como blancos. La razón era que el gobierno sudafricano quería establecer buenas relaciones con los japoneses a fin de importar sus sofisticados coches y sus sistemas electrónicos.

 

Bond, James B… (i 3)

Diria que el pas de Timothy Dalton per la franquícia Bond és el que menys petja va deixar. S’acostuma a dir que la seva visió del personatge és la més seriosa, adulta i violenta, almenys fins l’arribada de Daniel Craig. De les dues pel·lícules que va protagonitzar com a 007, la segona —«Licence to Kill» (1989)— és la que es considera superior. El títol no es refereix a cap novel·la en concret de Ian Fleming, tot i que utilitza una expressió que des de l’inici va ser associada amb l’agent britànic.

El fet que sigui una història bàsicament original deriva en una trama que té molt poc a veure amb les pel·lícules de James Bond. Ambientada en un país latinoamericà imaginari (rodat a Mèxic), 007 emprèn una lluita personal contra els narcotraficants que mutilaren el seu amic Felix Leiter i assassinaren la seva esposa la mateixa nit de noces. Aquesta sed de venjança l’indisposarà amb els seus superiors del MI6, que el suspendran de les seves funcions. En resum un film sobre el tràfic de cocaïna com tants hi hagué en aquella època («Lethal Weapon», «RoboCop», «Beverly Hills Cop II»…)

No és una pel·lícula amb grans escenes d’acció, llevat del clímax final amb els camions cisterna. Tampoc els actors deixen una impressió duradora, amb l’excepció de Robert Davi —un especialista en fer papers de «capo», encara que massa realista per fer de malvat de Bond—; la cançó dels títols de crèdit és oblidable; i les localitzacions són merament funcionals. No es pot dir que Dalton estigui malament, però en cap moment et fa pensar en el famós agent secret. Crec que la pel·lícula guanya si t’oblides totalment de Bond. 

Acabo parlant de Pierce Brosnan, que en el seu moment va semblar el compromís perfecte entre el Bond paròdic de Roger Moore i el més seriós de Timothy Dalton. Almenys a «Goldeneye» (1995), la més ben considerada de les seves pel·lícules a la sèrie, ho va aconseguir (després va derivar en la beneiteria, que sembla ser el destí natural de tots els 007). Potser de forma injusta, a Brosnan el recordo sempre anunciant coses —rellotges Omega, cotxes BMW o aigua Perrier—; però, comercialisme apart, també és el primer Bond que intenta ajustar-se a la correcció política. Judi Dench, que s’estrena com a M a «Goldeneye», ja li fa una bona allisada per les seves propensions de seductor. A partir d’ara les noies Bond deixaran de ser una peça de la decoració i intentaran participar activament en la trama. Almenys aquí Izabella Scorupco, com a tècnica informàtica, té un paper rellevant en la resolució final.

Com que aquesta va ser la primera pel·lícula de Bond després de la desaparició de la Unió Soviètica, veurem com el MI6 col·labora amb els seus homòlegs russos, en els títols de crèdit unes siluetes femenines destrueixen falçs i martells i una escena se situa en un dipòsit d’estàtues abandonades de Lenin, Stalin i altres herois de la Revolució. D’això se’n diu treure profit de la conjuntura. Per no parlar d’una persecució amb un tanc pels carrers de Sant Petesburg, molt absurda sobre el paper, però terriblement excitant en pantalla.

Sí, aquesta és una pel·lícula amb algunes molt bones escenes d’acció, i cap supera la que precedeix els crèdits: un compendi de tot el millor que poden oferir aquestes pel·lícules amb moments de pura esgarrifança en un escenari colossal. Brosnan està convincent, Sean Bean és bon actor i per tant compon un dolent ple de matisos i Tina Turner interpreta un tema convenientment sensual i amenaçador. En resum, m’ho he passat molt bé amb aquesta aventura.

Bond, James B… (2)

«On Her Majesty’s Secret Service» (1969), la sisena entrada de la sèrie, representa un cas únic, ja que està protagonitzada per George Lazenby, un model australià sense experiència prèvia en l’actuació i que no repetiria el paper de Bond en cap altre film. En el seu moment va ser molt criticat per la seva inexperiència, però el cert és que no ho fa malament i la roba la porta amb una elegància natural (especialment la faldilla escocesa) com cap altre 007. A més, per un Bond que per primer cop en pantalla s’enamora de la noia i arriba a casar-s’hi, possiblement Lazenby resulta molt més creïble del que hagués estat Connery.

És clar que la noia capaç d’encisar l’agent, la comtessa Teresa «Tracy» di Vicenzo, està interpretada per Diana Rigg, una gran actriu tot terreny amb experiència en el gènere d’acció gràcies a la sèrie «The Avengers». La Rigg, evidentment bella, traspua també ironia i intel·ligència. Sense haver-les vistes totes, estic disposat a creure que ha estat la millor «Bond Girl» (amb permís d’Eva Green).

Apart d’aquestes particularitats i d’un to més seriós de l’habitual, «On Her Majesty’s Secret Service» és una aventura força ben resolta. Té un Blofeld molt adequat en Telly Savalas, un refugi-sanatori d’alta muntanya molt ben dissenyat, un munt de trepidants escenes d’acció i un pla de dominació mundial convenientment delirant (alguna cosa d’exterminar plantes i animals mitjançant un exèrcit de noies hipnotitzades). Ah!, Joanna Lumley, que acabaria sent famosa per «Absolutely Fabulous», hi té un paperet.

Amb 142 minuts de durada, el film guanyaria amb una mica més de concisió. A mi, particularment, tanta neu m’acaba cansant, però no em sorprèn que amb els anys la reputació d’«On Her Majesty’s Secret Service» hagi anat millorant fins a situar-se entre les més rodones de la saga. 

¿Calia veure alguna pel·lícula amb Roger Moore o havent vist aquella gasòfia de «A View to a Kill»/«Panorama para matar» ja havia complert? Al final m’he mirat «The Spy Who Loved Me» (Lewis Gilbert, 1977), que és la més ben considerada entre les de Moore i a més és la seva preferida. No es pot negar que a aquestes altures de la franquícia els productors es gastaven els quartos: tant el catau submergible del dolent com el petrolier que oculta una base de submarins són decorats descomunals, que acaben saltant pels aires en un clímax faller; mentre que les localitzacions abasten Egipte, Sardenya, Suïssa, Escòcia, Malta i Okinawa. Impressiona també aquest Lotus Esprit de color blanc capaç de convertir-se en un submarí, entre altres «gadgets» més còmics que realment útils.

Potser els dos elements més memorables de «The Spy Who Loved Me» són la bonica cançó «Nobody Doest it Better» que canta Carly Simon i la primera aparició de Richard «Jaws» Kiel, el gegant de la dentadura d’acer. Si ens parem a pensar-hi, Jaws —amb la seva agilitat de rinoceront— és molt menys temible del que sembla, un exemple clar de triomf de la façana per damunt de l’eficiència. Funciona prou bé si cal destrossar una carrosseria o malmetre el mobiliari, i resulta un bon contrincant per Moore, actor poc apte per les escenes d’acció.

Per contra, ni el dolent de Curt Jürgens depassa la mediocritat, ni l’espia titular, una encarcarada Barbara Bach, deixa una empremta duradora. Però el que més m’ha molestat és el to general del film, frívol i volgudament estúpid, ple de xovinisme britànic i amb un sexisme de manual; que ja sé que això és el que cal esperar del Bond de Moore i que tot s’ha de prendre com una gran broma. Però després de veure 007 passar vestit amb esmòquing per davant dels temples de Karnak i d’Abu-Simbel com qui passeja per la Rambla, m’ha fet la impressió que m’estava idiotitzant per moments. Puc confessar-vos que he acabat la pel·lícula amb l’ajuda de més d’un «flash forward»?